El Reglament de retorn, el paquet de mesures aprovat pel Consell de la Unió Europea per incrementar el nombre d’expulsions de persones migrades amb ordre d’expulsió, no s’ha d’entendre com un fet aïllat. És una vella nova peça d’un viratge securitari profundament preocupant que la UE està consolidant des de l’aprovació del Pacte Europeu de Migració i Asil de l’any 2023, però que ve de més lluny encara i s’arrela en dècades de polítiques dissenyades per reduir garanties, ampliar la detenció administrativa i externalitzar la responsabilitat de protegir. Les conseqüències són directes i palpables: menys drets, menys accés a l’asil i una normalització progressiva de pràctiques d’exclusió que vulneren obligacions internacionals.
Per entendre plenament què significa aquest reglament, cal situar-lo en una genealogia política que comença molt abans. La seva lògica sorgeix amb la fundació mateixa del projecte europeu tal com el coneixem avui.
A mitjan anys vuitanta, el famós Acord de Schengen va establir una paradoxa estructural que continua marcant totes les polítiques posteriors: llibertat de circulació dins d’Europa a canvi del control reforçat a fora. El que s’anomenava “espai de llibertat, seguretat i justícia” va néixer amb un desequilibri fundacional: la llibertat interna requeria la contenció externa. Aquesta lògica de “a dins obert, a fora blindat” és l’arrel del que avui adopta forma legislativa en el Reglament de retorn i les polítiques de securitització i externalització de fronteres que s’han anat adoptant.
Posteriorment, el Consell de Tampere va formalitzar el que Schengen ja insinuava. És en aquest moment quan la migració es converteix en un “problema de gestió” i no en una qüestió de drets humans. També anticipa ja la dimensió exterior (i coercitiva) de la política migratòria, en vincular cooperació, control i retorn. És l’inici del que més tard serà la governança multinivell de l’exclusió.
A partir dels anys 2000, Europa activa el següent pas: moure la frontera cap enfora. Els processos de Rabat (2006) i Khartum (2014) institucionalitzen l’externalització, transformen la cooperació al desenvolupament en una eina de contenció i vinculant el finançament europeu al grau de col·laboració en matèria de control, readmissió i vigilància. És en aquest context que la UE construeix una arquitectura de “control remot”, amb visats restrictius, bases de dades biomètriques, policies europees desplegades en aeroports i acords amb governs que vulneren drets sistemàticament. La frontera deixa de ser territorial i es converteix en una infraestructura política distribuïda.
El 2015, la Cimera de La Valletta és el punt d’inflexió: la securitització es converteix en dogma. Amb el Fons Fiduciari d’Emergència per a l’Àfrica, la UE destina milers de milions a reforçar aparells policials i militars, crear centres de detenció, facilitar retorns i finançar sistemes biomètrics, tot presentant-ho com a desenvolupament. És la institucionalització plena d’una cooperació condicionada que subordina la cooperació i el seu fi genuí a interessos europeus de control migratori.
El resultat és una externalització massiva de la violència: detencions arbitràries, desaparicions, tortures i retorns forçats duts a terme en països socis que actuen com dics de contenció de la mobilitat De tota aquesta deriva en resulta el Pacte europeu de migracions i asil i els diferents i vergonyosos reglaments que se’n deriven directament o indirectament.
Darrere del Reglament de retorn –o dit amb propietat, “reglament de deportació”– hi ha una idea molt clara: gestionar la mobilitat, no des dels drets humans, sinó des de la criminalització i la por al més estil trumpista. La prioritat absoluta passa a ser la detenció, la contenció i el retorn forçós, i no pas la protecció efectiva ni l’accés real als drets.
Tampoc el pas de la Directiva de retorn de 2008 a un Reglament d’aplicació directa és neutre: implica una harmonització obligatòria que redueix els marges de protecció dels estats membres i fixa com a estàndard europeu un enfocament clarament punitivista. La justificació institucional se sustenta en la baixa execució de les ordres d’expulsió, però aquesta lectura quantitativa eludeix els límits jurídics i humanitaris que expliquen per què moltes deportacions no haurien de produir-se en un estat de dret.
El Reglament permetrà crear centres de retorn ‘offshore’ lluny del territori europeu, fora del control judicial i de l’escrutini públic, on el risc de tracte degradant és altíssim
Un dels elements centrals del Reglament és que permetrà crear centres de retorn a països tercers: centres offshore fora del territori europeu, fora del control judicial, fora de l’escrutini públic; espais d’opacitat on el risc de maltractament, els tractes degradants i d’arbitrarietat pot ser altíssim. Delegar la responsabilitat en altres països no eximeix Europa de les seves obligacions; simplement desplaça la vulneració de drets lluny de la mirada mediàtica.
En aquest sentit, també s’ha aprovat la primera llista de països d’origen considerats “segurs”: Bangladesh, Egipte, l’Índia, Kosovo, Tunísia, Colòmbia i el Marroc. És una llista que no reflecteix les realitats d’aquests països, on en molts casos hi ha persecució política, violència generalitzada, discriminació de gènere o criminalització de persones LGTBI, entre altres col·lectius (com passa en moltes altres realitats no tan llunyanes). Classificar-los com a “segurs” és un acte polític, no un diagnòstic basat en els drets humans. A més, suposa un atac frontal al dret a un recurs efectiu i a la tutela judicial efectiva perquè s’ha acordat eliminar el dret automàtic de la persona a quedar-se a la UE mentre recorre contra una decisió de denegació per “tercer país segur”. Això significa que moltes persones podrien ser deportades abans que un jutge revisi el seu cas.
Paral·lelament, s’amplia de manera significativa l’ús de la detenció administrativa. S’allarguen els terminis màxims a 24 mesos, s’incorporen nous motius de privació de llibertat i es permet la detenció de famílies i menors, malgrat els reiterats pronunciaments internacionals que assenyalen que aquesta pràctica és absolutament contrària al principi d’interès superior de l’infant. Convertir una situació administrativa en motiu d’empresonament és un salt molt perillós per a qualsevol estat de dret.
Les anomenades alternatives a la detenció, com el control telemàtic o la geolocalització, no corregeixen aquest enfocament. Lluny de substituir la lògica punitiva, l’amplien mitjançant mecanismes de vigilància que plantegen interrogants seriosos en matèria de proporcionalitat, privacitat i perfilament racial.
Una de les qüestions més aberrants del reglament és que també introdueix obligacions de “cooperació” difícils o impossibles de complir per a moltes persones, com ara aportar documentació a vegades inexistent o molt difícil d’aconseguir perquè sovint no s’obté resposta de països d’origen que no cooperen, i preveu sancions en cas de no compliment. Això suposa penalitzar circumstàncies objectives i no imputables a la persona, vulnerant els principis de proporcionalitat i no-discriminació.
A més, el recent anunci de la comissió travessa una nova línia vermella, no contemplada inicialment, en habilitar registres domiciliaris, investigacions i controls policials per executar deportacions. No es tracta només d’entrar als domicilis de les persones amb una ordre de retorn, sinó d’estendre aquestes batudes a “altres espais rellevants”, una formulació deliberadament vaga que permet la irrupció policial en habitatges de ciutadania sospitosa d’acollir migrants, així com en locals, oficines i recursos gestionats per entitats socials.
La migració esdevé així l’excusa per expandir l’Estat policial cap a l’esfera privada i l’acció solidària. Les persones migrants queden obligades a col·laborar sota l’amenaça directa de la detenció, mentre la solidaritat es criminalitza i l’acollida passa a ser tractada com una conducta sospitosa. El missatge polític és inequívoc: no només es vol expulsar persones migrants, sinó disciplinar la societat que les protegeix. La por fabricada per aquestes polítiques no és un efecte col·lateral: és un instrument de govern que penetra en la vida de les persones migrades, condiciona les seves decisions més íntimes i perpetua un règim de vulnerabilitat dissenyat per dissuadir-les fins i tot d’exercir els seus drets.
Ara, la responsabilitat es desplaça al Parlament Europeu. Malgrat una aritmètica parlamentària adversa i un context polític cada vegada més condicionat per l’extrema dreta i els discursos d’odi, encara existeix un marge d’incidència política en els diferents grups parlamentaris on la societat civil organitzada té coses a dir. El moment d’intervenir i treballar és ara, abans que aquesta deriva ens arrossegui a totes pel camí.
