Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Quan l'activisme i les cures s'agafen les mans

Els moviments socials no estan exempts de caure en lògiques productivistes que, sovint, passen per damunt de les cures. Diversos col·lectius reclamen una major visibilització i politització dels malestars dins de l’activisme

/ Raul Vélez

És 24 de novembre del 2018 i, a les onze del matí, s’aixeca la persiana del centre social Can Vies, al barri de Sants de Barcelona. Desenes de dones es van atansant a l’interior de l’espai. La sala és plena a vessar, falten cadires, algunes s’asseuen a terra. S’estrenyen als bancs de fusta i esperen. Moltes no es coneixen. Hi ha una enorme electricitat a l’ambient, una expectativa. S’han trobat per parlar dels seus dolors, patiments o malestars. D’aquelles experiències que neixen de la quotidianitat de les seves vides però que sovint no troben espais on expressar-se. Fins i tot per elles, que provenen de diversos col·lectius de militància i moviments socials. Suposadament concebut com un espai més segur, l’activisme no deixa de tenir enormes buits per omplir a l’hora d’escoltar i acompanyar moments de dificultat.

Aquesta trobada a Can Vies s’emmarca en unes jornades sota el títol “Polititzacions dels malestars”, organitzades pel col·lectiu la Trama Feminista de Sants. Com explica Clara Castaño, una de les organitzadores, volen “deixar de pensar els malestars com a vivències individuals i començar a veure’ls com a experiències compartides en relació amb qüestions estructurals”. Alhora, la mateixa vigília del 25-N, l’Ateneu la Base del Poble-sec barceloní també acull una jornada del projecte Luto en Colores per posar llum als dols, quelcom que sovint es viu forçosament en privat.

Les joves reunides a Can Vies comparteixen experiències de tota mena. Es parla de neurodivergències i de trastorns de salut mental, dols, ideacions suïcides i suïcidis, depressions, trastorns de conductes alimentàries… De com desmuntar l’estigma que simplifica, criminalitza i invisibilitza les seves vivències. Començant pels espais de militància.


Es reprodueix la ‘dictadura’ de l’esforç capitalista

Com expliques en una assemblea que no pots venir perquè tens atacs de pànic? Que el dol per la mort d’una persona estimada és tan gran que no et vols llevar del llit o que et consumeix la ràbia? Què contestes quan et pregunten per cortesia “què tal” si la resposta és “fatal”? Com segueixes una reunió quan estàs ensordida per les onze pastilles que t’han receptat? Què fas si et demanen que portis la pancarta quan el que vols és ser invisible?

“Habitualment no hi ha espais reals de militància i d’activisme que tinguin en compte la gent que està passant per un procés de tensió o patiment emocional. Igual que en altres àmbits socials –professionals, amistats…–, el que s’intenta és que estiguis bé de nou a tota costa. L’entreteniment. Que no siguis una càrrega pel col·lectiu”, explica Thais Bonilla, membre de Luto en Colores, un projecte autogestionat sorgit a Madrid.

“Malauradament, la majoria de vegades als moviments socials passa el mateix que passa al món real, fora de la bombolla militant. Hi ha incomprensió per part de l’entorn, manquen eines de suport mutu, s’individualitzen els malestars i també les cures… No tenim recursos, ni les qui ho vivim en la pell pròpia ni com a col·lectius”, analitza Castaño. “És important adonar-se que els nostres espais, també els no mixtes, els conformen majoritàriament persones normatives, perquè el model de militància que hem generat és capacitista, productivista, racista, classista…”, afegeix.

“Estem acostumades a una militància de primera fila, de deixar de banda la vida per la lluita. No ens adonem que no ens estem prestant prou atenció. En un moment de crisi econòmica, la gent ha de sobreviure a circumstàncies realment lamentables. Això augmenta molt els malestars i totes les vulnerabilitats. Ens sentim realment sols en el món en què vivim”, explica Bonilla.

Defensen que és necessari passar els malestars pel filtre de la politització. Què implica? Per Castaño, primer cal parlar dels malestars com a “llocs dinàmics per on totes passem en algun moment de les nostres vides. Hem de deixar d’usar la idea de salut, font de reproducció de privilegis i d’opressions”. És a dir, entendre el valor universal dels malestars: totes els podem patir i segurament ja els hem viscut, d’una manera o altra.

Cal entendre el valor universal dels malestars: totes els podem patir i segurament ja els hem viscut, d’una manera o altra

“S’ha d’entendre que la diversitat dels cossos es transforma en malestar quan la seva realitat no permet l’explotació laboral i l’extracció de plusvàlua”, diu Castaño. En el món occidental capitalista, és l’etiqueta que es posa als moments i les experiències vitals que ens fan improductives. “I, per tant, cal qüestionar el model mèdic, la dinàmica de diagnòstics, la dicotomia de salut versus malaltia… per tal d’anar a l’arrel de la contradicció entre capital i vida”, argumenta, fet que genera una assumpció individualitzada dels processos dolorosos de les persones. Per ella, polititzar els malestars també és “obrir-se al repte de com organitzar la vida social d’una manera no capitalista”.

Bonilla hi coincideix. “Polititzar els malestars vol dir que les vulnerabilitats, parlar amb sinceritat sobre com estem i què estem vivint, sigui part de la nostra militància, posicionament polític i idea de transformació del món. Això vol dir, més que mai, posar la vida al centre”, explica. Els espais laborals, familiars, relacionals o polítics “han d’estar preparats i a l’altura per donar cobertura a qui estem passant per moments vulnerables. Tenim la tendència a replicar el món en què vivim. Exigim una recuperació ràpida emocional i que racionalitzem els dolors per engegar la màquina i continuar amb la nostra vida. No s’entén que també s’ha de donar espai a la tristesa, que estar trist no és dolent, sinó que és necessari per poder madurar i, a la llarga, ser feliç de veritat, no feliç de postal ni de foto d’Instagram”, rebla amb èmfasi Bonilla.

“Com en tots els altres àmbits, cal organització. En grups de suport mutu, de lluita i confrontació contra el model mèdic hegemònic, però també en xarxes de professionals de la salut amb una visió integral i feminista”, descriu Castaño, “i ampliar les mirades de les preocupacions tradicionals del feminisme per tal d’abordar algunes opressions que sempre han quedat invisibilitzades i que, a més, tenen una potència revolucionària brutal”.


Suport mutu, més enllà de qui ho viu en pròpia pell

A la jornada de Luto en Colores, Silvia Melero, fundadora del projecte, defensava que hi ha quelcom molt poderós quan ens reunim a compartir els dolors. “El dolor ens iguala, apodera i humanitza. La vulnerabilitat ens transforma”, explicava Melero. Hi ha diverses experiències de suport mutu en moments vulnerables, com ara els Grups d’Ajuda Mútua (GAM) que aborden la salut mental en comunitat; els de grups de dol, com Dolçor, projecte autogestionat que Thais Bonilla va posar en marxa amb altres dones després de perdre per suïcidi el seu company.

 

Però sovint aquests grups tenen les fronteres limitades a les persones que estan patint els malestars. Polititzar-los implica fer-los presents i col·lectivitzar-los, també per qui no els viu i més enllà de les fronteres dels moviments socials. “Autogestionar-me el dol em va venir molt per la meva militància política. La gestió col·lectiva i comunitària em dona certes eines que no té tothom. És un repte i una responsabilitat fer-les extensives”, argumenta Bonilla.

Alhora, cal combatre els estigmes socials. Per Clara Castaño, la manera és visibilitzar les vulnerabilitats i necessitats, tal com es va fer a la jornada de Can Vies. Construir espais on compartir el malestar sense jutjar-lo. Per això des de la Trama Feminista estan engegant un protocol per ajudar a acompanyar persones que estiguin en situacions de malestars. “És un projecte embrionari, necessitem que sigui un recorregut compartit amb persones amb diferents vivències, amb professionals… Però està en marxa”, ens avança Castaño.

“Moltes companyes han petat. Això ha obligat els moviments socials a fixar-se més en què s’ha de fer per acompanyar les persones que tenen símptomes de no estar bé. Es para atenció a la gestió emocional i dels conflictes, que desatesos sovint generen certes vulnerabilitats. Cooperatives, com Fil a l’agulla, estan fent molta feina per eliminar l’etiqueta de naïf o hippy que té l’acompanyament col·lectiu de les emocions. Hi ha molta gent posant damunt la taula la politització dels malestars, no només emocionals, sinó també físics –com el dolor crònic o les diversitats funcionals. O la feina de fa anys de col·lectius com Espai En Blanc”, enumera fent memòria Bonilla.

Precisament Espai En Blanc té un recull d’assajos titulat Polititzacions del malestar on lliga l’art i els processos creatius com a instrument per canalitzar el malestar. La voluntat, però, no és fer-ne una expressió individual intimista sinó portar a la palestra pública els dolors per retornar-los al sistema que els genera. “Cal sortir d’aquest bucle que reinscriu el malestar en termes individuals i impedeix anomenar quines són les condicions de vida comunes que el produeixen”, escriu Espai en Blanc. Per elles, una manera és a través d’un art crític que retorni a la societat tots els malestars que invisibilitza. En l’àmbit de la cultura proliferen les obres o projectes que insisteixen a cuidar-nos. La investigadora i productora cultural María Ruido postula: “Crec que és important bregar amb el trauma, saber-hi que hi és. […] I parlar des de la subjectivitat et permet veure que el que t’ha passat a tu és molt probable que li hagi passat a algú altre”.


Xarxes per sostenir-nos, fins i tot quan la mort ens separi

Un dels exemples més subversius de retornar els malestars i fer-los visibles, per la potència simbòlica que té, és la de generar rituals alternatius al voltant de la mort. Noves o recuperades maneres de cuidar i acomiadar les nostres mortes. Per exemple, retornar a les cases el moment de morir o bé la vetlla dels cossos, si es vol i és possible. Davant la fredor de la institució, l’escalfor de la cura.

Luto en Colores i altres col·lectius ens conviden a repensar els dols i els comiats més enllà del que se’ns estableix com a normatiu

O, com a mínim, Luto en Colores i altres col·lectius ens conviden a donar-nos la possibilitat de pensar els dols i els comiats més enllà del que se’ns estableix com a normatiu i inamovible. Per endinsar-se en el tema, la revista Opcions publicava l’any 2018 el número especial “El bon morir”, on recull pràctiques subversives que van més enllà dels catàlegs habituals dels tanatoris. També es recullen idees que trenquen esquemes en el llibre De aquí a la eternidad, de la tanatopràctica i activista Caitlin Doughty, on l’autora fa un viatge al voltant del món a la cerca i captura de la bona mort.

Per Thais Bonilla, sigui en el dol o en qualsevol altre dolor, “hem de ser sinceres. Demanar ajuda és important. No sentir culpa pel que vivim o sentim. Ni pensar que som indestructibles o superheroïnes, que podem i hem de superar a soles qualsevol cosa. Vivim en un sistema que ens diu que soles podem fer-ho tot. Això és mentida. Toca tornar a convèncer-nos que som una xarxa d’afectes i que hem d’estirar d’aquesta xarxa quan estem malament per combatre els nostres dolors i malestars”, conclou.

Article publicat al número 468 publicación número 468 de la Directa