Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alicia Valencia Cuetia, activista del poble nasa

"Ells tenen tanta terra que no saben ni quina és seva"

Alicia Valencia Cuentia / Anna Celma

Integrant de l’Associació de Cabildos Indígenes del Nord del Cauca (ACIN). Va néixer a les muntanyes de Corinto, entre la vall del Cauca i el massís Colombià. El nord del Cauca és territori nasa, alliberat a trossos de mans de qui l’ha colonitzat des de fa segles. Allà hi ha grans finques de transnacionals. El monocultiu de canya de sucre ocupa el 23,4% de la terra productiva. Valencia Cuetia ha coordinat el Programa Mujer de l’ACIN i és part de la Guàrdia Indígena. Com a autoritat nasa, ha rebut amenaces d’actors armats i ha patit desplaçament forçat. Per garantir la seva seguretat, ha estat sis mesos acollida a Barcelona amb el Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans de la Generalitat, a través de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i el Col·lectiu Maloka. Abans de residir a Catalunya, s’establia a Miranda, un nucli urbà on viuen gairebé 13.000 nases fora del Resguard Indígena.


Què és l’Alliberament de la Mare Terra?

Recuperar la terra. D’ençà de la primera colonització espanyola, van robar les terres dels nostres ancestres. La plana de la vall on vivia el poble nasa era selva. Fa cent anys, una minoria de terratinents ens desplaçaren més amunt de la muntanya. És la història que conten els nostres majors. Els nets no ho hem oblidat. El govern diu: “Per què els indígenes necessiten tanta terra, si tenen muntanya i no la treballen? Mandrosos”. Però un 75% la conservem per a naixements d’aigua, boscos, llacunes… No per cultivar. Preservem el territori. Les famílies viuen amuntegades en cases petites. Per això, des dels setanta i vuitanta, baixem a recuperar la terra robada. L’any 2014, Guàrdia Indígena, dones i joves iniciem l’alliberament més recent. Hi ha molta repressió. Les que capturen són judicialitzades, se’ls imputen càrrecs falsos.


Patiu amenaces des de molts fronts. Empreses de monocultius, govern, actors armats…

Sí, fins i tot instal·laren una base militar. Tot i això, vam entrar a recuperar la terra. Hi va haver moltes escomeses amb els antidisturbis i amb els administradors de les finques. N’hi ha que són de Carlos Ardila Lülle, propietari de licoreres i del refresc Postobon. D’altres són d’empresaris que viuen fora del país.


Grans terratinents, però ningú els veu. Allà només hi viu el seu personal, oi? Una manera d’actuar que es repeteix per tot el país.

“Quan alliberem terres tornen les aus, se les sent cantar; retornen els animals desplaçats”

Exacte, com ara l’expresident Uribe Vélez. Ells tenen tanta terra que no saben ni quina és seva. Les finques que volem recuperar són del milionari Ardila Lülle. No estem batallant contra un qualsevol! I per això sí que van portar tota la cavalleria. Una altra raó per la qual alliberem la finca és que hi creua una carretera on hi havia molts segrestos, robatoris i assassinats. A principis dels 2000, hi van matar quinze companys en una massacre. Vam dir, per aturar-ho cal recuperar la terra. I es va frenar la delinqüència. Però segueix l’escomesa d’actors armats. La comunitat resisteix. Hi ha cinc finques, tan sols se n’han alliberat trossos.


Allà hi havia monocultiu.

Canya de sucre, per a etanol; que va a Europa, els Estats Units… Cal reforestar i protegir els congostos on neix i hi passa l’aigua; que la comunitat pugui sembrar-hi plàtans, iuca, frijoles… Aquest cultiu es comparteix a través de la minga [treball comunitari].


I què fa l’Estat?

Deixen de venir sis, vuit mesos. Però després fan una ràtzia i només es pot recol·lectar allò que creix de pressa. Destrossen les casetes. Tot ho ensorren, l’ESMAD, la policia i l’exèrcit. Perquè venen tots. Disparen balins, gasos lacrimògens. Si no funciona, tiren a matar. I ells diuen que no, que hi havia un grup armat.


Serien els falsos positius, persones mortes a qui acusen d’haver entrat en combat…

Sí, però és fals, tenim una determinació molt dràstica: no usem armes.


Com saneu la terra alliberada?

Descontaminant-la del monocultiu: tombar la canya i reforestar amb molta varietat. Es fan rituals per treballar la part espiritual. Han tornat les aus, se les sent cantar; retornen animals desplaçats.


I quan tornis, què hi trobaràs?

Em trobaré que persones que van quedar allà ja no hi són. Ja no les trobaré. Cristina. Asdrúbal. Fa poc van assassinar un altre company, l’Alexander. Ja no hi seran. Això fa mal. És estrany, al territori no em sortien ni llàgrimes, però aquí… Ui, he tingut unes ploreres! Sents impotència. Per què passa tot això? Morir així, a mans d’armes. Què pots fer? Em toca tornar a començar de nou, encarrilar-me cap a la feina al territori, amb les dones, la Guàrdia Indígena, l’organització… I seguir fent treball polític. La part bona és que veuré la meva mare. Ella i les meves filles són el que més trobo a faltar.

Article publicat al número 502 publicación número 502 de la Directa