Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El retorn de l’uribisme desencadena una escalada paramilitar a Colòmbia

En els primers trenta dies des de la investidura d’Ivan Duque, almenys 34 líders socials i defensores dels drets humans han estat assassinades

Duque en un acte de campanya / Arxiu

El passat 7 de juliol, un vent ferotge acompanyava la cerimònia d’investidura del nou president de la República de Colòmbia, l’uribista Ivan Duque, donant-li així la benvinguda al Palau de Nariño de Bogotà. Després d’una segona volta electoral històrica, per la concurrència amb opcions d’una agrupació d’esquerres, finalment el Centre Democràtic –partit liderat per l’expresident Álvaro Uribe– s’imposà a la Colòmbia Humana de Gustavo Petro. Amb els resultats electorals a la mà, l’exguerriller de l’M-19, vençut per una diferència de dos milions de vots, llançava un missatge clar al president Duque: “O trenca amb les forces anacròniques de Colòmbia, com són Alejandro Ordóñez –exprocurador ultraconservador– o Álvaro Uribe, o haurem de fer-li arribar una notificació; els vuit milions de colombianes que han donat suport a la Colòmbia Humana no permetrem que ens tornin a la guerra”. El passat 11 de setembre, tanmateix, Ordóñez era nomenat nou ambaixador a l’Organització d’Estats Americans (OEA), mentre Uribe segueix al Senat tot i estar sota investigació preliminar en casos de crims de lesa humanitat.

Des dels acords de pau del novembre de 2016, han assassinat entre 350 i 365 líders socials i defensores dels drets humans 

I malgrat aquests vuit milions de vots que apostaven per una transformació, la violència ha tornat al territori colombià. En els primers 30 dies des de la investidura de Duque, han estat assassinades almenys 34 líders socials i defensores dels drets humans. Uriel Rodríguez, líder camperol assassinat el 7 d’agost –primer dia del mandat de Duque– al Cauca; José García Amariles, líder de la Taula de Víctimes assassinat el 18 d’agost a Antioquia; Holmes Niscué, líder nasa-awà assassinat el 19 d’agost a Nariño; Amparo Rodríguez Muchachaisoy, professora awà assassinada el 2 de setembre al Putumayo i 30 noms i cognoms més de persones assassinades. Sumades a les que s’han conegut des de la signatura dels acords de pau el novembre de 2016, fan un total d’entre 350 i 365, segons recomptes de diferents organitzacions. Totes perseguides per la seva activitat en defensa del territori i la comunitat, la majoria amb amenaces prèvies al seu assassinat i víctimes de la impunitat.

 

Persecució a Colòmbia Humana

“Després de la campanya presidencial, hi ha hagut un augment de denúncies per part dels líders de la Colòmbia Humana, que arreu del país han estat víctimes d’amenaces generalitzades, individualitzades, persecució i algunes companyes han sigut assassinades”, explica Gloria Flórez, exsenadora i líder nacional de Colòmbia Humana. La defensora dels drets humans assegura que, com a mínim, durant el govern de Juan Manuel Santos va existir “una reunió d’alt nivell on es va prendre la decisió per part del ministre d’Interior de treballar de manera articulada per respondre a la greu situació dels líders amenaçats”. Però en el govern de Duque, “aquest exercici d’articulació amb entitats de l’Estat no ha continuat”. I els pamflets del grup paramilitar Àguiles Negres segueixen assenyalant persones i amenaçant-les de mort, sovint acomplint les amenaces.

A Nariño, Nord de Santander, Cauca o Chocó tornen a ser habituals els atacs amb bomba contra policies o militars

En la mateixa direcció, les eines i organismes que havien de desenvolupar-se segons el punt de “participació política i garanties per a l’exercici de l’oposició” signat dins els acords de pau de l’Havana, no s’han convertit encara en una realitat ni sembla que hi hagi intenció de fer-ho a curt o mitjà termini. Ja ho va deixar clar durant la campanya presidencial l’exministre d’Interior Fernando Londoño: “El primer desafiament del Centre Democràtic serà fer miques aquest maleït paper anomenat acord amb les FARC”. Amb un to menys agressiu, el president Ivan Duque ha assegurat en diverses ocasions, sense arribar a concretar, que no voldria arribar a trencar-los però sí modificar-los.

Aquests assassinats, que recorden als de la Unió Patriòtica durant els anys 80, es deuen, segons Flórez, a “un clima d’odi, mentides, estigmatitzacions i assenyalaments de líders socials que propicia l’actuació de grups il·legals contra aquestes persones que lluiten”, així com “una profunda impunitat”, que garanteix l’activitat d’aquests actors. A més, la també exrepresentant al Parlament Andí, es pregunta “quina organització fora de la llei pot tenir la capacitat de coordinar accions contra els líders a tot el territori nacional, del Putumayo a la Guajira, de l’orient fins al Pacífic. És impossible”. El mateix Gustavo Petro contestava a la pregunta a inicis de setembre en unes declaracions públiques on confessava que també havia rebut un pamflet amb amenaces de mort: “No hi ha un sol pres de les Àguiles Negres, no hi ha hagut ni un combat, no hi ha ni el més mínim indici de l’existència real d’una organització independent de l’Estat que es digui Àguiles Negres. […] No existeix cap organització que tingui tal capacitat de cobertura global de la geografia colombiana que no sigui l’Estat”.

 

Torna la violència als territoris

Ja abans de la victòria de l’uribisme, les dinàmiques locals i regionals a les zones més afectades pel conflicte armat –on majoritàriament va guanyar Gustavo Petro el passat 17 de juny–, recordaven a les de fa tres o quatre anys, abans de l’inici de les negociacions de pau de l’Havana. En departaments com Nariño, Nord de Santander, Cauca o Chocó tornen a ser habituals els atacs amb bomba contra estacions de policia o bases militars de l’exèrcit, així com els enfrontaments armats entre guerrilles encara actives, grups autodenominats dissidències de les FARC, paramilitars i exèrcit. El nivell de violència ha crescut exponencialment a tot el país, però algunes regions registren circumstàncies límit.

Al nord-est colombià, a la regió del Catatumbo, algunes comunitats camperoles estan aïllades enmig dels enfrontaments retornats, amb els cursos escolars sospesos per les disputes entre dos grups guerrillers, l’Exèrcit d’Alliberació Nacional (ELN) i l’Exèrcit Popular d’Alliberació (EPL), que competeixen pel poder territorial de la zona un cop desmobilitzades les FARC. Resultat de l’intercanvi armat: en els últims sis mesos han mort almenys sis persones, hi ha desenes de ferides i aproximadament 17.000 habitants han estat víctimes de desplaçaments o altres afectacions humanitàries. Com en altres zones, a Catatumbo es dona la paradoxa que mentre es retiren mines antipersona en el marc de la implementació dels acords de pau, els grups armats en disputa n’instal·len de noves.

A mil quilòmetres de distància, al municipi d’Apartadó, departament d’Antioquia, el paramilitarisme fa exhibició del seu poder. Segons la Comunitat de Pau de San José de Apartadó, col·lectiu camperol reconegut per la seva exemplar resistència comunitària a la guerra, “el dissabte 23 de juny, trenta paramilitars, uniformats i armats van reunir els camperols pobladors de la vereda de La Cristalina i els van manifestar la seva alegria per la victòria del candidat Ivan Duque, afirmant que el triomf era del senyor Álvaro Uribe, el mateix que els havia originat i donat suport durant molts anys, per la qual cosa ara comptarien amb un gran suport oficial en els seus projectes”. Un líder d’aquesta comunitat que prefereix guardar l’anonimat explica que “és preocupant que amb el canvi de lideratge militar que hi ha hagut recentment a la zona, l’exèrcit ha deixat de patrullar i ha deixat als paramilitars fer la seva”. Segons aquest líder de 32 anys, “la guerra agafa diferents modalitats depenent de qui hi ha al poder, però sempre n’hi ha sigut. L’objectiu és el domini, el control territorial”.

 

Nova relació amb l’exterior

Un dels primers moviments que va fer el govern d’Ivan Duque va ser oficialitzar la retirada de Colòmbia de la Unió de Nacions Sud-americanes (UNASUR). És el primer dels dotze països fundadors a sortir de l’organització d’esperit bolivarià. La sortida de Colòmbia, sumada a la decisió de sis de la resta de membres de suspendre la seva participació a UNASUR, consolida una davallada en l’estratègica integració regional llatinoamericana anhelada durant la dècada dels 2000 al subcontinent. Amb aquesta retirada i l’entrada de Colòmbia a l’OTAN com a sòcia global i a l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Estat es pronuncia cap a l’anomenada “modernització econòmica” i una col·laboració –o ingerència– amb els Estats Units.

La primera mesura exterior d’Ivan Duque ha estat oficialitzar la sortida de l’organització d’esperit bolivarià UNASUR

“L’Amèrica Llatina estava esperant un nou eix del progressisme que digués: el nostre camí no és el petroli, no és el carbó ni el gas, es vesteixi de dreta o d’esquerra. El camí és trencar amb la divisió internacional del treball i assumir-nos com una societat que vol construir-se a través del coneixent, del saber, dels recursos infinits i no dels finits”, afirmava Gustavo Petro el passat 17 de juny, fatídic per vuit milions de colombianes que manifesten contínuament l’esperança que en les properes eleccions regionals i les presidencials de 2022 la Colòmbia Humana arribi a governar. Amb un to mític d’esperança, Petro també va declarar que “poc falta per guanyar a Colòmbia. La corrupció està ferida de mort, la classe política tradicional colombiana ha mort” i afegia que “a les meses on votaven els joves, hem triplicat a Duque. La joventut s’ha manifestat i ja no hi ha marxa enrere”.

 

Article publicat al número 461 publicación número 461 de la Directa