Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Tribunal Constitucional avala acomiadar treballadores malaltes per protegir la "llibertat d'empresa"

L'alt tribunal avala la reforma laboral de 2012 i considera legal l'acomiadament per acumulació de baixes laborals, en una sentència recent, arran del cas d'una treballadora de telemàrqueting de Barcelona a qui se li va rescindir el contracte després de nou dies de baixa pel dolor d'esquena que li produïa una hèrnia discal. Sindicats i col·lectius d'advocats laboralistes han mostrat el seu rebuig a la decisió, que pot establir jurisprudència per a futurs casos

El tribunal constitucional després de la seva última remodelació, l'any 2017 / Arxiu

El 16 d’octubre, el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar que acomiadar una treballadora que, per causa de baixa mèdica justificada, no pogués anar a la feina, no és contrari a la Constitució. La decisió va ser presa pel tribunal arran d’un cas derivat per un jutjat barceloní, en el qual una dona demanava la nul·litat del seu acomiadament mentre era de baixa per malaltia per considerar-lo contrari a la Constitució espanyola.

Des de sindicats i col·lectius d’advocats laboralistes consideren que la sentència del Tribunal Constitucional legitima un model socioeconòmic en el qual la llibertat i guanys empresarials estan per sobre dels drets a la salut en el treball, la dignitat de les persones i el dret al treball. Tal com s’explica des del sindicat CGT, “la sentència crea jurisprudència per casos similars en el futur i dóna encara més carta blanca a les empreses per poder acomiadar”. “El que provoca aquest tipus d’acomiadaments és inocular la por dins de la plantilla i que la gent eviti agafar baixes”, sosté Natxo Parra, advocat laboralista membre del Col·lectiu Ronda.

La falta continuada d’assistència al treball està prevista com a causa objectiva d’acomiadament a l’apartat «d» de l’article 52 l’Estatut dels Treballadors –aprovat el 1977– quan es compleixen determinades condicions. En concret, estableix que les absències han de ser del 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius –sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors arribi al 5% de les jornades hàbils– o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos. A més, les diferents reformes laborals que s’han dut a terme des de la fi de la dictadura franquista fins a 2012 han facilitat progressivament l’acomiadament de persones que de forma intermitent demanen la baixa mèdica.


El cas de la controvèrsia

L’any 2016 el jutjat social número 26 de Barcelona va rebre la denúncia d’una dona que treballava com a teleoperadora que afirmava que l’empresa per la qual treballava l’havia acomiadat per estar de baixa per malaltia. En la carta d’acomiadament l’empresa adduïa que la treballadora s’havia absentat de la feina un total de nou dies hàbils, entre l’11 d’abril i el 17 de maig de 2016. De la mateixa manera, el document que posava fi a la relació laboral afegia que la treballadora havia faltat al seu lloc de feina tretze dies en dotze mesos.

En totes les ocasions, la baixa va estar justificada mèdicament i, segons assenyala l’escrit del jutjat quan va elevar el cas al Tribunal Constitucional, la noia patia una “voluminosa hèrnia discal […] que li produïa lumbociatàlgia, discopatia”. El mateix escrit considerava que les “baixes laborals degudes a lumbàlgia, que és quelcom que està relacionat amb els seus dolors d’esquena, no es veien precisament afavorides pel seu treball sedentari de teleoperadora que exercia durant set hores diàries”.

La sentència del Constitucional considera que l’acomiadament –i per tant l’article 52.d de l’Estatut dels Treballadors– és constitucional, tot al·legant que, amb la seva decisió protegia l’article 38 de la Constitució. Aquest precepte legal reconeix la “llibertat d’empresa dins el marc de l’economia de mercat”

El jutjat barceloní va decidir elevar al Tribunal Constitucional una qüestió d’inconstitucionalitat per tal que, dirimís si l’acomiadament, , més enllà d’estar emparat per l’Estatut dels Treballadors, vulnerava els articles 15, 35.1 i 43.1 de la carta magna espanyola, referits a la dignitat física de les persones, el dret al treball i la protecció de la salut. El tràmit es va fer a petició de la defensa de la treballadora, que també assenyalava que l’acomiadament anava en contra del Conveni 158 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) que en el seu sisè article considera que “l’absència temporal al treball per motiu de malaltia o lesió no podrà constituir una causa justificada de finalització de la relació laboral”.

El TC va esgrimir l’article 52.d de la LET per donar la raó a l’empresa. Amb la llei en mà, la noia havia faltat a la feina un 22,5% de les jornades dels últims dos mesos abans de ser acomiadada -2,5% més del que marca la llei- i un 7,48% en els darrers 12 mesos -un 2,48% més-. En qualsevol cas, el TC no havia de determinar si l’article en qüestió s’havia aplicat de forma correcta, sinó dirimir sobre la seva adaptació a la Constitució.

El pronunciament del TC es va produir arran del recurs d’una treballadora del sector del ‘telemàrketing’ de Barcelona acomiadada per absentar-se per malaltia del seu lloc de treball durant nou dies |Arxiu

La sentència del tribunal considera que l’acomiadament –i per tant l’article 52.d de l’Estatut dels Treballadors– era constitucional. La magistratura va al·legar que amb la seva decisió protegia l’article 38 de la Constitució. Aquest precepte legal reconeix la “llibertat d’empresa dins el marc de l’economia de mercat”. Afegeix que “els poders públics garanteixen i protegeixen l’exercici la llibertat d’empresa i la defensa de la productivitat, d’acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació”. És a dir, el Tribunal Constitucional considera que acomiadar a algú que està de baixa per motius mèdics justificats és legal en tant que es preserva la llibertat de les empreses i es protegeix la seva productivitat.

“En aquesta coalició de drets, entre salut al treball i llibertat de les empreses, s’ha legislat a favor dels segons”, explica Óscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Joana Badia, advocada laboralista del despatx Nèmesi Advocades i Assessores planteja que el problema va més enllà de la normativa i del suport que pugui obtenir del Constitucional. “Es tracta d’un problema de cultura molt arrelat. La idea que perquè el país funcioni han de funcionar les empreses i que la gent tingui qualitat de vida o no sigui secundari. El que sorprèn més és aquesta importància sobrerepresentada del dret de les empreses a la productivitat que es desprèn de la sentència del Tribunal”, diu.

Des del Col·lectiu Ronda, Natxo Parra assenyala també l’article 52.d, ja que “la norma és discutible perquè qüestiona baixes i posa en dubte el criteri del facultatiu del sistema públic de salut que determina que una persona no està en condicions d’anar a treballar”

Andrea Alvarado, advocada de la cooperativa d’assessorament jurídic i transformació social Iacta, s’expressa en la mateixa línia, ja que creu que aquesta sentència és molt greu perquè “defensa un model socioeconòmic molt concret que posa per davant la llibertat d’empresa”. A més Alvarado, considera nociva la sentència en una altra línia. “La decisió del Tribunal Constitucional serveix per alimentar l’imaginari i les sospites que sempre hi ha sobre les baixes mèdiques intermitents”, diu. “Aquest tipus de baixa estan associades a l’absentisme quan en realitat tenen relació amb malalties cròniques. A més si la treballadora decideix rebre l’alta mèdica, sovint és perquè no vol perdre més ingressos o perquè té por a ser acomiadada”, assegura. Des del Col·lectiu Ronda, Parra assenyala també l’article 52.d, ja que “la norma és discutible perquè qüestiona baixes i posa en dubte el criteri del facultatiu del sistema públic de salut que determina que una persona no està en condicions d’anar a treballar”.

Per últim, el Tribunal Constitucional va determinar que la seva sentència no tindria en compte el Conveni 158 de l’OIT, ja que aquest, en el seu primer article condiciona la seva aplicació a la legislació de cada estat, en aquest a la Constitució.


Les dones, especialment afectades

L’article 52.d de la LET exclou expressament del còmput per a l’acomiadament objectiu “les absències per motius de vaga, representació legal de treballadors, accident de treball, maternitat, embaràs, lactància, paternitat, llicències i vacances, malaltia o accident no laboral amb durada major a vint dies consecutius, violència de gènere o tractament mèdic de càncer o malaltia greu”. D’aquest caràcter tancat de la norma s’extreu la possibilitat que sí que computin per fer procedent l’acomiadament les absències degudes a trastorns que, per la seva naturalesa, es manifestin de manera intermitent i obliguen a qui les pateix a agafar baixes curtes i continuades. Pot ser el cas de persones afectades per VIH, per trastorns mentals o altres afeccions com la migranya o símptomes relacionats amb la menstruació. L’observació d’aquests supòsits ha provocat que es plantegi la possibilitat que la norma estigui introduint un biaix per motiu de sexe, tenint en compte que la majoria de les baixes per incapacitat temporal les agafen les dones, que a més tenen dificultats per al reconeixement de malalties laborals i per a la conciliació amb la vida familiar.

Existeix una realitat estadística, introduïda en la mateixa sentència, que reflecteix que les baixes per incapacitat temporal són més comuns entre les dones (un 55% segons un informe realitzat per Adecco)

Existeix una realitat estadística, introduïda en la mateixa sentència, que reflecteix que les baixes per incapacitat temporal són més comuns entre les dones –un 55% segons un informe realitzat per Adecco–. Això és degut al fet que hi ha malalties o trastorns que són més comuns en elles, ja sigui perquè estan associades a una qüestió biològica –com l’endometriosi o el trastorn del síndrome premenstrual– o perquè s’originen en treballs feminitzats –com poden ser la lumbàlgia o el “colze de tenista”, entre altres– que, posteriorment, no es reconeixen com a malaltia laboral “Les cuidadores, les auxiliars de geriatria, les infermeres o les netejadores, generalment tenen malalties derivades del seu treball que moltes vegades els metges no reconeixen com a tals. Els donen baixes per lumbàlgia, però no diuen si aquesta lumbàlgia s’origina en el lloc de treball. En la pràctica m’he trobat amb diversos casos d’aquest tipus. Les treballadores acaben agafant baixes molt curtes i continuades precisament perquè no volen faltar al treball”, explica Badia.

Moltes de les baixes que una treballadora agafa al llarg de la seva vida laboral no es deuen al fet que estigui malalta si no al fet que la seva filla o fill ho estigui. Si tenim en compte que les dones són les que principalment es fan responsables de la cura de persones a càrrec afectant el seu treball –en un 34,82% enfront del 14,81% en el cas dels homes, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)– cal considerar que un tracte aparentment neutral per part de qualsevol llei que no tingui en compte aquests extrems pot produir efectes desiguals.

 


Quatre dècades d'involució dels drets laborals

En la primera Llei de l’Estatut dels Treballadors (LET) de l’any 1977 es va legislar sobre les baixes mèdiques justificades en una norma molt més garantista per a les persones treballadores. Només es podia acomiadar a aquelles que haguessin faltat al lloc de feina per raons mèdiques i de forma intermitent –no en baixes de llarga durada de més de vint dies- un 30% del total de la jornada anual. “Pràcticament eren inexistents els casos perquè la majoria de les persones complim aquesta norma”, explica Murciano.

El primer govern de Mariano Rajoy, que va impulsar la reforma laboral de l’any 2012 |Arxiu

Tres anys després i per tal d’acontentar els empresaris que consideraven que la legislació els penalitzava productivament, aquella llei va veure’s modificada. Podien ser acomiadades pels mateixos motius les treballadores si les baixes representaven un 20% del total de les jornades dels últims dos mesos i un 25% en els últims quatre mesos. Així mateix s’afegia que els empresaris no podien acomiadar per aquesta via una persona si al global de la plantilla no hi havia un mínim d’absentisme del 5% de totes les jornades anuals. Amb aquest darrer precepte s’entenia que mentre la baixa d’una persona individual no afectés la producció global d’una empresa, aquesta no podia ser acomiadada.

El 2010 es va tornar a modificar la llei i segons Murciano “va ser el PSOE qui va pressionar a CiU perquè fes de dolent de la pel·lícula i encapçalés l’embat contra les baixes mèdiques i fes més fàcil l’acomiadament”. La nova reforma considerava que una empresa podia acomiadar a algú per baixes mèdiques intermitents si a la plantilla s’havia produït un 2,5% d’absentisme del total de jornades anuals. “Inclús, Duran i Lleida va arribar a plantejar associar l’absentisme a l’historial laboral de les persones treballadores”, afirma Murciano. “Es volia estigmatitzar a aquells que agafaven la baixa i que els fos molt difícil trobar treballar”, afegeix.

La reforma laboral del PP del 2012 -que encara està vigent-  va facilitar la capacitat d’acomiadar. “A partir d’aleshores l’acomiadament ja no estava lligat a les baixes totals en una empresa”, assenyala Andrea Alvarado, de la cooperativa jurídica Iacta

La reforma laboral del PP del 2012 -que encara està vigent- es va facilitar encara més la possibilitat d’acomiadar de les empreses. “A partir d’aleshores l’acomiadament ja no estava lligat a les baixes totals en una empresa”, assenyala Alvarado. “Abans una persona podia superar el percentatge de baixes individuals establertes a la llei, però no era acomiadada perquè les baixes totals a l’empresa no superaven el 2,5%”, explica. “Amb aquesta última modificació es trenca el mateix esperit de la norma que era combatre l’absentisme laboral, ja que s’elimina un paràmetre col·lectiu i es refereix la mesura a un nivell individual”, assenyala Natxo Parra.

En paraules de Murciano, la reforma del 2012 a la que el Constitucional ha donat plena validesa “és pur terrorisme patronal i demostra el caràcter autoritari de les empreses i l’estat”. Segons el seu criteri l’article 52.d de la LET “és una mesura que té un objectiu clar: atemorir als treballadors que en molts casos van a la feina encara que estiguin malalts perquè no volen ser acomiadats”.

Per a Alvarado, la reforma laboral de 2012 demostra com el sistema productiu és plenament favorable a les empreses, ja que “mentre es criminalitza les treballadores que es posen malaltes, no existeixen mecanisme per controlar a les empreses que acomiaden sistemàticament al seu personal”.