En el món contemporani occidental, on les llibertats individuals no semblen tenir límits definibles i el culte a la subjectivitat es promou per tots els mitjans de comunicació, ens pot resultar difícil concebre les dimensions del sotmetiment històric de les dones. La diferencia de l’opressió de les dones amb relació a altres col·lectius oprimits, rau precisament en el fet que dins del patriarcat els homes no esperen tan sols la submissió de les dones, sinó al mateix temps, el seu afecte incondicional. És en aquest matís concretament on l’amor romàntic i els seus preceptes juguen un paper fonamental.
Però comencem des del principi:
La societat burgesa i privilegiada europea del segle XIX reacciona contra els poders tradicionals centralitzats amb l’exaltació de l’individu i la llibertat de les emocions, tot recuperant els sentiments com a motors de la vida. Dins d’aquesta formulació, l’amor esdevindrà el centre de l’existència entès com el grau més alt d’exaltació sensible.
Podríem pensar que l’exaltació dels sentiments i emocions més íntimes hauria d’afavorir, d’alguna manera, la revalorització de l’univers femení, tradicionalment depreciat precisament per tendir a subordinar-ho tot a l’afecte. No podríem estar més errades, ja que el segle XIX suposarà precisament la consolidació d’una aliança altament perillosa especialment per les dones: el patriarcat i el capital (“aliança criminal!!”, denunciem a les manis ).
Les dones, recloses en l’esfera privada, esdevindran les màquines productores i sostenidores de la vida i serà l’amor romàntic l’element que converteix el sotmetiment en un autosotmetiment, provocant el que podríem denominar com una síndrome d’Estocolm
L’exaltació de l’individu permetrà al capitalisme imposar el valor de l’interès individual per sobre de l’interès col·lectiu, mentre que el patriarcat insistirà a legitimar el desig masculí com a dominant i actiu envers l’altra meitat del món, “passiva i submisa”. Com veiem, aquests preceptes maquillats sota la promoció de la llibertat individual (el jo es converteix en una unitat absolutament aïllada i aïllable de la resta) promouran l’establiment d’un sistema general simbòlic, polític, econòmic i social que perpetua i assegura la desigualtat, també dintre la relació amorosa.
És a dir, el valor d’allò subjectiu (propi i particular), en el marc del sistema patriarcal capitalista, provoca l’estratificació i delimitació de les fronteres entre els sexes, classes, ètnies i la separació de l’esfera pública de la privada. Les dones, recloses en aquesta última, esdevindran les màquines productores i sostenidores de la vida i serà l’amor romàntic l’element que converteix aquest sotmetiment en un autosotmetiment, provocant el que podríem denominar com una síndrome d’Estocolm on les dones cuidem i estimem els nostres captors.
Així, a l’hora de projectar-nos com a imatge cap als altres, tendim a pensar que allò que escollim és l’expressió més lliure de la nostra subjectivitat, però moltes vegades és ja una imatge predissenyada que condensa tot un seguit de pautes de comportament i maneres de fer fabricades des dels interessos dominants. En aquest sentit, el món capitalista i la societat de consum han estat els encarregats de dissenyar i promoure imatges específiques de com han de ser les dones i els homes així com les relacions que entre ells s’estableixen.
L’amor romàntic ha creat una imatge de la feminitat tan idealitzada que la seva existència real suposa l’eterna frustració masculina
La societat patriarcal fa servir el sentiment romàntic per exaltar la passió com a exemple de vida intensa i sentida, però, com es pot comprovar diàriament, aquest amor romàntic o exaltació de l’afecte no significa el mateix per a homes i dones. Aquestes últimes s’han convertit en objecte de desig ideal i motiu d’amors apassionats i irracionals, sovint impossibles, fins i tot violents. I quan les dones exerceixen la seva voluntat i el seu dret de dir NO són llegides com provocadores del turment masculí, éssers tan atractius i malèvols que fan embogir tot home. L’amor romàntic ha creat una imatge de la feminitat tan idealitzada que la seva existència real suposa l’eterna frustració masculina.
Per a les dones, l’amor romàntic ha suposat la radicalització dels sentiments de possessió i desig vers els seus cossos assentant les bases per la normalització social d’actes de violència masclista que quedaven justificats en aquest context d’exaltació de les passions i per tant relegats a l’àmbit privat. Durant molt de temps, l’associació de la violència a un fet de relació privada i no a una problemàtica social ha contribuït a què avui en dia la violència sobre les dones encara sigui una realitat social de proporcions dramàtiques arreu del món.
La presa de consciència d’aquesta realitat esdevé la força revolucionària del moviment feminista que necessita vomitar, exorcitzar aquest monstre que el patriarcat ens ha colat com a propi. Avui i ara sabem i constatem en totes les dimensions de la vida que l’amor romàntic mata i la justícia patriarcal remata!
