Gregory Tuban és un historiador, professor universitari i periodista nord-català resident a Perpinyà, que ha publicat nombrosos articles i llibres sobre l’exili republicà a l’Estat francès. Parlem sobre el seu darrer llibre Camps d’étrangers. Le contrôle des réfugiés venus d’Espagne (1939-1944) (“Camps d’estrangers. El control dels refugiats vinguts d’Espanya”), una versió dirigida al gran públic de la seva tesi doctoral. Un complet treball d’investigació que, gràcies a l’anàlisi d’arxius inèdits, retrata i analitza de manera detallada i lúcida el recorregut dels centenars de milers d’exiliats republicans de 1939 pels camps de concentració francesos, les companyies de treballadors estrangers, la Resistència interior o la deportació a l’Alemanya Nazi.
A l’Estat francès el terme “La Retirada” és bastant conegut, però a la Catalunya Sud és un mot poc conegut pel gran públic, ens pots definir aquest esdeveniment històric en poques paraules?
És un terme genèric que evoca l’entrada a França dels refugiats republicans durant la caiguda de Catalunya entre el mes de gener i febrer del 1939, aproximadament mig milió de persones. L’etimologia del mot prové de retirada militar. Actualment, el seu ús, que és bastant recent, s’ha generalitzat a França per evocar el conjunt de l’èxode republicà englobant les primeres setmanes de l’exili amb l’enviament dels refugiats dins els centres i els camps.
El tema de la teva tesi doctoral versa sobre l’exili republicà i els camps de la Retirada. Ets autor també de diversos articles i llibres sobre aquest tema. D’on prové el teu interès?
Em vaig començar a interessar pel tema a la universitat a través dels llibres. Quan vaig esdevenir periodista, a mitjans dels anys noranta, vaig entrevistar nombrosos exiliats. Va ser quan em vaig adonar del treball de memòria que s’havia de fer i vaig començar a escriure articles històrics com el de la Maternitat d’Elna el 1996. A poc a poc em vaig posar a investigar més a través de l’estudi dels arxius històrics francesos.
En els teus articles de recerca utilitzes el terme camp de concentració, mentre que d’altres historiadors francesos utilitzen la noció de camp d’internament. Ens pots explicar la teva elecció i presa de posició en aquest debat historiogràfic?
“El terme ‘camp de concentració’ era àmpliament utilitzat el 1939 per designar els camps d’estrangers a França tant en l’esfera administrativa com dins la societat civil”
El terme “camp de concentració” era àmpliament utilitzat el 1939 per designar els camps d’estrangers a França tant en l’esfera administrativa com dins la societat civil. El seu ús desapareixerà progressivament a partir de finals del 1940, encara que el Règim de Vichy continuï utilitzant-lo pel camp del Vernet (Arieja), per exemple. Hi ha efectivament un debat historiogràfic sobre el seu ús contemporani, ja que alguns historiadors francesos temen un risc de confusió amb altres camps de concentració europeus. Personalment, jo penso que s’ha de conservar aquest terme amb l’objectiu d’explicar el seu significat precís.
Quins eren els objectius de concentrar els republicans exiliats dins dels camps?
L’objectiu era doble. Per les autoritats franceses es tractava d’aïllar aquests estrangers de l’espai públic i de poder-los controlar. Els camps de concentració juguen així durant l’hivern i la primavera de 1939 un rol d’espai d’identificació individual, ja que aquesta no havia estat possible durant el passatge de la frontera, i després una zona de triatge amb vista a un retorn a Espanya, la immigració a un tercer país o el treball a França. L’assignació a residència pels civils en l’àmbit d’un municipi o un departament responia a la mateixa lògica.
Quina era la tipologia de camps de concentració al sud de l’Estat francès després de l’èxode republicà?
Hi ha hagut dues tipologies principals de camps després de la Retirada. Els primers, com els d’Argelers de la Marenda o Sant Cebrià, que foren creats el febrer de 1939 per concentrar els homes que les autoritats franceses presentaven com a “milicians”, la major part dels quals eren militars de l’exèrcit regular. Els camps anomenats de segona generació jugaven un rol de zona d’identificació dins el marc de la mobilitat interior dels refugiats. Per exemple, a Gurs (Occitània) es van reagrupar els brigadistes internacionals, els bascos i els membres de l’aviació. Tot i això, el rol inicial va evolucionar amb la declaració de la Guerra i l’ampliació de les poblacions internades, i encara més sota el Règim de Vichy que prorrogà l’internament d’una part dels exiliats republicans.
Quines són les continuïtats i les ruptures en relació a l’internament administratiu entre la Tercera República francesa i el règim col·laboracionista de Vichy?
La primera ruptura és de caràcter polític: Vichy va reforçar l’exclusió dels estrangers, sobretot la dels jueus. La segona és administrativa, ja que l’enduriment s’acompanyà de la transferència de la tutela del conjunt de camps– excepte la dels camps de Rieucros i del Vernet d’Arieja (Occitània), que ja eren sota la gestió del Ministeri de l’Interior– de l’autoritat militar a l’autoritat civil. De tota manera, existeixen continuïtats evidents amb els camps de 1939 i 1940 pel que fa a la tipologia dels interns i les mesures de control. Aquesta continuïtat s’inscriu dins la tradició d’exclusió dels “indesitjables”, siguin sospitosos, indigents o en excedent dins l’economia nacional que es desenvolupà a finals de la Tercera República.
Ens pots parlar dels camps “especials” com els de Cotlliure o del Vernet d’Arieja? Quines eren les seves funcions?
El camp “especial” de Cotlliure fou el primer camp disciplinari francès de 1939. Estava reservat als refugiats més rebels i als interns sospitosos políticament, on eren aïllats. El camp del Vernet havia estat obert inicialment “per concentrar” els homes de la 26a Divisió de l’exèrcit republicà– formada a partir de l’antiga Columna Durruti – però després va substituir Cotlliure dins aquest dispositiu repressiu després de l’entrada en guerra de França i l’enduriment legislatiu respecte als estrangers. Aquest camp funcionarà fins a l’alliberament l’any 1944. Més de 6.000 interns seran deportats cap als camps de concentració i extermini de l’Alemanya Nazi, l’Algèria colonial o la Itàlia feixista entre juliol de 1940 i juny de 1944, sobretot refugiats estrangers entrats a França a partir de 1939. Els exiliats després de la sortida dels camps eren utilitzats com a mà d’obra dins les Companyies de Treballadors Estrangers, després anomenats Grups de Treballadors Estrangers, o com a voluntaris dins l’exèrcit francès a la Legió Estrangera.
Pots explicar-nos quelcom més de les “Companyies de Treballadors Estrangers” i dels republicans dins la Legió Estrangera?
“Els homes foren massivament transferits a les Companyies de Treballadors Estrangers – inicialment anomenades Companyies de Treballadors Espanyols- o utilitzats en treballs agrícoles”
En el moment de la Retirada, el Ministre de l’Interior, comptava amb un ràpid retorn massiu dels refugiats a Espanya, però la presència de dos terços d’aquests refugiats a la primavera del 1939 va empènyer a les autoritats franceses a posar-los a treballar per esmorteir els costos de funcionament dels camps i dels centres d’acollida, així com d’utilitzar aquesta mà d’obra per les necessitats de la nació. Així doncs els homes foren massivament transferits a les Companyies de Treballadors Estrangers – inicialment anomenades Companyies de Treballadors Espanyols- o utilitzats en treballs agrícoles. Posteriorment, el Règim de Vichy va prorrogar aquest dispositiu creant els Grups de Treballadors Estrangers. Per altra banda, la Legió va fer una crida per allistar els republicans, però seguint el requeriment d’una part de l’Estat Major de l’exèrcit, el primer ministre Daladier va limitar aquests reclutaments durant la primavera de 1939, amb l’objectiu que no superessin el 14% dels efectius totals de la Legió. A causa d’aquesta limitació foren creats els Regiments de marxa de voluntaris estrangers (RMVE) a la tardor de 1939.
El darrer capítol del teu llibre està dedicat a la participació dels republicans dins la Resistència Francesa. Una història desconeguda, què ens en pots dir?
La presència important d’estrangers a la Resistència francesa – tant interior com exterior – és encara mal coneguda i infravalorada. Els refugiats procedents d’Espanya foren dels primers a agafar les armes contra l’ocupant i van jugar un rol de primer ordre durant l’alliberament, com en la resistència del sud-est de França. La resistència antifranquista iniciada durant els primers mesos de l’exili, serví com a primera base a la resistència interior gràcies a la xarxa i a l’experiència d’uns refugiats aguerrits en el combat i determinats a lluitar contra el feixisme. També fou el cas dels antics legionaris que es van integrar a les Forces Franceses Lliures (FFI) a l’exterior o per exemple dels interns alliberats dels camps d’Algèria que van participar en els combats de l’Àfrica fins a Alemanya.
Què va passar amb els republicans després de la Segona Guerra Mundial? Com es van integrar dins la societat francesa?
L’èxit de la integració dels republicans espanyols a França va tenir l’efecte de no reconèixer-los-hi un estatut de “comunitat històrica”, malgrat que les “comunitats” d’exiliats eren molt fortes a ciutats com Tolosa de Llenguadoc, per exemple. Per alguns refugiats de la Retirada, el patiment sofert entre 1939 i 1944 ha estat esborrat per una assimilació plena. Per d’altres, la memòria viva de l’exili persisteix fins a la desaparició de Franco. Han existit també durant molt de temps divisions polítiques entre els refugiats que posen al descobert les diferències d’una comunitat que ja era plural l’any 1939. Els fills i els néts dels exiliats porten encara les cicatrius d’aquests conflictes tot i que avui existeix una memòria comuna i compartida.
Creus que hi ha punts en comú entre la situació dels refugiats republicans i els refugiats actuals que intenten venir a Europa?
La situació geopolítica no és evidentment la mateixa, com ho demostra la creació de l’estatut de refugiat gràcies a l’ONU, encara que aquest darrer sigui precari. De tota manera hi ha punts comuns, com per exemple, la presència d’estructures tancades on es reagrupen els migrants i sobretot la desconfiança d’una part de l’opinió respecte als refugiats. Aquesta desconfiança és cada vegada més i més forta, i cal, doncs, ser vigilant respecte a les diferents mesures d’excepció que els afecten.
Està prevista la traducció del llibre basat en la teva tesi en català o espanyol?
De moment no està previst, però és un desig. La meva tesi ha estat publicada – en versió dirigida al gran públic – amb un editor parisenc que estàs, evidentment, obert a traduccions.
