Daniel Pedro va lluitar tota la seva vida per la defensa del territori. Va ser segrestat, torturat i assassinat el 7 d’abril del 2013, prop de Santa Cruz de Barillas (Huehuetenango, Guatemala). Tres anys més tard, el 7 d’abril de 2016, Raúl Torres, artista, dissenyador gràfic i tèxtil, defensor i promotor de la recuperació dels espais públics a Guatemala, va ser assassinat a casa seva, i van fer desaparèixer el seu cos durant més d’una setmana. Encara avui es continua exigint justícia i lluitant perquè el seu assassinat no quedi en l’oblit. A tots dos, Ana G. Aupi, poeta, comunicadora popular feminista i terapeuta, dedica moltes de les seves poesies. D’ençà que no hi són, el mes d’abril ha significat moltes coses tristes i injustes per a ella, i per a moltes persones.
Seré la tierra (Pol·len Edicions) és el seu segon poemari, el va presentar el passat 11 d’abril a l’espai Periferia Cimarronas, un espai cooperatiu que es troba al barri de Sants de Barcelona, sostingut per persones afrodescendents, que pensen que l’art i la cultura són una eina clau de transformació. En aquesta nova publicació —després de Geografia de mi cuerpo. Poesías de resistencia Guatemala-Barcelona (Veusambveu, 2019)— compila les poesies sobre les seves vivències com a activista i comunicadora popular a Guatemala, escrites des de la “distància i el món individual de Barcelona”, però no des de la comoditat del sofà. “Parlo des d’escoltar la bala a la meva oïda, des de sentir el cop a l’esquena, des del gust de mort a la meva boca, des de la boca oberta del meu amic”, expressa en la introducció del poemari.
Qui coneix la poesia d’Ana G. Aupi sap que és crua i que costa de sostenir. I sovint, incomoda. Perquè assenyala el lloc que ocupem al món, les relacions desiguals entre el Nord i el Sud i la violència i les estructures de poder que les generen. Els seus textos aborden la guerra perpetuada pels estats i les grans empreses transnacionals. I també parlen de com s’introdueix la guerra dins dels mateixos moviments socials.
Partint de la seva experiència en una Guatemala amb violència creixent, l’autora transmet que “la guerra no es cura, queda imbricada en les vivències col·lectives, i es reprodueix en tots els aspectes de la vida”
La de l’11 d’abril no va ser la típica presentació d’un llibre. L’autora va explicar la història que amaguen els seus poemes a través d’una performance, i diu que va aconseguir fer una cosa que li estava resultant molt difícil: “deixar de dir sense anomenar, i explicar com ha estat la seva vivència interna davant tota la violència viscuda”. Des d’aquell dia, assegura, el mes d’abril li ha començat a significar per a ella coses diferents. “Així és a dins”, diu.
Estendre la memòria
L’escenari de l’espai Periferia Cimarronas el vestia un fil d’estendre la roba, subjectat per dues escales a banda i banda. A terra hi havia una corda que era l’element central, i simbolitzava un lloc de captura traumàtica, “allà a on vaig i d’on m’és molt difícil sortir”, explica. “Allà a on vaig i d’on m’és molt difícil sortir”, insisteix. Un lloc que vol que la gent vegi, però que ningú miri. I en aquesta corda hi va anar penjant les fotografies dels seus morts. “Des de feia molts anys, enumerava tota una seqüència de fets internament. Me’ls repetia d’una manera molt patida i molt obsessiva. I vaig convidar la gent a entrar a dins de tota aquesta complexitat interna”, exposa. Era la primera vegada que ho feia. Diu que, des d’aleshores, ha deixat d’enumerar.
“Quan has viscut violència d’alta intensitat i violència política, la mirada que et retorna la gent és estranya, i t’ho acabes guardant tot perquè és difícil que t’entenguin, es torna un diàleg intern”, explica. Han perdut a molts amics. “Els processos de resistència i la violència política i quotidiana han fet que ja no hi siguin. Moltes vegades m’agradaria veure que els seus rostres ocupen murals sencers al carrer. Eren persones clau, molt importants, boniques, que ja no hi són”, assegura.
En la presentació del llibre, l’autora va explicar la història que amaguen els seus poemes a través d’una ‘performance’, i diu que va aconseguir “deixar de dir sense anomenar”
Ana G. Aupi és, en les seves paraules, “feta de València i de Guatemala, nodrida per Barcelona i filla d’una família nombrosa i diversa d’esquerres”. Forma part de Las Amigas de Yoli, un projecte musical compromès, en forma i contingut, amb la lluita per la defensa del territori i de la dignitat. El 2018 va publicar Geografía de mi cuerpo. Poesías de resistencia Guatemala-Barcelona, amb l’editorial Veusambveu.
Seré la Tierra és, en paraules de la poeta, “l’arrelament en l’amistat i les lluites perdudes”. Recorda que, entre el 2006 i 2007, a Guatemala es respirava un clima post acords de pau, amb molt finançament per part de la cooperació internacional, “com passa la major part de les vegades després d’un conflicte”, afirma. L’escepticisme i l’esperança anaven de bracet, i Aupi es va incorporar a un moviment juvenil carregat d’art, cultura i esdeveniments. Però la violència va anar pujant de to sense ella adonar-se’n. I és la Guatemala que ella va viure, implicada en les lluites polítiques com a comunicadora popular feminista, la que ens apropa amb aquest poemari per transmetre que “la guerra no es cura, queda imbricada en les experiències i vivències col·lectives, i es reprodueix internament en tots els aspectes de la vida”.
