Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Djamila Ribeiro, filòsofa feminista

"Els joves negres al Brasil saben que quan van amb la Bíblia a la mà no els para la policia"

Entrevista a Djamila Ribeiro al CCCB / Miguel Lopez Mallach

El Brasil travessa un moment polític convuls. L’ultradretà Jair Bolsonaro va guanyar les eleccions un any i mig després de la destitució de la presidenta Dilma Roussef, que va posar fi a catorze anys de governs progressistes. Al país més gran i més poblat de l’Amèrica del Sud, una persona jove negra és assassinada cada 23 minuts. També lidera el rànquing global de transfeminicidis. La filòsofa i activista feminista negra Djamila Ribeiro (Santos, 1980) posa el focus en aquestes qüestions, treballant tant des de les polítiques públiques –va ser secretària adjunta de Drets Humans de l’Ajuntament de São Paulo– com des de la divulgació popular.


Més enllà de la concepció formal, podem parlar de democràcia al Brasil?

Des del final de la dictadura militar el 1985, el Brasil sempre ha estat un país de baixa intensitat democràtica, com diu Boaventura de Sousa Santos. Els suburbis del país i la població negra, per exemple, mai han pogut gaudir de facto de la democràcia. Aquestes persones sempre han viscut en estat d’excepció. La repressió que existeix avui amb la militarització de les faveles va començar fins i tot abans de l’elecció de Bolsonaro. Les institucions sempre han estat fràgils i ara, amb aquesta elecció absurda, ho seran encara més.


A qui afecta aquesta baixa intensitat democràtica?

Principalment a la població negra i indígena. El genocidi indígena al Brasil encara està molt invisibilitzat; hi va haver tres milions d’indígenes i ara no passen dels 800.000. Al nord del país, qui esdevé líder quilombola [descendents de les comunitats constituïdes per persones que havien estat esclavitzades] és assassinat regularment en el marc de la lluita per la terra. I també els moviments socials, històricament criminalitzats, des del Moviment dels Sense Terra o el moviment per l’habitatge fins a les feministes populars. Aquests grups patiran amb un president que ja ha dit que no hi haurà cap tipus d’activisme polític al Brasil. Debora Diniz, professora de la Universitat de Brasília que fa una defensa molt important de la despenalització de l’avortament, ha hagut de marxar del país per les amenaces que estava rebent. L’assassinat de Marielle Franco [regidora de Rio de Janeiro morta a trets el març de 2018], que va ser un moment molt dur, ens mostra que dones com ella incomoden.

 

Al teu llibre O que é lugar de fala? (2017) parles d’una figura molt important per explicar la realitat del Brasil: la treballadora domèstica interna.

Hi ha una relació directa entre treball domèstic i esclavisme. Després de l’abolició el 1888, en el procés d’industrialització del Brasil no es creen mesures per incloure la població negra, al contrari. Els homes negres no tenien accés al treball, i hi ha l’incentiu als immigrants europeus perquè vagin al Brasil a ocupar aquests llocs de feina. Les dones negres surten del paper d’esclavitzades al de domèstiques, perquè així sustentaven les seves famílies, ja que eren les úniques que aconseguien feina. Avui la classe mitjana té una empleada, i tothom en vol tenir una, però pagant uns salaris pèssims. Les cases tenen els quartets d’empleada, que són habitacions sense finestres als fons de les cases, a l’àrea de servei, amb la mateixa lògica de l’esclavitud, de submissió. Tenim al voltant de 5 milions de dones negres treballadores domèstiques al Brasil, i no hi ha polítiques perquè tinguin una mobilitat social, així que es perpetua aquesta lògica. Parlant de la meva experiència personal, la meva mare va ser domèstica fins que es va casar amb el meu pare, la meva àvia ho va ser, la meva besàvia ho va ser i la seva mare va ser esclavitzada. En els últims anys hi ha hagut alguns canvis, algunes polítiques públiques en educació, sobretot amb el govern de Lula, però, tot i que han estat importants, encara és molt poc.


Els governs del Partit dels Treballadors (PT) van representar canvis importants per al país a l’hora de fer front a aquestes desigualtats?

Han estat molt importants en l’accés a la universitat. Fins i tot abans del primer govern de Lula, el 2001 l’estat de Rio de Janeiro va ser el primer a crear quotes [reserva del 50% de les places de les universitats per a estudiants provinents de la xarxa pública i racialitzades]. Avui la Universitat de l’Estat de Rio de Janeiro (UERJ) és pràcticament una universitat negra. Altres universitats ho van anar adoptant fins que el 2012, ja amb el govern de Dilma, es va convertir en llei federal. Va representar un augment molt gran de joves negres a la universitat, que van poder tenir oportunitats mínimes per sortir d’aquest cicle d’exclusió. Jo vaig estudiar en un campus que va ser creat el 2007, allà em vaig graduar i vaig fer el meu màster. L’expansió de les universitats públiques va ser un fet importantíssim, pensat durant el govern de Lula, que va impactar directament en les vides de persones com jo.


Però no n’hi ha prou amb la formació…

“Contra l’exclusió no n’hi ha prou amb la formació, cal implementar polítiques en el mercat de treball”

Al moviment negre discutim molt sobre això, i ens plantegem que no n’hi ha prou si no implementem polítiques en el mercat de treball, perquè després les empreses no contracten aquestes persones. Dilma va promulgar una llei perquè hi hagués quotes en els serveis públics federals, i alguns municipis també les van adoptar. Això és bàsic per promoure la mobilitat social.


I més enllà de la universitat?

Crec que el projecte d’esmena constitucional de les treballadores domèstiques va ser una mesura molt important. Va paralitzar el país, la gent estava indignada perquè les treballadores domèstiques serien igualades a qualsevol altre treballador, tindrien dret al Fons de Garantia del Temps de Servei [un compte d’estalvis al qual ha d’aportar l’ocupador perquè la persona en gaudeixi si és acomiadada] o a jubilar-se. També són importants polítiques com el programa Borsa Família [d’ajuda econòmica a les famílies pobres mentre mantinguin els infants escolaritzats i vacunats], principalment per apoderar dones que van poder trencar amb un cicle de misèria, perquè del que estem parlant és d’això: misèria. La fam es va reduir molt al Brasil durant aquests governs i avui torna a créixer. Per més crítiques que tinguem,
i jo en faig, em sembla innegable que hi va haver canvis molt significatius i que van impactar directament en la vida de la població negra. Ara tornem enrere i passem a augmentar les desigualtats.


Llavors què passa amb les darreres eleccions?

“El Brasil és un país conservador que ha tingut petites onades progressistes en els últims anys”

Hi ha hagut incomoditats molt grans amb certs avenços, i el que passa avui és una resposta a això. És curiós perquè el grup que sempre ha estat beneficiat se sent deixat de banda, i saben fer servir molt bé aquest discurs nacionalista, que culpa que no trobis feina als immigrants o al fet que ara els negres estudiïn. El Brasil és un país conservador que ha tingut petites onades progressistes en els últims anys, i ara ve un discurs per destruir tot això. I com que el Brasil és molt desigual, una persona de classe mitjana es pensa que és rica, perquè està molt per sobre d’una que és pobra, però no entén que no és rica, que viu d’un salari i també és explotada, així que acaba reproduint els discursos de l’elit. Per altra banda, també crec que Bolsonaro va guanyar per un discurs moral, perquè si et mires les notícies falses totes van d’això, parlen de biberons de penis o que el PT volia distribuir “kits gais” a les escoles. Amb el nombre absurd que tenim d’esglésies neopentecostals, aquest discurs penetra molt. Tenim persones cristianes extremadament fervoroses que potser triguen tres hores a arribar a la feina, però el que els preocupa és que el seu fill no rebi un “kit gai” a l’escola. Per més que siguin oprimides, aquest discurs moral genera una identitat amb el que diu Bolsonaro, i això és molt potent en un país com el nostre, amb mentalitats molt tancades, líder mundial en assassinats de persones LGBT i el cinquè en feminicidis.


Com explicaries el creixement d’aquestes esglésies neopentecostals?

Als suburbis tens una absència de l’Estat, només arriba a l’hora de la repressió. Llavors les esglésies acaben complint una funció per a aquestes persones. Els joves negres saben que quan van amb la Bíblia a la mà no els para la policia, són tractats d’una altra manera. Als suburbis sempre hi ha un bar i una església, i per a aquelles persones és millor ser l’evangèlic que el borratxo. D’altra banda, tenen un projecte de poder i molts diners que els serveixen per disseminar-se. Tenen canals de televisió, en el cas de l’església, Universal, o programes en emissores obertes. Això és molt eficient en un país que té un projecte d’educació fallit, on les persones són extremadament precaritzades.

 

Més enllà de tot això, en aquestes eleccions ha tingut un pes molt important la decepció amb el PT.

En això hi ha tingut un paper molt important la criminalització del PT per part dels mitjans de comunicació, perquè al Brasil tenim un monopoli mediàtic, amb el grup Globo, que va aconseguir ficar als caps de la població que el PT era el responsable de tot allò dolent que passava. Fins i tot aquelles persones directament beneficiades per polítiques del PT diran que ho van aconseguir pels seus propis esforços i no perquè es van crear beques perquè poguessin estudiar a la universitat, per exemple. I amb la presó de Lula, totalment arbitrària, sense proves, van aconseguir crear aquesta imatge del partit corrupte. Hi havia un odi irracional, de dir “fora PT” sense saber ni per què. I al partit li cal una forta autocrítica, perquè quan va estar al poder no va democratitzar els mitjans.


Hi ha un discurs molt repetit entre sectors de l’esquerra que diu que donar centralitat a les identitats ha donat ales a la dreta.

Però les esquerres no han posat les identitats al centre. Encara són homes blancs els que són presidents dels partits i els més elegits, fins i tot dins de l’esquerra. Encara es destinen molts més fons a les candidatures blanques que a les negres. Per mi això és ser identitari, quan només afavoreixes el teu grup. L’home blanc no pensa que la blanquitud o la masculinitat també són identitats, es pensa com a universal, ens mira i diu: vosaltres sou els identitaris. No hi ha grup més identitari al Brasil que el masculí blanc heterosexual, que parla i governa per ell mateix.


I hi ha qui en queda fora.

Hi ha molta gent molt polititzada, per exemple en els moviments negres, que no s’identifiquen amb l’esquerra, que no voten i creuen que s’han d’organitzar de forma independent perquè no se senten representats dins de l’esquerra institucional. Falta tornar a fer treball de base, perquè han estat molt de temps al poder i se’ls ha oblidat que havien d’estar als llocs on han estat les esglésies, per exemple, fent feina i discutint amb la població. Gilberto Carvalho, que és del PT i va ser ministre de Dilma, diu que s’han convertit en un partit de buròcrates i s’han oblidat de dialogar amb els moviments socials, i hi estic molt d’acord. Falta autocrítica, i responsabilitzar de l’elecció d’un tipus com Bolsonaro als col·lectius que estan morint dia rere dia, els més violentats, és com a mínim frívol.


En tot això, han quedat reforçades les identitats hegemòniques?

“Bolsonaro ha enfortit persones que ja estaven fent coses terribles, però ara se senten més legitimades”

Crec que Bolsonaro ha enfortit persones que ja estaven fent coses terribles, però ara se senten més legitimades. Durant les eleccions moltes persones van ser agredides, sobretot homes gais, al carrer. A les xarxes també s’ha notat. Jo, que pateixo molts atacs, he vist que aquestes persones s’han sentit molt més còmodes; però més enllà d’això, van ser moltes les persones agredides, amb el cas extrem de l’assassinat del mestre Moa do Katendê.


Comences O que é lugar de fala? citant un discurs de finals del segle XIX de Sojourner Truth, una dona negra esclavitzada que va conquerir la seva llibertat i es va fer activista pels drets de les dones. Planteja debats que es poden assemblar a alguns dels actuals i apuntes que veus com la seva, tot i que oblidades pel feminisme hegemònic, fa molt que hi són.

La supremacia blanca ha invisibilitzat altres possibilitats d’existència. El moviment feminista ha treballat per trencar una visió masclista del món, però no trenca una visió blanca del món. L’error ha estat preocupar-se només d’allò que té relació amb elles. En canvi, els feminismes negres no pensen només en allò relacionat amb les dones negres, sinó en un projecte de nació que trenqui amb les opressions. Les meves antecessores han fet històricament el debat de trencar amb el racisme dins el feminisme i amb el masclisme dins el moviment negre. Ens quedem en un llimb, perquè entre les dones, som dones negres, i entre els negres, no som homes. Per això cal que donem visibilitat a aquestes veus, per mostrar que ja existien altres dones pensant el món més enllà d’aquesta història explicada des de la supremacia blanca.

 

Falten referents.

“És molt violent créixer en una societat en què sembla que les persones com tu no estan construint el món”

És el que anomenem epistemicidi. És molt violent créixer en una societat en què sembla que les persones com tu no estan construint el món. Derrida parla del falogocentrisme, el coneixement enfocat només en l’home blanc europeu, com si en altres llocs no estiguessin pensant el món. Ens hem de qüestionar què entenem per coneixement, que no és només el coneixement acadèmic, sinó també el dels pobles indígenes, del candomblé o dels moviments socials. Hi ha un esborrament d’aquests coneixements, que alhora que és extremadament violent per nosaltres, també és dolent per a les persones blanques, perquè acaben tenint una experiència del món molt empobrida. La falta de contacte amb altres mons fa que sembli que només elles pensen, i llavors, quan són mínimament confrontades, s’espanten i acusen “els identitaris”. Nosaltres estem acostumats a aquest enfrontament, potser per això no ens espantem tant.


Al llibre també dius que la invisibilitat mata, literalment.

Mata perquè quan no anomenem les realitats de certs públics no creem una demanda de polítiques públiques. Quan el 2016 se celebraven deu anys de la llei Maria da Penha [contra la violència masclista] es va fer el mapa de la violència i vam veure que s’havien reduït els assassinats de dones blanques però, en canvi, s’havien incrementat gairebé en un 50% els assassinats de dones negres. El fet que no es posés en relleu la situació de les dones negres va fer que quedessin en la invisibilitat. Si no penses en polítiques específiques per grups que són vulnerables, estàs deixant que morin. És el que l’Achille Mbembe anomena necropolítica.


La seguretat també ha estat un tema clau en la campanya presidencial.

S’ha consensuat que la seguretat pública és més repressió i més armament perquè saben manipular molt bé aquest debat en la població. Hi ha molts programes
a la televisió reproduint aquest discurs sensacionalista que calen més empresonaments, que cal matar o que “el criminal bo és el criminal mort”, com es va repetint. Com que l’Estat no treballa en la reducció de les desigualtats, és més fàcil pensar que aquell noi que està a l’extrem del problema és el gran responsable perquè ha robat. L’esquerra també s’equivoca a dir simplement que “és fruit de la desigualtat”, perquè no és agradable ser robat. Cal un terme mitjà, d’entendre com és de desagradable i alhora explicar que empresonar aquell noi no resoldrà el problema. Al Brasil hi ha una política de seguretat, amb la “guerra a les drogues”, destinada a exterminar la població negra i pobra. Però aquest debat, que és central, es queda en un entorn molt acadèmic, allunyat de la gent. Les persones estan vivint realment la violència urbana en el seu dia a dia, i llavors és fàcil apel·lar a un discurs repressiu, d’armar la població, com proposa Bolsonaro. El nostre gran repte és debatre la seguretat pública de forma que les persones entenguin que no estem sent benèvols amb els criminals.


Algun consell per afrontar els quatre anys que venen?

Jo seguiré resistint, lluitant, organitzada col·lectivament, intentant fer el màxim que estigui a les nostres mans, però posant molta atenció en la nostra salut mental, que em sembla un debat essencial en aquest moment. Ens pensem que hem d’estar al front constantment, i això és molt desgastant, principalment per nosaltres, dones negres. És important que les que mínimament puguem, perquè no totes poden, creem espais per parlar dels nostres dolors, tenir cura de nosaltres mateixes i unes de les altres, perquè el que ve serà difícil. Però ja ens diuen les nostres companyes argentines que la lluita que es perd és la que s’abandona.

Article publicat al número 468 publicación número 468 de la Directa