Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Plou, però de sol no en fa

Plou, per fi, i aquesta vegada plou amb coneixement, a poc a poc, sense presses, qualsevol diria que plou amb ganes… d’ajudar.

Mon pare fa temps que està desorientat, cada matí quan s’alça el primer que fa és mirar cap a Subarra, el tossal que des de casa li marca l’est buscant els senyals dels vells –com ell els anomena– cercant els torellons, aqueixos núvols que s’encabriten i es posen verticals i que, ell diu, sempre havien anunciat pluges al vespre. Hi ha dies que estan. Hi ha dies que també bufa l’aire de llevant, aqueixa suma era infal·lible, diu; però quan arriba la vesprada res més que vent. Mon pare està molt sord, sent poc i per això es refia molt del que veu i del que olora, però últimament li han canviat els senyals. A ell no li entra al cap res d’això del canvi climàtic, de l’efecte hivernacle i no pot associar- hi la multiplicació de cotxes, tubs d’escapament i xemeneies de les fàbriques, però veu que l’oratge se’ls hi ha descontrolat, als vells –què deu dir el viejo Antonio? Un altre canvi al qual no es podrà acostumar ja.

Jo també fa dies que ploc o que em deixe ploure, sóc més fàcil d’anticipar, més previsible. Més susceptible als senyals i ja se m’amuntonen, és com quan era xicotet i em van llevar les berrugues dels dits. Ma mare va resar molt. Una dona de Cabanes, a la què també ma mare li havia escrit el meu nom i la data del meu naixement, deia novenes perquè em caigueren i un cosí meu, Vicent, em va portar a la rambla a buscar joncs i refregar-me el seu làtex per damunt d’aquelles horribles protuberàncies. No sabem qui va ser però al poc les berrugues van desaparèixer. Així estic jo, plovent-me, trist i frustrat per no ser capaç de canviar totes aquestes coses que m’angoixen i em castiguen únicament amb la seua existència. Estic en una tercera o quarta adolescència, em dolen els companys mexicans, els xilens, els bolivians i colombians. Em dol Catalunya, i no ser capaç de solidaritzar-me més enllà de les paraules. Em dolen els que tornaran a passar un altre hivern a Idumeni, Kahramanmaras o Moria i els que ja no el passaran, els que aquest hivern ja no es banyaran ni tindran fred. Em fa molt de mal Kobane i el Kurdistan sencer, una altra alternativa massacrada, una altra possibilitat a la qual no han deixat ser, no siga que s’encomane. Tots aquests senyals m’haurien de fer ploure, clar que sí, però crec que tinc identificat quins són els torellons i el vent de llevant que em precipita a la tempesta: és la impotència, la incapacitat i la frustració de no poder/saber influir amb el que tinc a l’abast, el que em frega la pell, el que m’eriça la ràbia.

A mon pare no li entra al cap res d’això del canvi climàtic, de l’efecte hivernacle i no pot associar- hi la multiplicació de cotxes, tubs d’escapament i xemeneies de les fàbriques, però veu que l’oratge se’ls hi ha descontrolat. Un altre canvi al qual no es podrà acostumar ja

Els que em coneixeu ja us haureu adonat que solc escriure des de les contradiccions, és a partir de les paradoxes d’on em resulta més fàcil situar una reflexió i, o bé sembrar-la i deixar-la-hi per a veure què passa amb ella o bé posar-la al mig del camí perquè entropesse qualsevol i faça el que puga amb ella. Ho he estat pensant una estona i crec que aquesta és la tercera temporada que escric (que em deixen escriure) ací, a la Directa i la premissa sempre és: diràs alguna cosa nova?, pot servir per a quelcom el que escriuràs? Serà millor que el full en blanc? D’altra banda també sabem totes que és molt més fàcil escriure des de la melangia o la nostàlgia que des de l’eufòria, en el meu cas potser és encara més pronunciat pel pudor i la vergonya que em fa quan alguna cosa em va bé. Deu ser un vestigi de l’educació cristiana de la qual ma mare em va farcir de xicotet, serà cosa de la culpa segurament, hi ha cops que note com em va caient i com em vaig alliberant, mai no passa del tot perquè quan ja quasi estic solt, quan comence a surar, m’adone i torne de seguida a carregar-me el pes al muscle, és com aquell acudit que tanta gràcia m’ha fet sempre, aquell de l’explorador que va per la selva carregant una pedra enorme tota l’estona i quan un aborigen li pregunta que hòstia fa amb això a l’esquena i li conteste: Ah! Ja voràs tu com avançaré quan m’acace el lleó i puga tirar-la per a córrer més ràpidament. Així més o menys vaig jo per la vida.

Ara, certament, crec que hi ha prou raons per a no ser massa optimista i és quan em dic una vegada més: Si el que has de dir no ha de servir per a res: calla! Si, com a molt, pot deprimir a algú més o ajudar a resignar-se a qualsevol altre no digues res, o millor: fingeix, mira cap a l’altra banda, inventa-t’ho!

No, però no val, açò d’escriure té en la part terapèutica la raó més gran de ser per a mi, així que vegem si a través de la rebolcada en la merda més pudent em puc refer…

10 N, fa tant de temps ja… al meu poble va passar el mateix que a la majoria dels pobles del voltant: en alguns va guanyar el PP: a la Vall d’Alba –el meu (encara que si fora meu ja l’hauria venut…), a la Serra d’en Galceran o a Cabanes; en altres el PSOE: Benlloc, a la Pobla Tornesa, a Vilafamés o a la ciutat de Castelló; però en quasi tots, el tercer en vots va ser el mateix: Vox, per damunt de Podem o de Compromís. En alguns pobles, com Borriol o Vilafamés, Vox va ser la segona força política més votada i fins i tot en un, Caudiel, a l’Alt Palància –el castellà és ben conscient– va ser el partit més votat. Després d’això hem sentit (i pitjor encara: escoltat) analistes que parlen de por o que diuen que aquests electors realment no saben que estan votant. Quan ho sent, el que s’esglaia sóc jo! Que no ho saben! Que tenen por! Ací, i supose que es podrà extrapolar a quasi tots els indrets on passa, és una reacció clara enfront del moviment català, és una reafirmació de la virilitat espanyola (estaria molt bé saber quin percentatge dels votants de Vox són dones), complementat molt intel·ligentment per arguments procaça i oberta i positivament taurins. L’argument o la batalla de la immigració en aquests pobles vull pensar que és secundària, no és que no hi siga, però no està al mateix nivell. Al meu poble van votar 252 persones a Vox, per 279 al PSOE; a Borriol 599 a Vox, tres més que al PP i a Vilafamés, 19 més a Vox que al PP, tots aquests pobles a la Plana Alta.

Si ens posem en la hipòtesi més pessimista, que tota aqueixa gent que vota Vox té sentiments feixistes i xenòfobs, és preocupant; però si pensem que voten això com el que tira un coet per a fer soroll i fer-se notar també ho és: no els veuen realment perillosos

És per a preocupar-se o no? I no és que jo vullga que la gent vote al PPSOE. Si ens posem en la hipòtesi més pessimista, que tota aqueixa gent té sentiments feixistes i xenòfobs, és preocupant; però si pensem que voten això com el que tira un coet per a fer soroll i fer-se notar també ho és: no els veuen realment perillosos o, una altra: per què quan va aparèixer Podemos no es van animar amb aqueixa traca, potser va calar més el missatge dels mitjans de “bolivarianos comunistas”, no? Potser som un poquet fatxetes per ací… Açò crec que, sobretot per als que llegiu açò des de Catalunya, us pot orientar de per on van els tirs al nostre territori. Perquè us feu una idea: al meu poble hi ha una escola pública normal, amb mestres prou normals (que fins i tot treballen amb projectes i no amb llibres!) un institut d’ESO i FP, un ambulatori molt ben equipat, algunes indústries taulelleres, molts negocis xicotets prou exitosos i una grandíssima plaça de bous. El percentatge de persones migrants deu estar pel 20% i la majoria són romanesos, totalment integrats en la vida al poble. Vull dir, no som cap suburbi de cap trista ciutat, la majoria dels que no treballen és perquè no volen i fora d’alguns episodis protagonitzats per raterets és una zona molt tranquil·la i segura. Au jas! Fuma-t’ho! Els que tingueu ferramentes ja podeu anar analitzant. Un punt a favor, un vector que encara no s’ha acabat d’aclarir: fora d’un amic molt taurí, catòlic i patriota espanyol (a molta honra!) que viu en pecat, ningú m’ha dit obertament que vota Vox, encara fa vergonya, a vore quant dura.

Si en vols més, para el cabàs:

Si hi ha una gent que em treu de polleguera són els crítics filiprims: ni avant ni enrere. Si l’acció i la repercussió no és perfecta no em moc, si ha de ser perfecta, entesos; però ha d’estar garantit, no siga cas que m’agafe a mitja eixida o que em done a conèixer per a res… A vore, què fem amb el canvi climàtic? Reciclem o no cal, perquè tot és una mentida i les empreses que s’emporten els contractes són les mateixes que tenen megaprojectes a l’Amazones? Ens hipotequem amb un cotxe elèctric de per vida o ens fustiguem la culpa amb un cotxe de gasoil perquè no arribem a més? Eco o barat? Lluite per a entrar a les institucions, lluite perquè les institucions em deixen viure sempre a la contra, a contracorrent, amb el desgast que això suposa per a la meua nímia força? O lluite per a conservar els meus privilegis i netejar la meua consciència tenint un bon curro i temps lliure per a militar en moviments transformadors en el meu temps d’oci?… Cada vegada ens queda menys espai per a seguir jugant a les dues baralles: o som progres amb tendències revolucionàries o som revolucionaris amb tics burgesos, perquè allò de la puresa els ho deixarem als místics i als ascetes. El dau està rodant pel tauler, ens posem realment a jugar? Tic-tac-tic-tac…