Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El sector cultural protesta contra la gestió administrativa i els nous tancaments de sales i teatres a Catalunya

La cultura de base de Barcelona s'agrupa sota el lema “la cultura és segura” per protestar contra el tancament de sales de concert, cinemes i teatres decretat pel govern català. Critiquen que les ajudes estiguin destinades a les empreses i no tinguin en compte les treballadores

El festival Say It Loud al Patí! s'ha celebrat del 24 al 26 de juliol a Barcelona seguint les mesures sanitàries previstes / Angel Sorroche

Treballadores i associacions culturals van mostrar aquesta setmana el seu rebuig al tancament de sales de concerts, cinemes i teatres decretat pel govern català. Aproximadament 200 persones van manifestar-se diumenge passat davant del Teatre Grec de Barcelona amb el lema #culturaéssegura que també va fer-se viral a les xarxes socials. La gestió administrativa derivada dels rebrots de Covid-19 ha indignat un sector cultural que es queixa de la precarietat que pateix de forma estructural i les repercussions que el nou tancament pot comportar. Aquest divendres 31 de juliol la protesta es repetirà, en aquesta ocasió a plaça Catalunya, sota el lema “Ningú apaga la cultura”.

L’executiu català va decretar el passat divendres 17 de juliol el tancament dels espais que acollissin actes culturals a les zones afectades pels nous casos detectats de COVID-19

L’executiu català va decretar el passat divendres 17 de juliol el tancament dels espais que acollissin actes culturals a les zones afectades pels nous casos detectats de COVID-19, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les comarques del Segrià i la Noguera. En representació dels diferents sectors culturals, el president del Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, Camilo Tarrazón, la presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya, Isabel Vidal i la gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, Carmen Zapata van realitzar un comunicat conjunt en què esmentaven que “no és acceptable, ni cert, ni just que es projecti el missatge a la ciutadania que la cultura és una activitat contagiosa i se’ns privi de la viabilitat econòmica que podem tenir després de quatre mesos de crisi”. La campanya, que s’aglutina al voltant del lema “La cultura és segura”, demandava a l’administració que es rectifiqués immediatament la decisió atès que s’estaven acomplint totes les mesures sanitàries per part del sector.

“Hem estat tres mesos tancats i en cap moment pensàvem que no fos necessari estar-ho. Però l’escenari actual és absolutament diferent. Hem fet una feina dura i profunda i hem pres totes les mesures que calien. És absolutament injust que des de l’administració s’assenyali aquest sector com a perillós pel contagi. És absolutament incomprensible”. Així valorava Toni Espinosa, director dels Cinemes Girona del barri de Gràcia, la decisió que el govern català va prendre fa gairebé una setmana. De la mateixa manera, assenyalava que “amb aquesta decisió s’està intentant donar un cop d’efecte, fer veure que es fa alguna cosa, mentre aquesta cosa no serveix per a res”.

D’altres afectats com l’actor i director de teatre Jordi Cadellans han vist aturats els seus futurs projectes: “El tancament de sales i teatres pot perjudicar molt a la gent que havia d’estrenar funcions. No oblidem que, malgrat el que pensa la gent a vegades, el teatre subvencionat és mínim. Ens temem que la gent no vingui per culpa d’aquesta espècie de psicosi de les sales de teatre com a focus de contagi. I si no fem taquilla, només aguantarem un mes amb la programació i al següent ens veurem obligats a tancar, sense ERTO ni ajudes perquè ja s’haurien disposat tots els diners”.

El tancament de sales i teatres suposa un escenari d’incertesa per a treballadores i empresàries del sector, les quals es veuen obligades a prendre decisions sense cap mena de previsió

El tancament de sales i teatres suposa un escenari d’incertesa per a treballadores i empresàries del sector, les quals es veuen obligades a prendre decisions sense cap mena de previsió. En el cas dels Cinemes Girona s’acabava de finalitzar l’estat d’ERTO en què el personal es trobava immers i ja s’havia començat a pagar les proveïdores: “Estem en una situació d’una gran complexitat. Ara havíem tornat a activar despeses que no teníem durant el confinament, però ja no sabem si podrem obrir, quan, durant quant de temps, ni si tindrem pel·lícules. És com estar en un videojoc on no saps què et trobaràs a la propera pantalla, on ni tan sols saps si podràs superar-la.”


Reobertures excepcionals

Arran de les protestes, el govern va activar un procediment que donava la possibilitat de reobrir els espais de forma excepcional en cas que complissin amb els protocols fixats. Aquest procediment es basa en la col·laboració entre ajuntaments locals i el Pla de Protecció Civil de Catalunya, que ha d’estudiar les diferents peticions per a atorgar o denegar el permís d’obertura. Ramon Vagué, del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC) explicava el següent en referència als permisos: “Els grans festivals són els que truquen la porta del Procicat i aquest els hi concedeix el permís. Tot el que són petites iniciatives i la cultura de base no reben resposta”. D’altra banda, Toni Espinosa comentava que van passar quatre dies esperant la resposta de protecció civil: “Dels catorze dies de tancament ja en portem sis i encara ha d’arribar el cap de setmana, on tampoc obrim. Potser no farà falta que responguin. Amb el Cruïlla i el Grec han anat a la velocitat de la llum, però a nosaltres ens han deixat tirats”.

Des del sector es queixen del desconeixement per part de les diverses administracions sobre el funcionament laboral dins la cultura

Des del sector es queixen del desconeixement per part de les diverses administracions sobre el funcionament laboral dins la cultura. “El problema és que desconeixen com funciona realment aquest negoci i crec que no els interessa. Es pensen que nosaltres tornarem a obrir com si fóssim un bar que pot tornar a fer truita de patates el primer dia, però nosaltres ens trobarem que no hi ha pel·lícules perquè s’haurà paralitzat tota la cadena de distribució de cinema”, comentava Toni Espinosa. De la mateixa manera s’expressa Ramon Vagué: “El desconeixement comporta que les accions administratives siguin principalment empresarials, d’oci i lucratives. Finalment, al treballador de base no li arriben ni les ajudes ni les respostes que des de les administracions s’intenten impulsar”.


Les treballadores, les més damnificades

Des de l’SMAC es comentava com “la situació produïda per la Covid-19 no ha fet res més que exposar o mostrar més la precarietat laboral que fa anys que ve perseguint el sector cultural. Per exemple, a l’hora de donar les ajudes en termes laborals s’ha vist que la majoria d’artistes no compleixen amb els requisits. Avui dia amb sort tens un contracte laboral, però sempre t’has de donar d’altes d’autònom i, per defecte, com a fals autònom”. Ramon Vagué afegia el següent: “La conseqüència sobre el treballador cultural és ja de crisi humanitària. No és el simple fet de deixar la feina, sinó el fet de no saber a què podràs acollir-te després.”

La plataforma Cultura de Base va emetre un comunicat el 22 de juny en què es queixava a l’Ajuntament de Barcelona de les mesures de suport al teixit cultural

La plataforma Cultura de Base (CdB) va emetre un comunicat el 22 de juny en què es queixava a l’Ajuntament de Barcelona de les mesures de suport al teixit cultural que s’havien proposat des de l’administració. En ell també s’hi feien paleses les greus circumstàncies del sector: “El 86% dels projectes de CdB es consideren projectes en risc. Fer al·lusió a la Covid-19 per parlar dels seriosos problemes estructurals que pateixen la Cultura de Base i el model economico-cultural de Barcelona denota una manca profunda de compromís per part del govern de Barcelona”. Dins el text difós per CdB, a més, es consideraven les polítiques de l’Ajuntament com curt-terministes i d’emergència: “No cobreixen allò que han estat demandes constants de la CdB des de fa més d’una dècada: la transparència, el canvi de model estructural de gestió, la traçabilitat dels pressupostos públics i dels criteris que els regeixen i la creació d’un òrgan que auditi la institució de manera independent”.

“Segur que hi ha gent a l’Institut de Cultura de Barcelona que lluita per les plantilles del sector, però tens un altre 80% de gros que contempla la cultura des d’una visió completament empresarial. Això fa que les administracions segueixin veient la cultura com a oci, com a empresa i no en termes de treballador de base”, opinava Ramón Vagué. I així mateix pensava Toni Espinosa: “Crec que la concepció que tenen de la cultura és de cosa inútil que simplement serveix per a entretenir a uns quants. Els grans països valoren els seus artistes i aquí els tracten de firaires. Mentre vam estar confinats molts van omplir-se la boca dient que la cultura ens havia salvat. Però sembla que se’ls ha oblidat”.