Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Arts escèniques resilients, entre l'entusiasme i les demandes

Treballadores d'aquest sector de diferents indrets dels Països Catalans ens expliquen com els està afectant la crisi de la COVID-19, quines són les seves reivindicacions i com imaginen el seu futur immediat

Escena de l'obra 'Màtria' / Arxiu

La cultura és resilient. Després de tres setmanes de confinament i hores de sèries, llibres i pel·lícules ningú no dubta que els mal anomenats titellaires, per la dreta més rància, omplen les hores vives –i no tan vives– de les nostres llars. La imatge, la paraula, la creativitat, la ficció o la narrativa no havien estat mai tan presents com per obra i gràcia de la COVID-19. La cultura com a font de consol, de buidatge mental o de companyonia en el dolce far niente o l’estrès de la quarantena. Cultura en línia, això sí, sempre que tinguem Internet. Una eina revolucionària i altament democratitzadora, si no fos perquè està en mans d’empreses privades, corporacions roba-dades i magnats amagats en societats anònimes. Una eina, la d’Internet, que destil·la classicisme. Poc es parla de la bretxa digital o de convertir la world wide web en un servei bàsic sense cost, a l’abast de tota la població.

Les xarxes, els webs i els diferents ecosistemes culturals, des de presentacions editorials fins a concerts, han trobat en aquesta crisi sanitària –que és sobretot política i social– un espai d’encontre, un impàs, fins que arribin dies millors. No obstant això, tal com diu Levi Strauss, la cultura si no és col·lectiva no és cultura. És una altra cosa. Així, les manifestacions culturals que més pateixin –i patiran– seran aquelles on el factor humà és clau i és part del ritual de trobada. Si pensem en les arts escèniques als Països Catalans, el sector s’enfronta, segons el periodista mallorquí Andreu Gomila, “al pitjor moment des de la Guerra Civil i sembla que ningú no estigui disposat a salvar-lo, més enllà dels mateixos artistes”.

El ministre espanyol del ram, José Manuel Rodríguez Uribes, justificava –amb mala traça i poc tarannà– la manca d’ajudes específiques per la cultura tot citant a Orson Wells: “primer la vida i després el cinema”

La cultura és resilient perquè el capitalisme l’ha fet sustentar en l’entusiasme del qui crea. Escriu Remedios Zafra, al seu assaig L’Entusiasme, “en algun moment de la nostra història parlar de diners quan una escriu, pinta, compon una cançó o crea es va convertir en una cosa de mal gust”. I així la maquinària segueix funcionant. El ministre espanyol del ram, José Manuel Rodríguez Uribes, justificava –amb mala traça i poc tarannà– la manca d’ajudes específiques per la cultura tot citant a Orson Wells: “primer la vida i després el cinema”. En el cas de les treballadores culturals primer l’art i l’entusiasme, després la vida digna.

Avesats a una crisi permanent i tocats encara per la crisi del 2008, les arts escèniques dels Països Catalans hauran de capejar, de nou, el mal temps, la manca de suport, l’ostracisme institucional i la poca empatia per part de les seves conciutadanes. Segons el darrer baròmetre del CIS, la crisi cultural no apareix a la llista de les preocupacions de la població de l’Estat espanyol. Els veïns i veïnes afectades per la COVID-19 consideren la cultura com el darrer dels seus problemes, mentre cerquen mascaretes a les farmàcies i llegeixen l’enèsima llista titulada Sèries pel confinament. En el darrer Vermut-Fòrum virtual d’Indigestió, una de les participants recordava Marea Roja com aquell espai que no va saber interpel·lar a la comunitat. Un “ells s’ho pasten i ells s’ho cuinen” del món de la cultura que genera retrets en lloc de suports i que va tenir el seu punt àlgid en el desconvocat Apagón cultural, una iniciativa de la Unió d’actors i actrius, sense quòrum i amb acusacions creuades.


Les pèrdues i les incerteses

En el món de les arts escèniques les xifres són esfereïdores. A tot l’estat s’han suspès 30.000 funcions i s’han registrat pèrdues superiors als 130 milions d’euros. “Hem perdut el 100% dels nostres bolos”, explica Maria Thorson, productora i distribuïdora de la companyia internacional Insectotròpics. “M’han anul·lat dos rodatges i un espectacle teatral sobre violència de gènere per a instituts”, diu l’actriu Ann Perelló des de Mallorca. “Tenim tots els bolos de l’espectacle que teníem en gira cancel·lats, no sabem si ajornats o suspesos perquè no sabem quan podrem tornar”, relata des de València Núria Vizcarro, dramaturga de La Ravalera. “Hem suspès dues gires i l’exhibició de dos espectacles. En total, 25 bolos i 22 funcions que no es faran”, valora Lídia Figueras, productora de la Perla 29, des de la ciutat de Barcelona.

A tot l’estat s’han suspès 30.000 funcions i s’han registrat pèrdues superiors als 130 milions d’euros

La manca de mesures concretes de l’Estat espanyol i el pla de xoc de la Generalitat de Catalunya consistent en 10 milions d’euros en crèdits, han propiciat no només la indignació del sector cultural sinó també la necessitat d’arremangar-se i demanar de forma propositiva (punt per punt i calendaritzat) la implementació d’unes mesures de rescat per no deixar caure un ecosistema menystingut històricament però que representa el 3% del PIB. Del 2% dels pressupostos destinats a Cultura que exigia la Plataforma Actua Cultura al mes de febrer, ara per ara no en queda ni rastre. Les mesures que demana la cultura tenen relació amb la subsistència immediata: des de pagar els lloguers, a una renda mínima garantida per aquells artistes i/o companyies que no només poden viure del seu entusiasme.

Peça de la companyia internacional Insectotròpics |Antonia Zennaro

 

Explica Perelló que la majoria de les treballadores del sector de les arts escèniques tenen contractes precàris, es donen d’alta pels bolos o són autònomes. En la mateixa línia Thorson creu que és molt complicat quantificar les pèrdues per companyies que no tenen contractes de llarga durada, la majoria. A més, en el sistema de taquillatge dels teatres privats, encara és més difícil saber els guanys o les pèrdues, tant per la companyia que actua com per la sala que l’acull.

Si la crisi del 2008 va ser la que va fomentar la creació de les companyies teatrals de petit format i multitasca, ara són elles les que més perillen. La majoria de la gent que treballa a aquestes companyies, diu Thorson, “comptabilitza el teatre amb altres feines, feines que potser ja han perdut. Crec que moltes companyies desapareixeran i d’altres hauran de reduir la seva estructura”. Per Vizcarro la situació és semblant, “no podem seguir tenint una companyia i vint feines més per subsistir”. Xantal Gabarró, actriu, creadora i monitora artística de Brians 2, creu que la precarietat de les artistes també es tradueix en els seus projectes: “Companyies de poques persones i tempos de producció curts que no faciliten processos d’investigació profunds, i formats que no siguin massa experimentals o arriscats i que, per tant, puguin posar en risc l’èxit de públic”. Gabarró creu que els projectes amb “risc artístic i processos profunds d’investigació han de córrer a compte del risc econòmic de les mateixes artistes, de les hores de feina no remunerada o de l’emigració”.


Mesures, bolos i renda universal

Per denunciar i revertir la situació d’incertesa i precarietat, el Col·lectiu de companyies independents –format per 75 companyies– s’ha reunit amb la consellera catalana de cultura, Mariàngela Vilallonga, per fer constar que el Pla de Rescat a la Cultura del Govern de la Generalitat no contempla la realitat de moltes companyies i treballadores de les arts escèniques. Les mesures actuals, basades principalment en ajuts genèrics i facilitades en les línies de crèdit, frenen l’accés de moltes creadores i artistes amb poca o nul·la capacitat d’endeutament.

Segons explica el Col·lectiu de companyies independents en un comunicat, l’afectació econòmica de les companyies ha estat de 720.000 euros, “una xifra enganyosa, ja que s’han obviat totes les possibilitats no documentades que s’havien obert i que ara es veuen estroncades”

Davant d’aquesta fragilitat evident de moltes companyies i treballadores, el Col·lectiu ha proposat un full de ruta emmirallant-se en la realitat d’estats veïns com el francès o Alemanya, molt més acostumats a considerar el teixit cultural com a part indissoluble de la política social i econòmica. Unes demandes que tenen per objectiu introduir una nova figura jurídica, el o la “professional de les arts independents” i la intermitència, una espècie d’atur per artistes que implementen a l’Estat francès o Bèlgica. Segons explica el Col·lectiu en un comunicat, l’afectació econòmica de les companyies ha estat de 720.000 euros, “una xifra enganyosa, ja que s’han obviat totes les possibilitats no documentades que s’havien obert i que ara es veuen estroncades”.

Representació de la companyia La Ravalera

 

“Hauríem de parlar de la renda bàsica universal mentre duri el confinament i durant el període de recuperació”, etziba Thorson, “no només per a aquest sector sinó pels altres que també es troben en una situació similar”. El sector cultural és molt heterogeni, argumenta Cris Roda, cap de comunicació del Teatre Tantarantana i acomiadada amb un ERTO, “es necessiten polítiques que no afavoreixin els de sempre sinó a tothom”. Per Perelló, del mateix parer que Roda, les polítiques de rescat han de pensar més en les persones i no en les empreses o l’economia productiva: “A les Illes abans rescataran el turisme que a la cultura i tornarem a un model d’explotació que ja coneixem i que només beneficia a uns pocs”. Gabarró creu que el fet que “la gent del món de les arts escèniques fossin dels primers a tancar l’activitat i que segurament siguem dels últims en obrir-la no és estrany; en un sistema neoliberal com el que opera la cultura no és rendible (és prescindible) i no serà prioritari rescatar-la”.

La pregunta que hauran de contestar en algun moment les administracions serà: quan podrem tornar als teatres? Gabarró ho té clar, “allò que es prioritzarà no tindrà res a veure amb les necessitats de la comunitat, sinó amb les econòmiques, les del capitalisme. Començarem a aglomerar-nos al metro per anar a treballar i reactivar l’economia, possiblement a l’estiu s’incentivarà la tornada del turisme, però no podrem seure en una sala de teatre”.