Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Els mitjans de l’extrema dreta al cor d’Europa

Magnats i grups de comunicació normalitzen els discursos d’odi a l’Estat francès i a Alemanya, afavorint partits com el Reagrupament Nacional i Alternativa per a Alemanya

Els mitjans generalistes han jugat un paper vital en la ‘desdemonització’ de la líder ultradretana francesa Marine Le Pen | Arxiu

El camp de batalla de la fragmentada, però potent extrema dreta francesa és certament el cultural. L’atomització del moviment i la seva debilitat parlamentària contrasten amb la sobreexposició mediàtica de què gaudeix. És així com els principals eixos del discurs de l’extrema dreta –el nativisme, l’autoritarisme i els seus postulats patriarcals, islamòfobs i nacionalistes– no només han saturat l’espai públic, sinó que han arribat a audiències mainstream.

L’augment de la importància de la difusió digital permet que determinades capçaleres d’extrema dreta, com ara Valeurs actuellesLe Spectacle du mondeCauseurL’Incorrect, Égalité & RéconciliationLivre Noir o Boulevard Voltaire, arribin més enllà del clàssic públic lector militant i del fet que les seves col·laboradores –així com d’altres youtubers masculinistes i d’altres influencers identitaris– participin en mitjans convencionals. Paral·lelament, com ha constatat el portal antifeixista La Horde, Reagrupament Nacional (RN), el partit dirigit per Marine Le Pen, ha abandonat qualsevol voluntat de mantenir l’activitat militant al carrer en favor d’una presència constant als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Una Fox francòfona

La normalització de l’extrema dreta contemporània a l’Estat francès respon a un nom molt concret: Vincent Bolloré, un industrial provinent de la burgesia bretona, propietari de mitjans de comunicació, multimilionari
i catòlic tradicionalista. Bolloré és l’accionista majoritari del Grup Bolloré a Universal Music Group. També va presidir el consell d’administració de Vivendi i del Grup Canal+. El seu segon fill, Yannick Bolloré, dirigeix l’empresa de publicitat i relacions públiques Havas, filial del grup Vivendi i, per mitjà de la productora H2O Productions, és l’impulsor d’un dels programes de més audiència a la televisió francesa: Touche pas à mon poste!, una tertúlia d’actualitat en horari de màxima audiència emesa per la cadena C8, creada i presentada per Cyril Hanouna.

El Reagrupament Nacional ha abandonat l’estratègia de fer-se sentir als carrers a favor d’una omnipresència mediàtica i a les xarxes socials

Des de 2015, Bolloré ha dedicat els seus esforços en la construcció d’un imperi mediàtic conservador i reaccionari seguint el model de Fox News als EUA. En particular, per mitjà dels canals del Grup Canal+ (C8, Canal+, CNews, CStar), l’editorial Editis, les emissores de ràdio Europe 1 i RFM, així com les revistes Paris MatchTélé-LoisirsGéoGalaVoiciFemme Actuelle, Capital i el Journal du Dimanche.

Bolloré ha emprat les seves empreses per mercadejar amb l’odi i el racisme i donar suport explícit a l’extrema dreta. En concret, ha estat el gran impulsor d’Éric Zemmour, el polemista estrella del canal CNews, un sexagenari d’origen pied-noir i ascendència jueva, condemnat diverses vegades per delictes d’odi. Jacobí, gaullista, fins i tot petainista (sosté que el mariscal Philippe Pétain va protegir la comunitat jueva francesa durant l’ocupació del Tercer Reich), Zemmour és un defensor de la teoria del “Gran reemplaçament”, que preconitza que “la població autòctona europea serà substituïda per una de forana i musulmana, perquè es reprodueix més de pressa”.

A diferència d’altres magnats amb ànsia d’influir en les institucions, com Berlusconi o Trump, Bolloré no ha entrat personalment en política, sinó que ha donat suport al partit Reconquesta, liderat pel mateix Zemmour i per Marion Maréchal, coneguda fins a 2018 com Marion Maréchal-Le Pen, antiga membre del Front Nacional (la marca originària del Reagrupament Nacional) i neta del fundador, Jean-Marie Le Pen. Maréchal retreu a la seva tieta Marine l’estratègia consistent a penetrar i arrencar vots entre la classe treballadora. En canvi, aposta per un front transversal que superi l’eix esquerra-dreta i per crear una força hegemònica de la del conservadorisme a imatge i semblança de Viktor Orbán, el primer ministre d’Hongria.

La Marine Le Pen “més humana”

La “desdemonització” de Marine Le Pen ha anat de bracet de l’ús dels mitjans generalistes d’enfocaments habitualment confinats al nínxol de la premsa del cor. Des de fa anys, la líder del RN ha protagonitzat diversos reportatges –també a la ràdio pública France Inter–, en els quals fa gala dels seus gats o mostra “el seu costat més pròxim i humà”. El magazín Paris Match, per exemple, ha elogiat els costums gastronòmics de Jordan Bardella, el president del RN des de l’any 2021.

Com ha explicat el sociòleg Arsenio Cuenca en un tuit, la revista Éléments va dedicar un número de l’any 2021 –il·lustrant la portada amb un felí– a l’antiespecisme i va incloure una entrevista a Marine Le Pen. Éléments va ser fundada el 1973 per Alain de Benoist, referent intel·lectual de l’extrema dreta internacional i principal representant del grupuscle Nova Dreta francesa, un corrent neofeixista que, arran del Maig del 68, va treballar per renovar els postulats de l’extrema dreta tradicional.

 

Les xarxes ultracatòliques tradicionalistes també tenen molts altaveus per propagar la seva agenda i ideologia. Compten amb el diari nacionalcatòlic Présent, proper a posicions de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X, i Radio Courtoisie, durant molt de temps l’única emissora d’extrema dreta de la freqüència modulada francesa. Històricament, Radio Courtoisie ha estat molt propera a la Nova Dreta Francesa i dona cobertura mediàtica a l’Institut Iliade, l’associació més important de la dreta extrema a l’Estat francès, dirigit per Jean-Yves Le Gallou. L’any 2014, membres de l’Institut Iliade, el Front Nacional (RN des de 2018) i diversos activistes d’extrema dreta i l’identitarisme van fundar TV Libertés, un canal professional que emet a través de YouTube i que acull representants de tots els sectors de l’extremisme de dretes.


Reescriure el nazisme

A l’Alemanya reunificada, la premsa impresa d’extrema dreta incloïa centenars de diaris i revistes amb desenes de milers d’exemplars a finals de la dècada de 1990. Algunes publicacions com Nation und Europa, van ser fundades als primers anys de la postguerra per antics membres de les SS amb l’objectiu de renovar i actualitzar el relat del nacionalsocialisme.

La revista ‘Éléments’, fundada el 1973 per Alain de Benoist, va dedicar l’any 2021 un número a l’antiespecisme que incloïa una entrevista a Marine Le Pen

El National-Zeitung, fundat a Múnic el 1951, va rebre inicialment el suport econòmic de l’administració dels EUA com a instrument anticomunista, i va arribar a imprimir una tirada de 145.000 exemplars als anys setanta. Durant molt de temps va ser el diari de major circulació de l’extrema dreta alemanya. Fruit d’un procés de concentració de diversos periòdics, Gerhard Frey va dirigir el National-Zeitung, que l’any 1971 va fundar a Baviera l’associació ultranacionalista, militarista i revisionista Unió del Poble Alemany (DVU).

Des del principi, la DVU va ser pensada per a la captació de militants i simpatitzants neonazis decebudes i per influir i condicionar a la democràcia cristiana. La DVU va ser un instrument de Frey per ampliar la batalla cultural del National-Zeitung i rehabilitar negacionistes de l’Holocaust i criminals de guerra. A partir de 1987, la DVU es va transformar en partit polític, i va arribar a superar al Partit Nacionaldemòcrata d’Alemanya (NPD), la principal formació neonazi del país –fa poc rebatejada com Die Heimat (La Pàtria)–, en afiliacions i representació parlamentària regional. Amb la retirada política de Frey, l’any 2009, el seu successor va iniciar un procés de fusió de la DVU amb l’NPD que va concloure el 2012.

El periodisme d’extrema dreta també és un negoci. Les editorials col·loquen llibres, diaris i revistes al mercat i competeixen pel prestigi, la influència i el públic. Més enllà dels òrgans de producció teòrica, hi ha publicacions que s’ocupen de temàtiques específiques amb uns patrons estètics i lingüístics concrets. D’altres, intenten connectar el moviment amb els interessos del conjunt de la societat. Aquests mitjans sovint representen posicions xenòfobes i ultranacionalistes d’una forma suau i camuflada, des d’una reivindicació intel·lectual, per distanciar-se dels sectors ultradretans violents. Aquí destaca especialment el setmanari Junge Freiheit, enllaç important entre l’extremisme de dreta i el conservadorisme.

Dieter Stein, impulsor de la revista ‘Junge Freiheit’ |Arxiu

Fundat el 1986 per Dieter Stein com a publicació estudiantil, Junge Freiheit es va convertir a partir de 1994 en un setmanari de política, negocis, cultura i medi ambient. És considerat com un instrument de la Nova Dreta –ha estat col·laborador de Benoist durant molts anys– i ha donat suport reiteradament a Alternativa per a Alemanya (AfD) i al Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ). De fet, antics col·laboradors de la publicació han exercit i exerceixen càrrecs importants dins d’AfD. Altres publicacions militants emmarcades en l’entorn d’AfD són Compact, Eigentümlich freiKoppPI-News o Sezession.

A l’ombra d’Axel Springer

Els discursos d’odi i les notícies esbiaixades es poden trobar més enllà dels canals de Telegram de grupuscles neofeixistes i de les publicacions abans esmentades. També estan presents a gegants multimèdia com Axel Springer SE, el grup editorial de més volum d’Europa i que controla bona part del mercat alemany de diaris, en certa manera perquè el seu tabloide insígnia, Bild, és el diari de major circulació del continent, amb una audiència que supera els 12 milions de persones en cada edició.

‘Junge Freiheit’, setmanari creat el 1986 per Dieter Stein, ha donat suport reiterat als ultradretans Partit per a la Llibertat d’Àustria i Alternativa per a Alemanya

L’any 2021, Axel Springer SE –propietari de capçaleres com ara Die WeltAuto BildBZ, el tabloide polonès Fakt o els mitjans estatunidencs Business Insider Politico, entre d’altres– va acomiadar de manera fulminant el director de Bild, Julian Reichelt, després d’una informació publicada a The New York Times sobre la seva implicació en un cas d’abús de poder i assetjament sexual a dones. Reichelt no va ser despatxat per mentir, enganyar i alinear diàriament la informació en els marcs retòrics de l’extrema dreta i AfD, sinó, en plena era del “Me Too”, per causar un impacte negatiu en la marca internacional d’Axel Springer SE.

El relat antidemocràtic i il·liberal d’Axel Springer SE no és un lapsus circumstancial del grup editorial, sinó que forma part de la seva essència i identitat. El grup és conegut històricament per criminalitzar als moviments socials, ecologistes i antifeixistes. Des de 2022, Julian Reichelt dirigeix un canal de YouTube amb més de 350.000 subscriptores que, amb un enfocament similar als programes de Tucker Carlson a Fox News, ha estat qualificat d’altaveu de la dreta radical populista. El diari Bild continua amb la seva línia sensacionalista i equidistant, influeix en l’opinió pública i genera alarmes injustificades que condicionen decisivament la cohesió social i afavoreixen l’elit dirigent.

Article publicat al número 569 publicación número 569 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!