El 14 de febrer, els carrers del centre de la capital del Sudan, Khartum, i de la ciutat bessona d’Omdurman van tornar a ser l’escenari de multitudinàries protestes en contra del cop d’estat executat per un grup de militars a finals d’octubre. Les mobilitzacions, que van reunir milers de persones i exigien l’establiment d’un govern civil, van ser de les més concorregudes en setmanes i van reproduir-se en altres ciutats del país.
A la capital, les manifestacions de la jornada van ser de nou durament reprimides per les forces de seguretat, que van matar almenys dues persones. La primera, d’un tret al coll i al pit; la segona, d’un tret a l’esquena, segons va informar un comitè de doctors alineat amb el moviment de protesta. Desenes de manifestants més van ser, al seu torn ferits, sobretot als voltants del Palau Presidencial, la zona on els uniformats solen dissoldre de forma més violenta les protestes, fent ús de gas lacrimogen i de munició real.
El 25 d’octubre de 2021, el cap de l’exèrcit, Abdel Fattah al-Burhan, va anunciar la presa del poder per part dels militars
La d’aquell dilluns, però, va ser només l’última demostració de força del moviment revolucionari del Sudan, que ha estat capaç de mantenir-se mobilitzat gairebé cada dia des de fa més de tres mesos malgrat la dura repressió de les forces de seguretat. Gràcies, sobretot, a una extensa i nodrida xarxa descentralitzada de comitès profundament arrelats en molts barris, el moviment continua disputant l’autoritat dels militars colpistes i manté viva l’esperança de poder reconduir el país cap a un govern civil i democràtic.
Retorn militar
Des de l’estiu de 2019 i fins al cop d’estat de l’octubre, el Sudan havia estat governat per l’anomenat Consell Sobirà, una junta formada per membres civils i militars. Aquest òrgan, encarregat de dirigir una transició democràtica, es va constituir gràcies a la intensa pressió popular contra la junta castrense que va intentar retenir el poder en solitari després de la caiguda de l’exdictador islamista Omar al-Bashir, l’abril del 2019.
Malgrat que el sector civil del consell era poc representatiu del moviment revolucionari que havia forçat la caiguda d’Al-Bashir, la relació amb els membres militars de l’òrgan sempre va ser fràgil. En aquest context, decisions delicades, com un polèmic acord de pau amb grups armats que s’havien alçat contra l’exdictador i la profunda crisi econòmica durant el període de transició només van contribuir a deteriorar la unió.
Els comitès de resistència van tornar a florir arran de les protestes contra Omar al-Bashir iniciades a finals del 2018
El 25 d’octubre, el cap de l’exèrcit i fins aleshores cap del Consell Sobirà, Abdel Fattah al-Burhan, va anunciar la presa del poder al país per part dels militars i la dissolució dels principals òrgans de transició, inclòs el govern. Al-Burhan també va declarar l’estat d’emergència –tot i que ha estat incapaç d’aplicar-lo–, va suspendre articles essencials del document que servia de Constitució per la transició i va ordenar la detenció de diversos alts càrrecs civils de l’executiu.
La reacció de bona part de la comunitat internacional no es va fer esperar. L’ONU, els Estats Units, la Unió Europea i, amb menor vehemència, la Unió Africana i la Lliga Àrab, van instar a tornar a la fase de transició. Washington va anunciar la suspensió immediata de fons d’assistència, un pas que també van donar poc després el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI). Però països com els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Egipte i Rússia, que mantenen bones relacions amb els generals colpistes, van evitar condemnar el cop. L’Estat d’Israel, que també hi té manté bona relació, ha optat pel silenci.
En canvi, on no han existit diferències ha estat al carrer. Des del dia del cop, el moviment revolucionari, encapçalat per grups com els comitès de resistència i l’Associació de Professionals del Sudan, vital en les protestes contra Al-Bashir, han convocat i organitzat nombroses jornades de vaga general, accions de desobediència civil i mobilitzacions populars de diversa naturalesa.
La resistència
El rol més destacat l’han assumit els comitès de resistència dels barris. Tot i haver existit en diferents formes almenys des dels noranta, aquestes organitzacions de base van tornar a florir arran de les protestes contra Omar al-Bashir iniciades a finals del 2018, en un intent d’esquivar les tàctiques repressives i de cooptació del règim, particularment contra protestes i formacions centralitzades.
Aquesta forma d’organització, que durant la transició va arrelar profundament en molts barris, va demostrar-se fonamental després del cop. Els comitès estan formats, sobretot, per jovent revolucionari, i la seva naturalesa descentralitzada sumada als forts vincles que mantenen amb el veïnat, els ha permès actuar de pressa i mantenir la mobilització sostinguda durant més de tres mesos malgrat la repressió o la interrupció dels serveis d’internet i de telecomunicacions durant dies.
“Els comitès de resistència han demostrat ser un desafiament per als militars en el seu intent de perpetrar una lògica de fets consumats i imposar la realitat del cop al Sudan. D’aquesta manera, han tret als militars la capacitat d’imposar la seva legitimitat”, assegura Jihad Mashamoun, investigador i analista polític sudanès, a la Directa.
El moviment popular sobreviu gràcies a una extensa i nodrida xarxa de comitès profundament arrelats en molts barris
A Khartum, per exemple, hi ha més de deu comitès de resistència, molts dels quals també són actius a les xarxes socials, per mitjà de les quals difonen les activitats o els calendaris de mobilitzacions. En determinats moments, sobretot quan la repressió es dispara, també fan crides més concretes, com evitar els xocs amb les forces de seguretat, dissoldre grans protestes, replegar-se als barris i aixecar barricades, obrir vies segures perquè es traslladin ferits, donar suport a hospitals de campanya o assistir les famílies de manifestants morts.
Fins al moment, les forces de seguretat han matat més de vuitanta manifestants només a la zona de la capital, i més de 2.000 persones han resultat ferides, segons les dades que difon el Comitè Central de Doctors del Sudan, alineat amb les protestes. També s’han detingut desenes de persones, inclosos destacats líders polítics. La situació fora de Khartum encara és, en gran manera, una incògnita per la dificultat de fer-ne un seguiment.
A qui més sorpresa sembla haver generat aquesta exitosa forma d’organització és a la comunitat internacional, incapaç, en els seus intents per ajudar a trobar una solució, d’integrar l’agenda i l’estructura dels comitès de resistència. En aquesta línia, missions com la de l’ONU a Khartum continuen apel·lant al diàleg entre líders civils i militars, una fórmula que el carrer rebutja. Els comitès també han acusat la comunitat internacional de contrarevolucionària per la seva insistència a legitimar els militars –deixant en segon lloc qüestions com la rendició de comptes– i per la seva agenda econòmica neoliberal.
Les forces de seguretat han deixat més de vuitanta persones mortes i més de 2.000 ferides només a la capital
En aquests moments, però, un dels principals interrogants és fins a quin punt els comitès de resistència seran capaços d’oferir una alternativa al règim militar. Per fer-ho, ja estan treballant per separat en diverses propostes, amb l’objectiu d’acabar-ne consensuant una amb altres grups revolucionaris, com l’Associació de Professionals del Sudan (APS). Segons han explicat a la Directa membres de l’APS i d’alguns comitès de resistència, els grups porten des de finals de 2021 treballant-hi, i esperen poder acordar el nou projecte aviat.
“Tant els comitès de resistència com [la coalició de formacions polítiques] Forces de la Llibertat i el Canvi han d’estar units per imposar una realitat als militars a la taula de negociació, mostrant que l’oposició està unida contra ells i que aquests no tenen cap altra opció que negociar un traspàs de poder”, assenyala Mashamoun.
