El 6 de febrer es compleixen dos anys dels mortífers terratrèmols que van assolar gran part del sud-est de Turquia i el nord de Síria. A un primer tremolor amb epicentre a Gaziantep, de magnitud 7,8 a l’escala de Richter, el va seguir al cap de poques hores un altre a Kahramanmaras, de 7,5. Els dies següents es van succeir fortes rèpliques a la província de Hatay, que van causar encara més desolació.
El nivell de destrucció va ser enorme. Un informe del Ministeri de Medi Ambient, Urbanisme i Canvi Climàtic informava que 198.000 edificis d’onze províncies havien sofert danys estructurals. Respecte a les víctimes mortals, les dades oficials mai han estat absentes de polèmica, ja que encara avui consta gent desapareguda, però un any després del sinistre el Ministeri d’Interior confirmava la mort de 53.537 persones.
El 2023, el nombre de defuncions a Turquia va augmentar un 12,3%, conseqüència directa dels terratrèmols. Dos anys després, els efectes encara són molt visibles a les zones afectades i el ritme de construcció dels nous edificis depèn d’una complexa sèrie de factors. La via judicial empresa per part de familiars de víctimes afectades pel terratrèmol per les deficiències en les construccions i les irregularitats que molts edificis presentaven s’ha mostrat plena d’esculls. Les iniciatives ciutadanes han donat pas a un nou activisme i a una xarxa de solidaritat que ha estat capaç de mantenir-se allunyada de la polarització política.
La península d’Anatòlia s’assenta sobre dues falles geològiques. La falla nord, sobre la qual es troben Istanbul i Izmit –on un terratrèmol causà la mort de 18.000 persones el 1999–, sempre ha estat molt activa. Però el terratrèmol de 2023 es va produir a la falla sud i est, generada per la placa tectònica africana. La llei de transformació urbanística turca (Kentsel Dönüsüm Kanunu), en vigor des de 2004 i modificada el 2023, obliga els propietaris a generar informes de risc de terratrèmols, enderrocar edificis i construir-ne de nous seguint una sèrie de protocols de prevenció. De la mateixa manera, els immobles de nova construcció han de complir una sèrie de requisits preventius.
Aquesta llei urbanística ha provocat canvis en la fesomia de molts barris en ciutats com Istanbul, on la possibilitat d’un terratrèmol de gran magnitud és factible. L’enderroc de molts edificis ha donat pas a la construcció de blocs de més altura, i l’operació s’ha convertit en un negoci que aporta grans beneficis. Una part dels nous habitatges es destina a propietàries que van perdre els seus pisos, mentre que la resta es posen a la venda, cosa que revaloritza i encareix moltes zones.
La destrucció causada pels terratrèmols de 2023 va posar en dubte l’efectivitat d’aquesta llei, ja que molts dels edificis enfonsats no eren construccions antigues, sinó aixecades posteriorment a tot aquest procés. N’és un exemple la residència Rönesans d’Antioquia, un complex de luxe que es va ensorrar per complet i va causar la mort d’unes 300 persones. L’edifici complia amb totes les llicències, però les investigacions apunten a un disseny i un manteniment deficients.
La provisionalitat s’eternitza
Una de les zones més afectades ha estat la regió de Hatay. La ciutat d’Antioquia, la més gran de la província, va desaparèixer literalment. En aquesta regió es poden comprovar bé els escadussers avenços en la reconstrucció. Després del terratrèmol es van construir campaments amb contenidors (konteyner kent) per a les persones que s’havien quedat sense casa. A mitjans de 2024, unes 200.000 vivien en aquests 205 camps provisionals. Compten amb habitacles d’uns 42 metres quadrats i durant el primer any no pagaven cap factura de llum ni d’aigua, i, amb les ajudes de municipis i districtes de les grans ciutats, s’hi donava menjar dos cops al dia.
Avui, la situació no ha canviat en excés. Molta gent continua vivint en aquests allotjaments, però ja no hi ha serveis de menjar ni gratuïtat en els consums bàsics. L’opció de reconstruir les cases es complica, ja que les ajudes són totalment insuficients i només cobreixen una part dels costos. Si hi afegim la greu situació econòmica del país, el resultat és que hi ha hagut poca activitat per part dels propietaris de les cases ensorrades. Ali N., de Samandag, ciutat costanera propera a Antioquia, ens explica que hi ha hagut un augment de cases prefabricades, però els costos s’han disparat. També comenta com l’activitat comercial s’ha reactivat a la ciutat amb l’obertura de cafès improvisats
a primera línia de mar, on es congrega clientela provinent d’Antioquia i zones més afectades.
La Presidència de Gestió de Desastres i Emergències (AFAD) va revisar els edificis que quedaven en peu a cada província i va classificar els danys amb grau mitjà o alt per determinar els enderrocaments. L’allau de queixes obligà a canviar la norma i es va permetre reforçar fins a l’abril de 2024 (termini que finalment es va allargar fins al juliol) aquells edificis amb danys de grau mitjà construïts després de 1999. Moltes propietàries van obrir causes perquè no van obtenir les llicències i part d’aquests enderrocaments continuen a l’espera.
A mitjans de 2024, 200.000 persones encara vivien en 205 camps provisionals a Hatay. Passat el primer any, se’ls va retirar l’ajut per al menjar i la gratuïtat dels serveis bàsics
Quan un edifici és enderrocat, la gestió passa a mans de l’Agència d’Habitatge de Turquia (TOKI). Aquesta dependència s’encarrega de construir blocs d’habitatges oficials concedits per sorteig per desenvolupar nous plans urbanístics i enderrocar les barriades aixecades en situació irregular (anomenades en turc gecekondu, literalment, ‘construït de nit’) que fins fa uns anys caracteritzaven grans zones d’Istanbul i Ankara. L’agència ha estat clau en la reconstrucció de les zones afectades pel terratrèmol. El novembre de 2024 s’havien entregat 155.000 claus d’habitatges, repartits per onze províncies, a un ritme, però, molt inferior al de les promeses fetes el març de 2023. Les noves cases tenen un preu que, tot i baix, representa un gran esforç per a gent que ho ha perdut tot, i l’ajuda de l’Estat se centra a oferir dos anys sense pagar i, després, crèdits sense interessos a vint anys vista.
L’altre focus de polèmica amb els habitatges de la TOKI s’ha centrat en els llocs de construcció. Al principi, es declararen dinou “zones de reserva” (és a dir, d’expropiació) per aixecar ciutats satèl·lit per a les afectades. Posteriorment, es fixaren noves zones al centre d’àrees urbanes com Antioquia, mitjançant l’expropiació dels solars sense dur a terme un estudi previ de quanta gent hi havia mort ni determinar l’existència de titulars de l’herència en la propietat dels solars. Els costos de les promocions de la TOKI coberts per les noves propietàries (un 40% del total) s’han justificat per la necessitat de dotar d’infraestructures els nous barris, fet que no és necessari al centre de les ciutats, tal com declarava recentment l’advocat Evecit Alkan al portal Bianet, que reclamava la necessitat de la gratuïtat total d’aquestes construccions.
“On és la taxa de terratrèmols?”
Més enllà de la lentitud en la reconstrucció, la indignació social després del sinistre es va centrar molt aviat en dos aspectes: els diners de la taxa de terratrèmols (Deprem Vergisi) i el gran nombre d’edificis nous ensorrats.
La proliferació de l’etiqueta #DepremVergileriNerede (“On és taxa de terratrèmols?”) mostrava l’extensió del malestar entre l’opinió pública. Aquest impost era vigent des de l’any 2003 als serveis de telefonia, amb un 25% sobre el cost de la tarifa. L’any 2011, un exministre d’Hisenda, Mehmet Simsek, declarà que els diners s’havien destinat a desdoblaments de vies, centres de salut i aeroports. El Govern aprovà una nova taxa l’abril d’aquell any, l’anomenada taxa addicional (Ek Vergisi) i coneguda com “l’altra taxa de terratrèmol”, en aquest cas d’aplicació només a les empreses.
D’altra banda, de manera gradual, familiars de víctimes han obert causes judicials per esclarir l’ensorrament de molts edificis. És un procés lent i difícil, que ha donat pas a una nova forma de solidaritat entre les familiars de les víctimes molt visible a les xarxes socials i que manté el debat sobre el terratrèmol en l’actualitat mediàtica.
Nurgül Göksu, referent entre les familiars de les víctimes, creu que la rapidesa amb què es van retirar les runes va impedir a molta gent poder recollir proves per denunciar
Entre els casos oberts, destaquen els diferents judicis pels blocs ensorrats de la residència Ebrar Sitesi, a Kahramanmaras, on van morir 1.400 persones. Als constructors de l’immoble se’ls acusa d’haver superat l’altura màxima de pisos permesa (de quatre, segons els estudis previs del terreny, a vuit). L’octubre de 2024 es va autoritzar incloure a la investigació funcionaris públics que havien concedit les llicències.
Activistes a la força
Familiars de víctimes han acabat convertides en activistes que clamen justícia, com Döne Kaya a Hatay i Nurgül Göksu a Kahramanmaras, que, a més, comparteixen notícies d’altres judicis i creen una xarxa de solidaritat de gran ressò després de tants mesos.
Durant el terratrèmol, l’edifici on vivien el fill, la jove i la neta de Nurgül Göksu es va ensorrar, cosa que els va causar la mort. L’edifici va ser un dels únics quatre blocs esfondrats en aquella zona. Quan els cossos encara no s’havien recuperat, Gösku va ser informada per altres residents d’una reforma feta a la pastisseria de la planta baixa, que havia eliminat una columna que hauria evitat l’ensorrament. Va aconseguir reunir proves entre les runes i, des de llavors, s’ha dedicat a cercar justícia.
De ser una usuària passiva a les xarxes socials, Nurgül Göksu té ara prop de 20.000 seguidores a X. Segons ens explica, ha rebut moltes pressions per deixar-ho estar i també crítiques. El judici del seu cas ha passat per molts entrebancs, com la substitució d’una comissió d’expertes i la necessitat de recórrer la negativa del governador de la província a obrir la investigació a funcionaris públics. Göksu afirma que ha estat criticada per atacar l’Estat i el Govern, però ella insisteix en el sentit de la justícia i la necessitat de jutjar totes les persones implicades, inclòs el funcionariat que va autoritzar la reforma que provocà l’ensorrament. Afegeix que el nombre de causes obertes seria molt més gran si no s’haguessin retirat les runes amb tanta rapidesa, fet que va impedir a molta gent recollir proves quan encara estava en xoc i no havia pogut superar el dol.
Els terratrèmols no tingueren un impacte directe en les eleccions presidencials de Turquia de 2023. Els resultats
a les províncies afectades on l’AKP del president Recep Tayyip Erdogan sempre guanyava, com Kahramanmaras i Gaziantep, mantingueren aquesta tendència. La sorpresa arribà en les eleccions locals de 2024, quan el principal partit de l’oposició, el CHP, guanyà per primer cop des de 1977 i arribà a l’alcaldia de les ciutats principals. Fou un efecte retardat del desastre de 2023? En part sí, ja que a les presidencials de 2023 segurament encara no es podia jutjar bé la feina de reconstrucció. Així i tot, la crisi econòmica que arrossega el país des de fa anys, amb una greu inflació (del 64% l’any 2023), ha estat clarament la primera causa de la pèrdua de popularitat d’Erdogan, agreujada per la covid i el terratrèmol.
