Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

"Els nostres George Floyd", cròniques d'un racisme ignorat

Les morts de persones racialitzades sota custòdia policial a l'Estat espanyol es compten per desenes en l'última dècada, totes elles marcades per la impunitat dels membres dels cossos i forces de seguretat

Cinc treballadors de seguretat realitzen la reducció mortal del jove Iliyas el-Tahiri al CMI Tierras de Oria d'Almeria, el juny de 2019. Fotograma del documental "Els nostres George Floyd" / Arxiu

La mort de George Floyd el 19 de maig de 2020 a un barri de Minneapolis va provocar un degoteig constant als nostres mitjans de notícies relacionades amb el racisme als Estats Units. Activistes antiracistes catalanes, però, criticaven la hipocresia de denunciar el racisme a tants quilòmetres de distància i continuar fent els ulls grossos als casos similars que hi havia hagut a casa nostra. Noms com els de Yassir el-Younoussi, Aramais Manukian, Idrissa Diallo o Mustapha el-Marrakchi van ser recordats en les protestes als Països Catalans que van seguir la mort de l’estatunidenc.

El 5 de novembre Issa Munkaila, un ciutadà d’origen gambià, va morir després de rebre l’impacte de quatre bales als carrers del barri madrileny de San Cristóbal. Com a mínim dos trets més van impactar un cotxe i una paret d’un edifici. La Policia Nacional espanyola va assegurar que els seus agents s’havien vist obligats a disparar perquè l’home s’hauria abraonat sobre ells amb un ganivet que no ha aparegut per enlloc. Les filmacions domèstiques no semblen tampoc justificar la proporció de la mesura. Veïnes van denunciar a les agències de notícies que els cossos policials feia temps que feien la vida impossible al ja difunt.

El-Hadji Ndiaye va ser aturat als carrers de Pamplona el 25 d’octubre de 2016, brutalment reduït i apallissat. Poc temps després moria a la comissaria

El d’Issa és, probablement, el darrer cas registrat de mort d’una persona racialitzada a mans de cossos policials a l’Estat. Però n’hi ha molts altres. Des de les morts de Samba Fofana, Marouane Abouobaida o Jonathan Sizalima als Centres d’Internament d’Estrangers a la de Mame Mbaye o Mor Sillya després de batudes policials contra la venda ambulant a Madrid i Salou.

El-Hadji Ndiaye va ser aturat als carrers de Pamplona el 25 d’octubre de 2016, brutalment reduït i apallissat davant mateix dels vianants. Poc temps després moria a la comissaria central del carrer Chinchilla. La seva mort s’ha convertit en un punt d’inflexió per a la comunitat africana de la ciutat. “Va ser un xoc, ara sabem que per a aquests policies nosaltres no valem res”, afirma Beltxa, membre d’Africa United Navarra.

"Els nostres George Floyd", cròniques d'un racisme ignorat
Lahcem el-Younoussi, pare de Yassir, (el Vendrell) considera que només es fa justícia per als més rics |Marc Almodóvar

Un estudi de 2013 de la Universitat de València analitzava les parades policials per perfil ètnic i detectava que la probabilitat que una persona blanca fos aturada al carrer per procedir a una identificació era deu vegades menor que la d’una persona roma, o set vegades menor que una persona magribina. Activistes i experts assenyalen que aquestes parades suposen l’entrada en el cicle de la discriminació de l’Estat i la prova de l’existència d’un racisme institucional contra les persones estrangeres o racialitzades. Un fet avalat per nombroses dades i estudis. “No és casualitat que a un servei d’atenció i denúncia de casos de violència institucional com el que tenim a Irídia, el 43% dels casos siguin de persones migrants i racialitzades. A més, hi ha una tendència a l’alça”, remarca des de l’entitat l’advocat Andrés Garcia Berrio. Els activistes denuncien que la llei d’estrangeria avala aquestes pràctiques, ja que classifica la població per origen, situa milers de persones als marges i “determina quins cossos pertanyen a aquesta societat i quins no”, segons denuncia la investigadora Ainhoa Nadia Douhaibi. La màxima expressió d’aquest sistema es trobaria en l’existència dels CIE.


Informació amb comptagotes

Les morts sota custòdia no són un fet excepcional a l’Estat espanyol. Les de persones racialitzades, tampoc. La seva quantificació exacta és, però, molt difícil de determinar. En una resposta parlamentària registrada el febrer de 2020 al diputat d’EH Bildu Jon Inarritu, el govern va reconèixer la mort sota custòdia de 62 persones en els darrers deu anys. Les dades no recollien el perfil racial de les persones mortes i eren ambigües en les descripcions, però una mínima anàlisi de les mateixes revelava ser força incompletes. D’una banda, no recollien les morts sota custòdia de cossos policials, com els Mossos d’Esquadra, que no depenen directament del Ministeri de l’Interior, ni tampoc semblaven recollir aquelles que no havien succeït exactament dins de dependències policials. Això provocava que les morts de Iassir a la comissaria del Vendrell el 2013 o la del jove sirià mort a la comissaria de les Corts el gener de 2019 o fins i tot la de Mustapha el-Marrakchi, mort a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa el 2011 durant una detenció policial, no hi figuressin. Tampoc hi figuraven els manters Mame Mbaye o Mor Sillya, morts en el marc de batudes policials. L’expert en casos de tortura i repressió, Jorge del Cura, aclareix que es fa difícil saber l’autèntic abast, ja que tampoc s’aclareixen els criteris de recompte de les poques dades aportades fins ara per l’Estat.

Però més enllà del possible abús o discriminació, la majoria de casos es troben també marcats pel comú denominador de la impunitat. No es té coneixement de cap sentència penal contra cap dels policies o funcionaris de l’estat involucrats en la mort d’aquestes persones. En la majoria dels casos els arxivaments de les causes van ser gairebé automàtics, sovint vinculats a la desaparició de proves materials clau com poden ser les gravacions de les càmeres de seguretat. En altres casos, malgrat els forats a l’explicació oficial dels fets. “Que els mateixos cossos investigats hagin de ser els garants de la custòdia de les proves processals i els encarregats de la investigació ens situa en aquesta situació perniciosa”, afirma l’advocada Laia Serra.

"Els nostres George Floyd", cròniques d'un racisme ignorat
Beau-D, un dels millors amics d’El-Hadji Ndiaye, se sent molt dolgut per la cobertura mediàtica de la mort del seu amic |Marc Almodóvar

El Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura va denunciar en un informe recent la manca d’un circuit tancat de gravacions a la comissaria d’Algesires on, el 2020 i en un interval de cinc mesos, es van produir dos suposats suïcidis de persones racialitzades. La publicació de les impactants imatges de la contenció del menor Iliyas el-Tahiri en un centre de justícia juvenil d’Almeria l’estiu del 2019 van permetre que el cas es reobrís després del seu primer arxiu fulminant. Però recentment la fiscalia n’ha tornat a demanar l’arxivament, perquè creu que no es pot demanar responsabilitat penal als investigats, amenaçant la continuïtat de la causa. Malgrat l’escàndol que va provocar la mort, i que aquesta va ajudar a revisar els protocols vigents de contenció, la pràctica de lligar menors als llits es va duplicar als centres de menors andalusos després de la mort d’Iliyas.

Malgrat l’escàndol que va provocar la mort d’Iliyas el-Tahiri en un centre de justícia juvenil d’Almería, la pràctica de lligar menors als llits s’ha duplicat als centres de menors d’Andalusia

Segons els experts, una combinació de vulnerabilitat documental, sumada al desconeixement legal o la manca de recursos pot explicar en part la manca d’èxit de moltes d’aquestes demandes. “S’han de fer uns esforços enormes perquè s’investiguin. I clar, partim de la base que són individus particulars sols, amb pocs recursos els que estan intentant lluitar contra tot un aparell tan poderós com és l’Estat”, recorda l’advocat Nabil Meknessi. Però també subratllen una tradició d’encobriment institucional. L’advocada navarresa Amaia Izko, que ha defensat diversos activistes de l’esquerra abertzale, parla d’un “llarg historial” d’encobriment de tortures a comissaries i presons, així com de morts sota custòdia.


El reconeixement oficial

El novembre de 2020, el Ministeri de Presidència espanyol va resoldre favorablement la demanda de responsabilitat patrimonial formulada per la família de Samba Martine, una ciutadana congolesa morta el 2011 al CIE d’Aluche de Madrid per manca d’atenció mèdica. L’estat reconeixia una cadena de negligències, que denominava “deficiències burocràtiques”, i es comprometia a indemnitzar-ne els familiars, però sense que cap dels funcionaris implicats que li havien negat l’assistència mèdica assumís responsabilitats penals per aquella fatal omissió d’auxili. La resolució arribava després de l’arxivament de la causa penal, la posterior absolució un cop reoberta i un intent de comissió rogatòria al Paraguai per un dels metges implicats i després que el cas es convertís en un símbol entre els activistes madrilenys. Un tímid precedent que encara és una simbòlica anècdota en el mar de silenci de la impunitat per les morts racialitzades sota custòdia de l’estat.

 

*Marc Almodóvar i Ricard Gonzàlez són els directors del documental ‘Els nostres George Floyd’, que s’emet el dimarts 1 de febrer a les 22:05 h al programa Sense Ficció de TV3. Les fotografies del reportatge són fotogrames extrets del documental.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU