Pepe, Pepico, o simplement l’home de les bicis, finalment intitulat Tío Pepe, va ser un veí molt singular del barri del Cabanyal de València. Aquest bici-activista, que avui en dia encara forma part de la mitologia de la ciutat, va ser conegut tant per la seua actitud estrambòtica, com pel seu ofici, la mecànica. Durant molts anys, fins a la seua mort en l’any 2003, va ser el mecànic de bicicletes del Cabanyal i l’activista que acudia a les manifestacions amb bicicletes en forma de cavall o vaixell, on escrivia les seues reflexions i reivindicacions. Ara, el teatre El Musical de la capital valenciana ha volgut homenatjar-lo amb una exposició dedicada a aquest pioner en l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport sostenible.
Durant molts anys, fins a la seua mort en l’any 2003, va ser el mecànic de bicicletes del Cabanyal i l’activista que acudia a les manifestacions amb bicicletes en forma de cavall o vaixell
L’exposició compta amb 22 fotografies, algunes de les quals són de l’àlbum personal del Tío Pepe, les quals “van ser rescatades literalment del fem”. “M’avisaren de què uns ferrovellers estaven netejant el seu taller. Quan vam arribar, ja havien tirat totes les fotografies, però entre tota la paperassa, vam trobar els àlbums”, destaca el documentalista Toni Silva. Altres fotografies són dels fotoperiodistes Manuel Molines, José Aileixandre, Paco Ferrer i del també comissari de l’exposició, José García Poveda, conegut com El Flaco. També es poden veure dos audiovisuals que conten la història de l’activista, així com quatre de les seues bicicletes.
“Segurament va ser el primer bici-activista de la ciutat”, assegura Silva, qui junt amb Sílvia López, treballadora del taller TodoBici València, s’han encarregat de restaurar algunes de les seues creacions, com la bici en forma de vaixell o una altra amb percussió incorporada, mitjançant una mena de caixa de ritmes i soroll amb un antic rètol on es llig “¡Haga frío o calor, en bicicleta se viaja mejor!”. Segons Silva, el Tío Pepe ho feia tot “per diversió”. “Tenia una actitud subversiva, però sense una ideologia clara. Li agradava el color i passar-ho bé”.
Molts passatges de la seua vida es desconeixen. La seua memòria està feta dels silencis i retalls aportats pel veïnat. “A vegades rememorava les bombes que queien al barri durant la Guerra Civil, encara que aquestes apuntaren al port de València”, recorda Silva. D’ell es diu que va superar una malaltia “incurable”, la lepra, que el va mantenir en l’ostracisme a l’Hospital de leprosos de la Vall de Laguar. En tornar, va ser quan va obrir el seu taller, anomenat Villa Quitapenas, on la seua família havia passat la postguerra criant vaques i venent llet. Però de tot això ell no parlava molt, ja que la seua vida tenia una inclinació natural per l’humor.
L’exhibició homenatja al Tío Pepe, la seua forma de viure, el seu humor i el seu ofici, però també al barri del Cabanyal, gràcies a la recuperació d’un dels seus emblemàtics veïns
Entre el veïnat més major que va acudir a la inauguració de l’exposició s’escoltaven comentaris com “jo encara el recorde”, o “jo anava al seu taller”. Veïnes que l’estimaven com a veí, amic i com a mecànic del barri. Per a la ciutat, com alguns Poblats Marítims encara anomenen a tot allò més enllà de les antigues vies, era tot un performer, el “boig” que apareixia a les manifestacions del centre de València amb estrambòtics aparells plens de colors.
L’exposició, que romandrà a El Musical fins al 4 de novembre, homenatja al Tío Pepe, la seua forma de viure, el seu humor i el seu ofici, però també al barri del Cabanyal, gràcies a la recuperació d’un dels seus emblemàtics veïns. En eixir del teatre, a les assistents els queda la pregunta de si, amb tots els canvis que ha experimentat la ciutat i aquest barri en particular, irònicament ple de carrils bici i tendes de lloguer d’aquest mitjà de transport, encara hi queda lloc per a un veí com el Tío Pepe.
