A molts dels països d’Amèrica Llatina, viure en plenitud de drets encara és un desafiament per a les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals (LGBTI). Només a sis dels 26 països del subcontinent és legal el matrimoni igualitari i, en canvi, a tretze està permès el canvi de gènere. Malgrat que diverses lleis contra la discriminació s’estan elaborant i posant en pràctica a tota la regió, ser membre visible d’aquest col·lectiu comporta una batalla diària des dels entorns micro fins als macro. Actualment, els països amb més garanties legals per a la població LGBTI són l’Argentina, l’Uruguai, l’Equador, el Brasil i Colòmbia.
A Colòmbia, des de l’any 2007, les parelles LGBTI amb més de tres anys de convivència i/o unides com a parella de fet tenen dret a pensió en cas de mort del membre de la parella que cotitzi, dret a nacionalitat, seguretat social, permís de residència i drets familiars de propietat. Des del 2015, les parelles LGBTI també poden adoptar i el matrimoni va ser aprovat al país caribeny l’any 2016. L’actual alcaldessa de Bogotà, Claudia López Hernández, està casada amb una dona i s’ha distingit per ser una reconeguda activista LGBTI al país. Per a Valerie Summer, activista trans, afrocolombiana, directora de la col·lectivitat trans En[Poder]Arte, se suposa que hi ha polítiques nacionals, però són només per mostrar que a Colòmbia es legisla i es respecten els drets de les persones LGBTI. Ella, qui és estudiant d’Educació Popular a la Universitat del Valle de Cali, afirma que per a les persones trans la preocupació principal no és casar-se, és que les deixin de matar.
Ser membre visible del col·lectiu LGBTI comporta, de vegades, una batalla diària
Summer defensa que encara queda molt camí per avançar. Per a ella, la lluita LGBTI s’ha centrat molt en els drets de gais i lesbianes, que tenen alguns drets més assegurats, en canvi, “som nosaltres les que posem les morts perquè es digui que les LGBTI pateixen, quan realment som les trans i els subjectes superfeminitzats”. Segons l’activista, aquestes lleis han impactat molt poc en la vida de les persones trans. Segons l’informe El prejudici no coneix fronteres, publicat el 2019 per diverses organitzacions de drets humans, entre el 2014 i el 2019 va haver-hi 542 assassinats de persones LGBTI a Colòmbia, la majoria d’elles transsexuals. La situació només és pitjor al Brasil, on segons l’Associació Nacional de Travestis i Transsexuals, el nombre d’assassinats de persones LGBTI pot arribar als 1.650 casos.
A Bolívia no hi ha llei de matrimoni igualitari, com tampoc n’hi ha a Xile, el Paraguai, El Salvador o Guatemala. Al Brasil, aprovat des del 2013 però ara en risc amb les polítiques del govern ultraconservador de Jair Bolsonaro, es permet, a més, l’adopció des del 2015, el canvi de gènere en la documentació i l’ús de nom social per a persones transexuals, i s’estan aplicant algunes accions afirmatives com places per a l’ingrés a les universitats públiques per a la població trans. A Guatemala, en canvi, l’adopció per parelles del mateix sexe no està permesa.
L’Argentina és un dels països que més ha legislat, fins ara, a favor de la comunitat LGBTI. El 2003, les províncies de Buenos Aires i Río Negro van crear la “unió civil de dues persones”, que reconeix els drets civils parentals a parelles de qualsevol sexe. El 2010, va ser la primera nació de l’Amèrica Llatina a aprovar el matrimoni igualitari i l’adopció entre persones del mateix sexe, i el 2012 va posar en vigència la llei d’identitat de gènere, que permet el canvi de nom i gènere. Finalment, el 2015 va començar a tenir efecte la llei d’unió convivencial, creada per a les persones que no els interessa casar-se però que vulguin obtenir les garanties legals ofertades per l’Estat.
A Mèxic, el matrimoni gai –igual que l’adopció– és legal només en alguns estats, entre ells Ciutat de Mèxic (2009), Coahuila (2014), Baixa Califòrnia (2018), Chihuahua (2017) i altres, però encara no hi ha una llei federal unificada que validi la unió de dues persones del mateix sexe.
A presó per estimar-se
Els casos més greus del continent són Haití, Guyana i el Paraguai. En el primer cas, el codi civil prohibeix el matrimoni entre persones del mateix sexe, des del 2017, sota el risc de ser empresonades fins a tres anys i/o haver de pagar una multa de fins a 8.000 dòlars. A més, les manifestacions públiques, espectacles, propagandes i esdeveniments on es faci qualsevol apologia LGBTI estan prohibides. Guyana és l’únic país d’Amèrica on les relacions amoroses entre homes són un delicte penalitzat amb cadena perpètua, segons una llei del 1893. Les relacions entre dones no estan penalitzades, però tampoc protegides. Al Paraguai no hi ha cap llei que protegeixi la població LGBTI, ni tampoc cap projecte de llei de camí al Congrés. Per a les paraguaianes LGBTI, la unió civil afectiva, canviar-se de sexe i donar sang no són una opció.
L’Argentina és un dels països que més ha legislat a favor de la comunitat LGBTI
A El Salvador, actualment les organitzacions LGBTI estan pressionant la Cort Superior de Justícia, que ha de decidir si legalitza o denega aquest dret. A pesar que la majoria de la diputació i de la magistratura és conservadora, hi ha pressió tant dels moviments LGBTI com de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) per la legalització del matrimoni igualitari. Aquesta organització va visitar el país mesoamericà el gener d’enguany i va advertir sobre la falta de garanties per a la població LGBTI. Així com amb les dones que decideixen avortar, El Salvador és un dels països més violents i discriminatoris per al col·lectiu LGBTI. Segons l’Associació Entre Amics LGBTI, els casos d’assassinats van creixent des del 2008 i, d’acord amb l’exdirectora de Diversitat Sexual de la Secretària d’Inclusió Social, Cruz Torres, s’estima que entre 1993 i 2017 més de 600 persones LGBTI han estat assassinades. Segons l’informe preparat per l’Associació Entre Amics, molts dels casos de violència revelen signes de tortura.
A Cuba no hi ha cap garantia per a les unions entre persones LGBTI. Entre 2009 i 2017, l’illa va viure un període de tolerància, amb el suport de Mariela Castro, filla del president, qui és directora del Centre Nacional d’Educació Sexual (SENECEX). Però en un nou retrocés a l’illa del carib, l’any passat la marxa de l’orgull gai de l’Havana va ser prohibida. Malgrat la prohibició, aquesta comunitat va sortir al centre de la capital cubana per fer-se escoltar, en una jornada que va acabar amb dues persones líders detingudes i la dispersió de les persones marxants per part de la policia.
Hondures, Nicaragua, Panamà, el Perú i Veneçuela no tenen cap figura jurídica que avali la unió de persones del mateix sexe. Giovanni Piermattei, president de l’organització Veneçuela Igualitària, explica que al seu país, malgrat que hi ha tots els supòsits legals per crear una legislació que asseguri els drets en les unions afectives de persones LGBTI, el tema encara no ha estat tocat. La Constitució veneçolana prohibeix la discriminació per orientació sexual, a més de diverses sentències que van decidir a favor del reconeixement de drets a les famílies homoparentals. Veneçuela Igualitària, segons Permattei, defensa que el país avanci a legislar sobre matrimoni igualitari, identitat de gènere, lleis antidiscriminació, a més d’assegurar una educació inclusiva amb perspectiva de gènere.
Aquest article s’ha publicat al Suplement del Festival de Cinema Llatinoamericà de CineBaix
