“L’objectiu d’atendre un pacient és que no fos pacient”, resumeix Aran (nom fictici a petició seva). Treballava de metge, però moltes de les decisions no les marcava el criteri mèdic. “Es tractava d’intentar descobrir si el pacient s’estava inventant el que li passava, o bé buscar arguments perquè no pogués garantir que el dany que tenia era causat per motius laborals”. Així descriu la seva feina en una mútua col·laboradora de la Seguretat Social, Egarsat. S’hi va estar prop d’un any. Quan va plegar, ara fa cinc anys, va entrar de metge a l’atenció primària i avui treballa a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Explica que, en incorporar-se a la mútua, li van dir que havia de procedir com considerés en cada cas, però també que hi havia incentius per actuar segons els criteris de l’empresa, “que són d’estalviar el màxim de diners possible”, concreta Aran. “Em vaig arribar a trobar dient, i dient-me, unes mentides per justificar-me com a metge que feien que no tingués cap sentit continuar”, recorda.
Júlia (que també demana presentar-se amb un nom fictici) va decidir deixar d’exercir a la mútua Montañesa quan va començar a tenir conflictes sobre com havia de tractar les pacients. Fou l’any 2019, després de tres anys prestant-hi serveis d’atenció a accidents laborals. Ara és metgessa d’urgències a un hospital del sistema públic a Barcelona. “Quan vaig entrar a la mútua respectaven el meu criteri i trobava un sentit lògic als casos que els meus caps acceptaven com a contingències laborals els que rebutjaven. Cada any, però, hi havia més tensió per les pèrdues econòmiques: l’absentisme augmentava i els ingressos de l’empresa disminuïen, i demanaven afinar més i més què acceptàvem com a accident laboral i què no”, exposa. Recorda amb claredat el punt d’inflexió per deixar-ho: “Va ser el cas d’un pacient que patia estrès posttraumàtic arran d’un accident a la feina. Jo no el veia recuperat, però em forçaven a donar-li l’alta. I quan vaig plantejar-li-ho, va tenir una crisi d’ansietat. Vaig anar a buscar qui em demanava la seva alta i li vaig dir que s’hi assegués davant i ho fes ella mateixa”, relata.
Egarsat i Montañesa són dues de les divuit mútues col·laboradores de la Seguretat Social autoritzades a l’Estat espanyol. Es tracta, jurídicament, d’associacions empresarials sense ànim de lucre, d’acord amb la definició que en fa la llei general de Seguretat Social. El marc normatiu permet, i així ho fan la gran majoria, que les empreses deleguin a les mútues la gestió de diverses prestacions nuclears del sistema de protecció, com són les de malalties professionals i accidents laborals. En aquests casos, a més de proveir la prestació, les mútues també han de fer-se càrrec de l’assistència sanitària de la treballadora afectada i assumir-la amb els centres i personal propi, o bé abonant-la al recurs sanitari del sistema de salut que se n’encarrega. Però la teoria del que està previst que executi el sistema de mútues no correspon amb la cursa d’obstacles que travessen, o abandonen, moltes treballadores emmalaltides en el context de la feina.
Pols judicial desigual
El primer cop que Laura, tècnica de laboratori a la farmacèutica Labiana fins a l’any 2022 (que demana no fer constar el seu nom complet), va ser visitada a la mútua de l’empresa, MC Mutual, va ser arran d’un fort mareig a la feina. “Em deien que es tractava d’una al·lèrgia i encara és el que mantenen avui, quan el que jo he patit és una saturació de contaminants”, afirma. Pateix sensibilitat química múltiple, una malaltia enquadrada en les síndromes de sensibilització central, que afecten majoritàriament dones. Assegura que la mútua li ha negat l’origen laboral de la seva patologia i també ho ha fet l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) quan va sol·licitar-li la revisió del criteri. Així que només li ha quedat obrir la via judicial. Remarca que del mal funcionament dels extractors del laboratori se’n queixaven “constantment” i lamenta que Inspecció de Treball tardés un any a intervenir. Fa uns mesos, Laura ha aconseguit el reconeixement de la incapacitat permanent per contingència professional, però –tal com explica la seva assistència lletrada– la mútua, que ha d’abonar-la, ha recorregut contra la decisió judicial, de la mà de l’INSS i de Labiana. “No puc entrar en un supermercat, un transport o un bar perquè m’he de mantenir apartada de químics que hi ha per tot arreu: suavitzants, ambientadors, colònies, cremes… És una vida amb moltes traves, i encara m’ho posen més difícil per poder accedir a una pensió que necessito”, denuncia.
Són una minoria les persones emmalaltides que arriben a embarcar-se en processos judicials quan la mútua els nega l’origen laboral de la patologia. Es tracta de processos marcats per “un gran desequilibri”, destaca Oriol Arechinolaza, advocat del Col·lectiu Ronda, cooperativa especialitzada en dret laboral. Requereixen proves que són cares d’obtenir per moltes treballadores, mentre que per a les mútues no impliquen grans riscos econòmics. Per això, la dinàmica habitual, lamenta el lletrat, és recórrer, i els processos poden allargar-se entre tres i cinc anys. Es tracta d’un peatge no sempre assumible per accedir a la cobertura econòmica a què té dret una treballadora –més alta que la prestació per malaltia comuna–, així com a una compensació de l’empresa –en cas que es demostri una infracció preventiva de riscos laborals.
L’any 2023, el 97 % de les cotitzacions per cobrir contingències professionals –11.000 milions d‘euros segons la Tresoreria de la Seguretat Social– van delegar-se a les mútues
També Rafael Rubio –com Laura, amb l’assistència jurídica del Col·lectiu Ronda– està pendent del recurs que han presentat les mútues Mutual Midat Cyclops i Universal Mugena, l’INSS i l’empresa on ha treballat durant quaranta anys, Ferrocarril Metropolità de Barcelona, SA. Encara ara mantenen que la font de la seva malaltia era inexistent als tallers del metro de Vilapicina, el seu lloc de feina fins a la jubilació, el 2020. Fa un any se li va reconèixer judicialment la incapacitat permanent per una asbestosi d’origen professional. L’alerta la va tenir una dècada enrere, quan va sagnar en tossir. A l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (el Barcelonès) van diagnosticar-li que l’estat dels seus pulmons era conseqüència d’haver estat respirant microfibres d’amiant. Durant anys, recorda Rubio, l’única mesura davant la pols que s’empassaven els mecànics torners com ell era beure llet: “Ens donaven les ampolles a la mateixa feina perquè no se’ns quedés al coll, com si així hagués de passar tot”. Com a mínim, hi ha 28 altres treballadors del metro amb problemes de salut que s’associen a l’exposició a l’amiant. Laura afirma que al seu laboratori altres persones presentaven símptomes, tot i que més lleus, de l’exposició a químics.
Les mútues col·laboradores de la Seguretat Social, aplegades a l’Associació de Mútues d’Accidents de Treball (AMAT), la patronal del sector, es presenten com “el paradigma de la col·laboració publicoprivada” i atribueixen la seva “millor gestió” de recursos públics a les seves tarifes sanitàries, el menor temps d’espera en les proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques i als efectes de l’activitat preventiva que afirmen promoure. Segons detecten col·lectius de metges, sindicats i advocades laboralistes, la base de la seva estratègia d’estalvi, però, és una altra: negar l’origen laboral de molts dels problemes de salut de treballadores que haurien d’assumir i que, en rebutjar-los, queden fora dels registres de sinistralitat i entren al sistema sanitari com a patologies comunes, és a dir, a càrrec del pressupost del sistema públic de salut de cada territori. “Les mútues no assumeixen les seves obligacions legals”, afirma Mònica Ricou, professora de Dret del treball i Seguretat Social a la Universitat Oberta de Catalunya. “Hi ha molts casos que rebutgen automàticament; els accidents que accepten són similars, molt flagrants, quan el que haurien de fer és dedicar-se a explorar què ha passat davant d’una patologia que pot ser deguda a la feina i contribuir així a la prevenció de riscos, però la seva lògica és totalment empresarial: tenen comercials que van a gestories i departaments de recursos humans, sobretot de les companyies grans, perquè com més empreses associades tenen, més recursos els traspassa la Seguretat Social, i com menys despesa tinguin, millor”, afegeix Ricou, especialista en salut laboral. Des d’AMAT s’ha declinat aportar la informació sol·licitada insistentment per la Directa.
Segons la darrera memòria de la Seguretat Social sobre les mútues, amb dades de 2023, se’ls van traspassar 18.000 milions d’euros. Prop d’11.000 milions corresponen a les cotitzacions per cobrir contingències professionals, gairebé el 97 % del total que recull la Tresoreria de la Seguretat Social. Tot i que és una decisió voluntària de cada empresa associar-se a una d’aquestes intermediàries, la gran majoria, incloent-hi administracions públiques, opta per fer-ho i que siguin mútues les que gestionin els recursos que el sistema públic preveu per atendre problemes de salut relacionats amb el treball. Una decisió que, tal com afirma Mònica Pérez, responsable de salut laboral de CCOO, s’explica per “l’interès de no declarar malalties professionals i accidents de treball”. “La llei de prevenció de riscos laborals diu que, si n’hi ha, l’empresa ha d’investigar les causes i millorar la prevenció, de manera que tapar-ho els surt molt a compte per evitar la inversió i canvis a què quedarien obligades”, concreta.
La potestat atorgada a cada empresa d’associar-se a una mútua i filtrar a través d’aquestes associacions empresarials l’abast dels problemes de salut que constaran com a contingències professionals és una raresa a escala europea. El metge del treball Iñaki Moreno Sueskun explica que és una fórmula que va perviure durant el franquisme, mentre a l’entorn europeu les mútues s’integraven als sistemes de seguretat social després de la Segona Guerra Mundial. “A la resta de països, els problemes de salut s’atenen des del sistema sanitari habilitat, que pot ser públic o de prestació privada, però no hi ha una divisió en funció de l’origen del dany”, explica Sueskun, qui fou cap del servei de salut laboral del govern de Navarra. Aquest és un dels territoris de l’Estat espanyol que ha implementat un sistema de comunicació més efectiu per fer aflorar malalties d’origen laboral derivades al sistema públic. Consol Serra, coordinadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CISL) de la Universitat Pompeu Fabra i metgessa de l’Hospital del Mar de Barcelona, afirma que a Catalunya i a l’Estat espanyol el percentatge de subregistre és molt alt: “Entre un 50 % i un 70 % de malalties professionals que s’haurien de declarar no es declaren, i així el sistema públic de salut té una càrrega molt important que no li pertoca costejar”, afirma.
Una investigació del CISL, l’any 2019, va calcular que el cost d’aquesta assistència sanitària, només a l’Hospital del Mar, arribava a cinc milions d’euros l’any. El Departament de Salut català indica que no té dades estimatòries dels sobrecostos associats a la subnotificació de malalties relacionades amb el treball, tot i que el 2016, el llavors conseller de l’àrea, Toni Comín, davant la Comissió de Salut del Parlament, va xifrar en 600 milions d’euros l’any la “pressió financera injustificada en benefici de les mútues laborals”. La xifra estimada suposa un 17,5 % del pressupost d’Atenció Primària del 2024 (3.430 milions), ronda el total de la partida prevista per salut mental (559 milions) i quasi triplica la dedicada a salut pública (210 milions). Les conselleries del ram dels governs balear i valencià no han respost a les reiterades peticions d’informació sobre aquesta matèria. De la mateixa manera, des del Ministeri de Seguretat Social s’ha declinat respondre cap de les preguntes plantejades per la Directa sobre el funcionament i els mecanismes de control de les seves mútues col·laboradores.
Fre al canvi de condicions lesives
Yolanda García té clar l’origen del seu mal a la mà: arrossegar llits, agafar el motxo i esprémer baietes durant anys en un hotel. Els antiinflamatoris formen part dels productes bàsics que el personal de neteja té al carret per treballar, explica. Ara bé, a la mútua Umivale li ho qüestionen sistemàticament. Té 59 anys i la resposta que li donen és que el dolor és cosa de l’edat. Un informe de l’Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball (Invassat), però, reconeix que el 75 % de les treballadores del sector acaben la vida laboral amb malalties cròniques derivades de la sobrecàrrega i el ritme de treball. “No hi ha un càlcul del nombre màxim d’habitacions que podem fer per jornada perquè la feina no sigui lesiva, ni prou mecanismes per garantir-ho, com ara que els llits siguin elevables”, denuncia García, que és portaveu a Benidorm de Las Kellys, col·lectiu pels drets de les cambreres de pis. Ara està de baixa, fent rehabilitació i pendent de saber si l’hauran d’operar. Malgrat que treballadores del sector han aconseguit sentències favorables a reconèixer-los patologies freqüents relacionades amb la seva feina, com la síndrome del túnel carpià o l’epiconcondolitis, les mútues, per norma, no han canviat el criteri i les rebutgen. “La resposta és que no pots demostrar que és de la feina, i així les condicions de treball no canvien”, denuncia.
“Em vaig barallar amb més d’una empresa que volia informació mèdica dels treballadors. I estic segura que no tothom es tanca en banda a donar-la”, afirma una antiga metgessa d’una mútua
Encarna (que demana no fer constar el seu nom complet), treballadora del servei d’atenció domiciliària a Badalona (el Barcelonès), externalitzat a una filial del grup privat Domusvi, coincideix amb el diagnòstic sobre què explica el rebuig de les malalties musculoesquelètiques que pateixen moltes empleades, també al seu sector: “Hi ha desinterès que quedi constància de per què estem fetes pols. Mobilitzem les persones a pols, la majoria estan en llits baixos, gairebé totes tenim lesions d’esquena, i pretenen que arribem als 65 anys treballant”. Explica que ha arribat a un punt en què la necessitat de parar de treballar durant mesos es va repetint: si no és pel genoll, és per les cervicals o per una trocanteritis. A MC Mutual la resposta que li donen, però, és que, sent una dona de 60 anys, “és normal el dolor”; que és l’artrosi, i que la visitin a l’ambulatori. Situacions similars es repeteixen entre les treballadores que arriben al servei jurídic del Sindicat SAD. Moltes treballadores que hi acudeixen estan lesionades, però continuen treballant fins que no poden més perquè no es poden permetre assumir un 25 % menys d’ingressos, que és el que estableix la baixa per contingència comuna. “Les seves lesions mai consten com a conseqüències del treball, i no reclamen judicialment perquè és car per a qui té un sou de 1.000 euros mensuals”, s’exposa des del sindicat.
Imma Cortés, cap del Servei de Salut i Treball de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), destaca que en el sector de les cures, com també en el turístic, hi ha els dos biaixos que més es detecten en l’infrareconeixement de malalties relacionades amb el treball: el de la precarietat i el de gènere. “Els accidents greus, molt greus i mortals, més freqüents en homes, per norma, queden ben registrats, i, en canvi, les dones tenen problemes de salut els registres dels quals no funcionen, i passen com a malalties comunes”, explica Cortés. Afirma que el sistema de mútues, en què també l’INSS i la inspecció mèdica tenen un paper, “està fallant”, cosa que no pot deslligar-se, observa, del “control empresarial respecte a l’actuació, perquè és l’empresa la que decideix quina mútua vol”, remarca.
Les dues metges extreballadores de mútues entrevistades coincideixen a destacar que durant la seva experiència han estat testimonis de la intromissió i capacitat d’incidència de les empreses associades en els casos de treballadores a les quals es feia el seguiment. “Em vaig barallar amb més d’una empresa, que contactava per obtenir informació mèdica dels treballadors. És molt greu, i estic segura que no tothom es tanca en banda a fer-ho”, afirma Júlia. “En ocasions, rebies una trucada i et deien: ‘T’envio aquest, que és un cara dura i diu que s’ha fet mal al dit, però ningú ho ha vist’ o ‘ve un nano que és el nostre cap de zona, molt treballador, i sembla que està tristot’, i tu havies de partir de la base del que et deien en aquesta trucada, que depenia del valor que l’empresa considera que tenia cada treballador”, exposa Aran.
L’eficiència de la gestió privada i la lluita contra l’absentisme conformen la bandera amb què les mútues han anat guanyant terreny en el sistema de la Seguretat Social. Des de mitjan dècada dels noranta se’ls han anat traspassant recursos associats a prestacions diverses, més enllà dels accidents laborals, on històricament havien centrat la seva activitat. Així, avui, les empreses que s’han associat a una mútua per cobrir contingències professionals també poden acordar-hi la gestió de les contingències comunes, és a dir, el pagament de la prestació
i la supervisió de la baixa de les treballadores. D’aquesta manera, han aconseguit la possibilitat de controlar si és adequat el criteri de les metgesses de l’atenció primària. Actualment, les mútues fan de vigilants de les baixes mèdiques comunes del 75 % de treballadores amb contracte de treball a l’Estat espanyol.
La perspectiva del metge de mútua, descriu Aran, és “intentar descobrir que la major part de la gent fa frau amb les baixes”. A la mútua on treballava, concreta, hi havia un rànquing de propostes d’alta: “Si eres dels ‘bons’ podies duplicar el sou”, afirma. “El meu cap em va cridar l’atenció per anar l’últim en la classificació. Li vaig explicar que moltes altes no les tenia clares i la resposta va ser que no em pagaven per encertar-les, sinó per fer-les. És una manera de pressionar perquè s’emetin altes amb els criteris de la mútua i no de l’atenció primària”, critica el metge. Júlia coincideix en el fet que “prioritzar l’atenció mèdica i beneficiar el pacient” no era el que “la gran majoria dels companys feien” a la mútua, i destaca també la pressió de l’equip directiu cap al personal mèdic ras. Ella, però, no va rebre ni veure incentius econòmics vinculats a les decisions mèdiques.
El que ambdues extreballadores corroboren és el punt de partida de la sospita i, també, el recurs de contractar detectius privats per corroborar-la, sobretot en casos judicialitzats, explica Júlia. Fent una cerca ràpida a internet, apareixen de seguida nombroses empreses de detectius privats, que fan constar que estan autoritzades pel Ministeri de l’Interior espanyol, en què un dels serveis destacats és la “verificació” de sinistres, l’absentisme i baixes laborals per a les mútues. “La lògica de partir del fet que t’estan enganyant l’agafes perquè sí que passa”, afirma Júlia. Planteja que controlar les baixes fraudulentes és una tasca que cal fer, i que ningú no vol fer. Alhora, també valora que la manera d’actuar de les mútues, de la mà de la inspecció mèdica –a Catalunya, l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM)–, “augmenta molt el patiment de persones que ja pateixen, perquè estan malaltes, i no ajuda que es recuperin”.
Apartar la vista de la salut mental
Ariadna (nom fictici a petició de la font) treballa com a educadora social en un recurs que atén persones amb problemàtiques de salut mental severes i en situació d’exclusió residencial. “La situació a la feina era de caos”, descriu, per referir-se a la combinació de factors en què va patir una crisi d’ansietat: insuficient personal, un cúmul d’usuàries que requerien molta atenció
i superiors que no escoltaven les seves necessitats. El seu metge de capçalera va identificar que la feina era determinant pel seu estat de salut, però mai ha constat com a malaltia derivada ni agreujada pel treball, com sol passar amb el gruix de trastorns ansiosodepressius que haurien de constar com a accidents de treball (un calaix de sastre en el qual poden entrar malalties no reconegudes dins del quadre de malalties professionals, però que són patologies relacionades amb el treball, com ara les que deriven de riscos psicosocials).
Dues extreballadores del sistema mutual corroboren que la contractació de detectius privats és un recurs habitual, sobretot en casos judicialitzats
Durant l’any 2023, als registres de les mútues, a tot l’Estat espanyol, consten 127 casos de “desordres mentals” causats i 17 d’agreujats per la feina (un 5,6 % del total de les patologies vinculades al treball). Tot un contrast amb la taxa d’incidència del Registre català de Malalties Relacionades amb el Treball, en què els trastorns de salut mental representen la principal causa de malalties laborals, amb 52 casos per cada 100.000 afiliades a la Seguretat Social el 2023. La taxa és molt superior a altres problemes de salut (el segon tipus més prevalent són les patologies musculoesquelètiques i cau a 1,91 casos per cada 100.000 afiliades). Aquest registre a partir de dades de Salut Pública recull notificacions voluntàries de professionals del sistema sanitari i complementa les dades oficials sobre malalties professionals i accidents laborals, de manera que proporciona un coneixement “més realista” del mapa de la salut laboral, tal com s’afirma des de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Els psicosocials són el tipus de risc que menys actuacions preventives té implementades: només en cinc de cada cent empreses, segons xifra CCOO.
“Si no tens una bona informació sobre què està passant i a qui està afectant, difícilment es poden posar les mesures allà on s’estan causant els problemes de salut –remarca Imma Cortés, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona–. Un avantatge molt important respecte altres entorns és que el laboral el podem controlar. Coneixem les condicions de treball que provoquen malalties i podem posar mesures per prevenir-les”.
Com a resposta a la subnotificació, un grup de metgesses de família i portaveus del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) i el col·lectiu La Capçalera reclamen capgirar el circuit: que les mútues siguin les que hagin de demostrar que un dany en la salut d’una treballadora no és laboral quan les metgesses del sistema públic detecten que ho pot ser. Alhora, defensen no perdre de vista, que, corregint l’infrafinançament, l’atenció sanitària pública hauria de ser la via d’abordatge i seguiment mèdic sigui o no laboral l’origen de la lesió o malaltia.
“No fa ni un any que hi treballes i ja estàs així?”
“No fa ni un any que treballes en aquest lloc i ja estàs així?”, recorda Ariadna que va etzibar-li un metge en visitar-la a la mútua MAZ, per fer el control de la seva baixa laboral. Se li havia desencadenat una depressió i, en aquell moment, explica, encara li era difícil sortir de casa. Van derivar-la a un psiquiatre, que va fer-li un test amb preguntes orientades a avaluar trastorns paranoides, “que no s’ajustaven de cap manera al diagnòstic que tenia”, recorda l’educadora. Citada de nou dos mesos més tard, el metge de la mútua va dir-li que demanaria l’alta per mitjà de l’ICAM. Aquest organisme depèn del Departament de Salut, però fa la funció de tribunal mèdic per a l’INSS, per mitjà d’un conveni que ha estat reiteradament criticat per sindicats, personal d’atenció primària i advocades laboralistes, perquè consideren que promou que es deneguin incapacitats a persones en condicions de salut precàries aplicant “criteris economicistes”. “Sovint, entre l’informe de la mútua i el d’atenció primària, l’ICAM fa més cas al de les mútues, que és amb les que té convenis per fer proves per la seva tasca d’inspecció mèdica”, exposa Mònica Pérez des de CCOO.
L’endemà de la cita a la mútua, Ariadna va rebre un SMS de l’ICAM indicant-li l’alta. Tot i que el seu metge de capçalera va fer la sol·licitud el mateix dia perquè se li tornés a reconèixer la baixa, li fou denegada. Durant els sis mesos següents després d’una alta mèdica emesa per l’ICAM, una nova baixa pel mateix diagnòstic ja no depèn de la metgessa de família, sinó del mateix tribunal mèdic. En el cas d’Ariadna, que no podia assumir reprendre en aquell moment la seva activitat laboral, l’opció va ser acceptar una excedència i tot just fa uns mesos que s’ha reincorporat. Afirma que no és l’única treballadora del recurs assistencial, externalitzat a una empresa del tercer sector, que ha estat de baixa per un trastorn ansiosodepressiu. “A cada torn som quatre i és habitual que una estigui de baixa, és una burrada”, diu. Les advocades consultades per a aquest reportatge apunten que la inspecció de treball és l’organisme adequat per investigar casos com aquest, alhora que coincideixen que la infradotació d’inspectores ho entorpeix i que intervencions sol·licitades arriben a tardar vora un any a tenir lloc. Això si la persona afectada no ha deixat abans el seu lloc de feina. Des del FOCAP i La Capçalera coincideixen a denunciar que el tribunal mèdic doni altes, en molts casos sense ni tan sols visitar la persona, d’acord amb la recomanació de les mútues, i remarquen que en processos de salut mental resulta “absolutament contraproduent”.
Desdoblar, o no, l’atenció sanitària
“Si l’ansietat és provocada per l’entorn laboral no té una solució mèdica; és un conflicte. I els conflictes nosaltres no tenim eines per solucionar-los. Com podeu veure, és el que s’emporta la palma dels casos psiquiàtrics rebutjats”, explica un metge d’Asepeyo durant una formació per al personal que es pot veure en un vídeo publicat al canal de YouTube de la mateixa mútua. En la sessió, comparteix un mecanisme per rebutjar casos d’una manera “explicada i raonada”, amb unes plantilles per derivar-los a l’atenció primària. Fins i tot en casos extrems, la mútua ha aplicat el mur de contenció: el mes de desembre, el TSJC va reconèixer a un moderador de continguts d’una empresa subcontractada per Meta la contingència laboral de la seva incapacitat, arran de l’estrès posttraumàtic desencadenat per l’exposició a imatges violentes, en jornades amb un alt ritme de feina. La mútua Asepeyo i també l’INSS havien negat l’origen laboral del dany.
A més dels de salut mental, al top ten de casos rebutjats, durant la formació d’Asepeyo que hem pogut veure, també s’anomenen nombrosos problemes musculoesquelètics. Aquests dos àmbits de danys a la salut resulten ser les principals patologies notificades de manera voluntària per les metgesses d’atenció primària al registre català de malalties relacionades amb el treball. I són, també, els dos àmbits sobre els quals té la vista posada la patronal AMAT: les mútues demanen poder fer una gestió directa dels processos quan impliquen baixa per contingència comuna. Les patologies osteomusculars i les malalties mentals són les que més dies d’incapacitat temporal acumulen, així que treure-les de l’atenció primària i decidir sobre els processos de baixa i els tractaments que requereixen es planteja com una mesura de millora davant l’“absentisme”, el terme amb què es refereixen a les baixes que podrien ser més curtes, o inexistents. Per l’especialista en medicina del treball Iñaki Moreno Sueskun l’aspiració d’aquestes associacions empresarials és convertir-se en el sistema d’atenció sanitària adreçat a la població activa amb contracte de treball i “descapitalitzar el sistema públic”. “Amb el traspàs de recursos a les mútues s’alimenta un model no equitatiu, en lloc de resoldre les llistes d’espera”, assenyala. Alhora, remarca que, en darrer terme, la llei els deixa la porta oberta a concertar serveis amb prestadores privades de serveis sanitaris.
El resultat del darrer exercici econòmic de les mútues publicat, del 2023, ha estat deficitari, amb una pèrdua de 222 milions d’euros. Com a resposta, a inicis d’any, el govern estatal va aprovar ampliar els recursos que els traspassarà, per “mantenir l’adequada suficiència econòmica”, atès “l’important increment d’incapacitats temporals derivades de contingència comuna”, al qual el sistema de mútues atribueix aquestes pèrdues.
