Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Elisa i Marcela: la increïble història d'un matrimoni entre dones a la Galícia del 1901

Marcela Gracia Ibeas i Elisa Sánchez Loriga van protagonitzar el primer matrimoni homosexual a l’Estat espanyol. I ho van fer per l’església… Va ser a la Corunya (Galícia), a principis del segle XX: en concret, el 8 de juny de 1901. Van desafiar tots els poders: l’eclesiàstic, l’acadèmic, el judicial, el penitenciari i, també, els mitjans de comunicació. A més, van sacsejar la societat gallega, espanyola, portuguesa i argentina de l’època. Isabel Coixet n’està preparant un telefilm.

 

Susana Vazquez Badia | @sumazigh

El llarg periple que van viure podria emplenar pàgines i pàgines de novel·les. Emilia Pardo Bazán, escriptora corunyesa contemporània de Marcela Gracia Ibeas i Elisa Sánchez, destacava a La Ilustración Artística: “¡Cuánto siento que sea tan escabrosa la inaudita novela que estos días se ha divulgado en la prensa!”.

Sortosament, comptem amb una investigació historiogràfica rigorosa amb la qual podem apropar-nos als camins que van recórrer, que no van ser pocs. Es tracta del llibre Elisa y Marcela: más allá de los Hombres (Libros del Silencio, Barcelona, 2010) de Narciso de Gabriel, catedràtic de Teoria i Història i degà de la Facultat de Ciències de l’Educació a la Universitat de La Corunya. Malgrat comptar amb aquest estudi, i com diu el mateix De Gabriel al llibre, “la reconstrucció biogràfica està inevitablement contaminada per la mirada del poder”. L’autor subratlla la dificultat de reconstrucció de la història de les noies precisament per la manca de declaracions pròpies d’elles, a excepció d’una carta d’agraïment als mitjans de comunicació.

Elisa i Marcela es van coneixer a l’Escuela Normal de La Corunya, als anys vuitanta del segle XIX. De seguida es fan amigues i s’enamoren. Conviuen un temps a Dumbría, el poble on ambdues són mestres. Amb una determinació increïble decideixen casar-se per l’església. Elisa, mentint sobre el seu origen i el seu gènere, va fer que la bategessin de nou per transformar-se en home, amb el nom de Mario i, així, poder casar-se amb Marcela. En tornar a casa seva a Dumbría les habitants reconeixen les dones. Allà comença el seu malson alhora que la perseverança de mantenir-se juntes fins al final augmenta amb escreix. A Dumbría pateixen refusos de tota mena. La pressió i el rebuig social és tan gran que decideixen fugir a Portugal.

Es van coneixer a l’Escuela Normal de La Corunya, als anys vuitanta del segle XIX. Es fan amigues i s’enamoren. Conviuen un temps a Dumbría, el poble on són mestres. Amb una determinació increïble decideixen casar-se per l’església. Elisa, mentint sobre el seu origen i el seu gènere, va fer que la bategin de nou amb el nom de Mario

Viuen un temps a Oporto, fins que la policia portuguesa les deté seguint, ordres de la justícia espanyola i Mario, després de proves mèdiques diverses, es veu obligat a descobrir la seva identitat vertadera: Elisa. S’estan vuit dies en règim de presó preventiva a la presó portuguesa per a dones d’Aljube. La petició d’extradició per part de l’Estat espanyol sembla que no prospera, fet pel qual les dues dones queden absoltes a Portugal. Allà, Marcela té un filla i, com que la parella resta a l’expectativa de l’extradició i els mitjans de comunicació la persegueixen amb insistència, les dones es veuen empeses a fugir de nou. Aquesta vegada a un altre país i continent: l’Argentina, destí comú de la immigració gallega durant aquells anys.

Arriben a Buenos Aires l’any 1902. Tornen a canviar d’identitat. Ara totes dues: Elisa es converteix en María Sánchez i Marcela, en Carmen Gracia. Viuen juntes un any i, posteriorment, María es casa amb un home danès de 64 anys. Un cop casats es traslladen a una granja al camp. El marit de María comença a sospitar després de les negatives per part d’ella a mantenir relacions amb ell, i quan només la veu feliç quan es retroba amb Carmen. Investiga la noia i arriba a la conclusió, ben convençut, que està casat amb Mario. Malpensa que si s’hi ha casat és per matar-lo i per fer-se amb l’herència. Denuncia Marcela i sol·licita l’anul·lació de matrimoni però el jutge decideix que a María l’han d’examinar tres metges per determinar si és dona o home. En acabat, es confirma que és dona i que el matrimoni és vàlid.
L’etapa posterior es desconeix totalment. La darrera vegada que són reconegudes juntes és a Buenos Aires l’any 1904. De Marcela es perd tota pista i dels darrers anys i mort d’Elisa s’especula: per una banda, que un càncer va posar fi a la seva vida quan vivia a l’Argentina i, per l’altra, que es va suïcidar al port de Veracruz (Mèxic) l’any 1909, als 46 anys.

 

“Matrimoni sense home”

Per començar, podríem fer una revisió del llenguatge que s’utilitza per referir-se a Marcela i Elisa i la seva relació: matrimoni entre dues dones. Convé destacar l’ús de la preposició entre, per tal de ser fidedignes a la història viscuda entre les dues gallegues. Si bé la notícia del casament va transcendir al diari gallec La Voz de Galicia com a “matrimoni sense home” (i la resta de diaris de l’estat van abraçar també aquest titular) amb actitud masclista i de repulsió i càstig cap a Marcela i Elisa; el 18 de juliol de 1904 Le Courrier de la Plata, periòdic editat en francès per la col·lectivitat immigrant francesa a Río de la Plata, publica l’article Un mariage entre femmes, tot plantejant un enfocament ben diferent de l’espanyol: la unió de les dues dones com a reivindicació feminista.

Es van titllar les noies de malaltes mentals que podien contagiar la resta de població. Una categoria, d’altra banda, gens estranya per a l’època, i encara molt vigent en alguns espais mentals i físics del món actual

Però no només en l’àmbit periodístic el llenguatge es va eflectir la mirada intolerant de la societat. També es van titllar les noies de malaltes mentals que podien contagiar la resta de població. Una categoria, d’altra banda, gens estranya per a l’època –i encara molt vigent en alguns espais mentals i físics del món actual. Felipe Trigo, autor de La sed de amar (Educación Social, Biblioteca Fénix, Valencia), en al·lusió a Marcela i Elisa, contempla l’amistat entre ambdues dones com Les Bostonianes de Henry James (1885). Una amistat sense cap pretensió sexual, ja que es creia que l’instint sexual estava ben adormit dins la població femenina. A Elisa, sobretot, se la vol etiquetar en tot moment, perquè és diferent de la majoria de noies . “Gallimarsot”, se li diu. Resta obligada a passar infinites proves mèdiques per verificar si és utransvestit, si és hermafrodita, etcètera. Com si fos un animal de laboratori.

La societat posa massa atenció en elles. Té ànsia de saber que són i obliden que, per sobre de tot, són persones. Pel que fa a l’hermafroditisme, sembla que no existia cap evidència física que permetés classificar a Elisa com a tal. No obstant això, i tal com De Gabriel narra al seu llibre, Marcela parlava d’Elisa, com “el seu home perfecte”. És interessant fer una comparativa de les diferents rebudes que van obtenir les noies als diferents països on van emigrar a la recerca “d’un escenari en què poder expressar-se lliurement” (De Gabriel, pàgina 118). Galícia i la resta de l’Estat espanyol van criminalitzar les dones, els van aplicar la moral més restrictiva i rància amb menyspreu i escarni públic als mitjans de comunicació.

No és clar si Elisa es va transformar en home per tal de burlar la societat i casar-se amb Marcela o si, al contrari, era un desig innat de transvestir-se.

 

Per la seva banda, a Portugal van trobar escalf, solidaritat i compassió per part de bona part de la població. La societat civil portuguesa es va commoure davant la precària situació econòmica de les noies i, fins i tot, van organitzar recaptes per aconseguir diners i menjar per a elles. No va ocórrer el mateix amb les autoritats, les quals es limitaven a seguir ordres de la policia espanyola. A l’Argentina van ser tractades de la mateixa manera que moltes altres immigrants. Hi havia sempre la desconfiança doncs era molt comú que hi anessin a parar fugitives de la justícia.

Parlem ara del procediment judicial. Era a l’època de la Il·lustració espanyola, però que podia aplicar-se a la més recent actualitat.
El delicte de criminalitat se’ls va aplicar; per una banda, per haver-se casat dues dones (motiu d’escàndol públic sancionat a l’article 456 del Codi Penal amb arrest i repressió pública); per l’altra, l’ús per part d’Elisa d’un nom inventat (Mario), tipificat com a delicte a l’article 346 amb multa de 125 a 1.250 pessetes i arrest major.

El jutge les va declarar encausades i en va decretar presó provisional sense fiança i multa de 1.000 pessetes. I la justícia espanyola va perseguir les noies demanant-ne l’extradició des de Portugal. No van tenir èxit. Marcela i Elisa van desenvolupar un gran enginy per a desafiar les autoritats encara que representés fugir d’un país a un altre, dins un marc d’incertesa total constant.

“La destreza y resolución con que urdió la maraña para soltar la personalidad femenina y adquirir legalmente la condición viril revelan inteligencia nada común y son materia de asombro para el novelista que apensas acertaría a idear enredo semejante”, va escriure Emilia Pardo Bazán sobre Elisa 

Tornant a Emilia Pardo Bazán, i en concret sobre Elisa, matisa a l’article “Sobre ascuas”: “La destreza y resolución con que urdió la maraña para soltar la personalidad femenina y adquirir legalmente la condición viril revelan inteligencia nada común y son materia de asombro para el novelista que apenas acertaría a idear enredo semejante”.

Queden moltes qüestions irresoltes sobre el cas que, probablement, només escoltant les veus de les protagonistes hauríem pogut respondre. El que sí que podem és interpretar-ne algunes. Per exemple, el fet que Marcela tingués una filla es podria explicar amb dos arguments: que Marcela i Elisa volien seguir endavant amb la formació d’una família dins els cànons establerts o bé, que era una justificació perquè Elisa es mantingués al seu costat per no deixar-la com a mare soltera. I també és dubtós si Elisa es va transformar en home per tal de burlar la societat i casar-se amb Marcela o si, al contrari, era un desig innat de transvestir-se.

Isabel Coixet ha escrit el guió de la seva història juntament amb Narciso de Gabriel per a la seva versió cinematogràfica, ja l’ha rodat recentment i es podrà veurà a Netflix ben aviat. A més de fer arribar a un públic més ampli la història de la relació d’Elisa i Marcela, veurem com resol els matisos que queden en l’aire d’aquest episodi. Sigui com sigui, el testimoni de la història d’Elisa i Marcela és molt valuós. No només com a antecedent per a la lluita del col·lectiu LGTBI pels seus drets, sinó per a mostrar-nos que la determinació, l’enginy i la resistència són els valors que ens custodien per aconseguir viure en llibertat.