Durant els anys 2021 i 2022, la Xarxa de Municipis per l’Agroecologia (RMAE, per les seves sigles en castellà) ha dut a terme quatre seminaris web que han tractat el dret a l’alimentació saludable i sostenible i els models d’ajuts alimentaris. La posada en comú d’experiències i anàlisis va derivar en el refermament de la necessitat de transformar les concepcions de l’ajuda alimentària que tendeixen a l’assistencialisme, en lloc de lluitar per la garantia de drets. Algunes d’aquestes dificultats estan recollides en el plantejament del Fons Social Europeu, segons el qual, el repartiment d’aliments ha de reorientar-se cap a models d’acompanyament integral, on la cobertura de necessitats bàsiques només sigui una part de l’atenció dispensada i que promoguin l’autodeterminació i la dignitat de les persones.
Projectes institucionals com el Banc d’Aliments de l’Ajuntament de Baztan (Navarra), gestionat des dels mateixos Serveis Socials de la localitat, estan avançant cap a sistemes més inclusius de funcionament gràcies a l’ús de targetes moneder. La Diputació de Barcelona també empra aquest recurs dins d’unes intervencions que pretenen donar una resposta integral a l’exclusió social i no només atendre els problemes d’accés als aliments. El projecte pilot La Mimosa ha anat més enllà: sis famílies escollides pels Serveis Socials de l’Ajuntament de Granollers (el Vallès Oriental) i la Creu Roja s’abasteixen d’aliments i participen en l’associació de consumidores i productores La Magrana Vallesana. Els ajuts s’ingressen en un compte corrent al qual es carreguen les compres de les famílies, amb l’objectiu de garantir l’anonimat i evitar l’estigmatització.
Les comunitats actuen
Especialment en les situacions d’emergència social i econòmica, les xarxes de solidaritat continuen sent molt importants per garantir el dret a l’alimentació. Oxfam Intermón va calcular que la renda disponible dels dos decils de renda més baixos a l’Estat espanyol va caure l’any 2020 un 15,8 % i un 9,7 %, respectivament (el descens mitjà en la resta de grups de renda es va estimar en un 3,7 %). A Madrid, a finals d’abril del 2020, funcionaven al voltant de 45 rebosts solidaris, que van atendre prop de 6.000 famílies i més de 25.000 persones. Dos mesos després, eren seixanta rebosts, més de 13.000 famílies i més de 45.000 persones.
Un terç de les famílies en situació de necessitat eren ateses pels dispositius de solidaritat veïnal. Durant la pandèmia, la Xarxa d’Horts Comunitaris va donar aproximadament cinc tones d’aliments a rebosts solidaris i als serveis socials municipals. El sociòleg José Luis Fernández Casadevante afirma que “la reciprocitat veïnal s’ha encarregat de mantenir les condicions de vida mínimes de milers de persones on no ha funcionat la lògica de l’intercanvi de mercat i on l’Estat no ha arribat”.
Garantir l’accés a aliments frescos i sans
Sovint, les persones que reben ajuda alimentària es queixen que aquestes tan sols inclouen productes no peribles i reclamen la incorporació d’aliments frescos. Aquesta és l’aposta de projectes com la Cistella Solidària de l’Ajuntament de València, que va proporcionar verdures i hortalisses fresques de l’Horta a persones en situació de vulnerabilitat durant els mesos més difícils de la pandèmia.
L’aposta pels aliments frescos, però, suposa diversos desafiaments. Algunes persones que reben ajuda alimentària (o les voluntàries i professionals de les entitats i institucions) poden estar poc familiaritzades amb alguns productes. El menjar fresc també suposa un repte logístic en els àmbits de l’emmagatzematge i la distribució, sovint molt orientats al repartiment de productes de vida llarga com els cereals, els llegums o les conserves. El banc d’aliments de Baztan, per exemple, va haver d’adquirir una cambra frigorífica.
Alguns programes institucionals avancen cap a models més inclusius de funcionament, mentre les xarxes comunitàries continuen exercint d’espai de seguretat en un context d’increment de les despeses relacionades amb l’habitatge i l’energia
La promoció del consum d’aliments frescos, ecològics i de proximitat en el marc de l’ajuda alimentària genera alguns dilemes. Les ajudes haurien de garantir el consum d’aliments saludables i podrien contribuir a impulsar la producció local agroecològica. Resultaria preocupant que les targetes prepagades amb diners públics poguessin ser utilitzades fonamentalment en una gran distribució agroalimentària que oprimeix el sector productor i desplaça el comerç al detall. Des d’aquesta perspectiva, podrien ser eficaços els sistemes d’incentius que orienten les ajudes cap als aliments sans i sostenibles, i podrien estar justificats alguns condicionants en l’ús de les mateixes (com la limitació per adquirir alcohol o refrescos ensucrats), però les ajudes haurien de garantir l’autonomia de les persones en situació de vulnerabilitat, que tenen dret a dur una dieta adaptada a la seva cultura, a les seves creences i preferències.
La necessitat d’una transformació radical
Assolir que l’alimentació saludable i sostenible sigui accessible per a capes socials àmplies exigeix fer canvis socials profundíssims. Molts d’ells se surten de l’esfera de l’alimentació, com les mesures contra la precarietat laboral. En un context en què quasi la meitat de les despeses de les llars que ingressen menys de mil euros mensuals s’associen al pagament de l’habitatge, l’aigua, l’electricitat, el gas i altres combustibles (segons dades de la Fundació FOESSA), que les administracions públiques intervinguin per reduir aquestes despeses implicaria més recursos disponibles per un bon menjar.
El poder adquisitiu és fonamental, com disposar de bona salut i de coneixements, per poder accedir a una alimentació saludable i sostenible. Una altra variable que és vital per dur a terme una alimentació adequada i que no acostuma a considerar-se tant com la renda és el temps disponible. Disposar de temps per comprar i cuinar sol implicar que es compti amb unes bones condicions laborals, un bon repartiment de les tasques domèstiques entre homes i dones i altres condicions inhabituals en les persones en situació de vulnerabilitat. Els impactes sobre la salut són evidents. Un estudi publicat a l’American Journal of Preventive Medicine l’any 2014 explicava que una quantitat major de temps dedicat a la preparació d’aliments a la llar s’associa amb indicadors de major qualitat de la dieta, i que es dedica més temps a la cuina en les llars amb rendes superiors.
La proposta de desplegament d’una Seguretat Social Alimentària a l’Estat francès és una manifestació del desig de transformar profundament el model vigent. Aquest moviment s’articula al voltant d’una proposta macroeconòmica que aspira a convertir-se en una resposta institucional: desplegar una protecció social universal provinent de cotitzacions que permetria garantir el dret a l’alimentació de tota la població. S’abandonaria així el model de condicionalitat habitual, de requisits per poder rebre aliments, i l’estigmatització implícita en els serveis únicament destinats a les persones en risc d’exclusió social. També s’aspiraria a escollir democràticament els productors i les productores dels aliments, que serien escollits per grups locals sota criteris de sostenibilitat i justícia social.
