Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els vestigis del franquisme a les Falles

La decisió d'ajornar les Falles de l'any 2020 per la pandèmia del COVID-19 eleva a sis les vegades en què la ciutat de València s'ha quedat sense plantar els seus monuments fallers. L'última ocasió va ser amb motiu de la Guerra Civil espanyola, en la qual, després de la victòria de l'exèrcit franquista, les Falles es convertirien en un mecanisme de control i adoctrinament del règim

Al mig, Enrique Esteve, històric president de Lo Rat Penat, alt excàrrec del Partit Popular i exmembre d’Unión Valenciana; i Juan José Medina, exalcalde de Moncada i exvicepresident d'Alfonso Rus a la Diputació de València / Arxiu

L’ajornament de les Falles a causa de la pandèmia del COVID-19 eleva ja a sis les vegades en què s’han trastocat els plans de la festa major de València. La primera data coneguda és l’any 1886, quan alguns membres dels monuments fallers es van negar a pagar la taxa de les seixanta pessetes, que es cobrava com a cànon des de 1851 per plantar els catafals als carrers. La segona, enmig de la guerra colonial en Cuba, en 1896, va ser quan el governador civil de la ciutat declarà l’estat de guerra i suspendria la celebració. Les darreres ocasions foren durant la Guerra Civil espanyola, en els anys 1937, 1938 i 1939.

Les Falles tenen un origen popular i veïnal. Es pretenia fer una crítica a les costums burgeses i al poder, mitjançant la sàtira política, literària i reivindicativa. Des de principis del segle XX, la festa major del Cap i Casal havia adquirit una essència pròpia, convertint-se en un fenomen cultural amb ressò mediàtic i on participaven artistes, intel·lectuals i comissions falleres, una complexitat organitzativa que representava una versió temperamental de la identitat valenciana. Més endavant, a la configuració de les Falles es van incorporar les classes benestants, amb la creació de l’Associació d’Artistes Fallers i l’exploració de la capacitat turística de la festa. Fou un moment en què descendiria la crítica política, basada en la sàtira i la violència simbòlica, per aconseguir unes festes més amables i condescendents. Així mateix, en plena Guerra Civil espanyola, la cultura es va instrumentalitzar per tal de legitimar i reproduir ideològicament un mecanisme de propaganda per ambdós bàndols, una guerra cultural per pugnar el control polític. L’any 1937 es confeccionarien quatre falles antifeixistes que servirien com a element propagandístic i popular al servei de la República amb un esperit revolucionari. Però, el 15 de març de 1937, en el dia de la plantà, els bombardejos feixistes posarien fi a la vida de trenta persones, i eixe mateix any, tan sols van poder posar els ninots de falla antifeixistes a la Llotja.

 

La totalització festiva

Amb la victòria del règim franquista, s’anul·laria la diversitat de concepcions de les Falles, creant-se a la capital del Túria la Junta Central Fallera, un òrgan que serviria per controlar la festa. “La Junta Central Fallera és un òrgan que es crea als anys 40, amb la possibilitat de controlar la festa des de l’Ajuntament”, explica Juan Carlos Colomer, historiador i professor de la Universitat de València. En aquest sentit, la instrumentalització de la festa s’instauraria a través dels reglaments fallers, produint-se un procés homogeni, uniforme i unívoc respecte la festivitat valenciana. Així doncs, comencen a tipificar-se normatives com, per exemple, per a la indumentària, un calendari faller únic, una memòria anual i una institucionalització per als qui demanaven subvencions. Rubén Tello, membre de l’Associació d’estudis fallers afegeix: “Es creen els censos fallers i les recompenses falleres. A més a més, les Falles s’expandeixen als pobles, on comencen a consolidar-se les comissions falleres en l’època franquista, per tant, als pobles, les Falles mai han sigut populars”.

La falla Lo Rat Penat |Arxiu

 

El règim franquista va practicar una repressió, a través de la Junta Central Fallera i l’organisme anomenat Vicesecretaria d’Educació Popular, sobre els temes considerats no recomanables pel règim, com la sexualitat, religió, política, aplegant inclús a sancionar les comissions que els tractaven. Tant és així, que grups com la falla King-Kong, formada per sectors del progressisme cultural, com escriptors, periodistes, cantautors…, crítics amb el control de la Junta Central Fallera, serien silenciats de soca-rel.

La idiosincràsia nacional-catòlica aniria introduint-se a poc a poc en el món faller durant el principi de l’etapa franquista, penetrant i soldejant la festa amb les idees i els missatges del règim. En 1945 s’instaurà l’acte de l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desamparats, que al llarg del temps compondria l’acte central de les festes. La connexió entre el franquisme i el paper de l’església és un element fonamental “perquè incorpora la figura de la verge apropant-se a les idees nacional-catòliques; la celebració minva d’una festa ‘josefina’, a canvi de celebrar una festa a la verge de la Mare de Déu”, explica Colomer. I un tercer element és el regionalisme, el qual també sorgeix als anys 50, perquè el franquisme veu una oportunitat de controlar la societat a través d’aquesta festivitat: “El franquisme veu en el regionalisme una forma de controlar la societat i la llengua, introduint el valencià no normatiu a les Falles, perquè abans eren oficialment en castellà”, conclou. Així mateix, un any destacat és el 1962, quan es publica Nosaltres els Valencians, obra mestra de Joan Fuster. Les Falles mostrarien, aleshores, la seua cara més antivalencianista, en cremar un ninot de l’autor durant una cercavila.

Obsequiaren i glorificaren el dictador Francisco Franco amb el màxim reconeixement que tenia la festa: el bunyol de brillants. Un guardó eliminat amb la Llei de Memòria Històrica en 2015

La festa major de València, descafeïnada del caràcter popular i la crítica social, s’havia convertit en un poder polític, cultural i econòmic que el règim veia amb bons ulls i li donava legitimitat. Tant és així, que obsequiaren i glorificaren el dictador Francisco Franco amb el màxim reconeixement que tenia la festa: el bunyol de brillants. Un guardó eliminat amb la Llei de Memòria Històrica en 2015.  La burgesia valenciana comercial i industrial, des de la Junta Central Fallera, començaria a veure en les Falles un component econòmic interessant durant el desenvolupisme tardofranquista. Per altra banda, comencen a clavar-se en falles benestants. A més, al reguitzer de famílies i personalitats involucrades al capdavant de la burgesia i les elits del franquisme, s’hi afegirien al llarg del temps les falleres majors i infantils. “Les Falles són un aparador social. Les famílies benestants podien tindre un poder econòmic o un poder social, però necessitaven un poder orgànic. Tu tens unes estructures, com són les comissions falleres  -xicotets estats- i t’atorguen molt de poder. I així farien moltes famílies de la burgesia valenciana, de mentalitat aristocràtica”, remata Tello. Entre algunes de les més destacades podem trobar Elisa Lassala, filla de Bernardo Lassala, qui va presidir la Diputació de València entre 1958 i 1969; o Carmen Martínez Bordiu Franco, neboda del dictador.

 

La petjada del búnquer barraqueta

Entre les acaballes del franquisme i la transició, les Falles continuaren sent un element instrumental entre els sectors nostàlgics del franquisme, la burgesia conservadora i el blaverisme irredempt. El blaverisme, en la seua màxima expressió, representaria un espanyolisme reaccionari marcadament anticatalanista molt present en aquesta època. De fet, la mal anomenada Batalla de València es produiria arran d’aquest autoodi identitari, que provocaria un context de violència extrema -terrorisme de baixa intensitat- per tal d’eliminar els símbols i l’essència valenciana.

“Les Falles es convertiren en una escola de valors per al blaverisme”, apunta Colomer. Unes tesis que han anat calant en els sectors conservadors i de la dreta valenciana fins al dia de hui, i que encara alimenta les molles dels grupuscles blavers i l’espectre polític dretanitzat

El fenomen del búnquer barraqueta fou un moviment format per membres de la Junta Central Fallera i persones de l’Ajuntament que no volien cap canvi, ni reforma ni ruptura. La figura de Ramon Pascual Lainosa, darrer president de la Junta Central Fallera fins al 78 i militant d’Unión Valenciana; així com Miguel Izquierdo, últim alcalde franquista; i fundador d’Unión Valenciana; i l’anticatalanista Vicente Gonzalez Lizondo formarien part del caldo de cultiu del blaverisme. “Les Falles es convertiren en una escola de valors per al blaverisme”, apunta Colomer. Unes tesis que han anat calant en els sectors conservadors i de la dreta valenciana fins al dia de hui, i que encara alimenta les molles dels grupuscles blavers i l’espectre polític dretanitzat.

En l’any 1983, una vegada aprovada la Llei d’Ús del valencià, l’anomenat búnquer barraqueta, a través de la falla de Lizondo, fa una crida a boicotejar una mena de vaga que secunden 2 o 3 falles, utilitzant els xiquets perquè no anaren a la falla. “Les crítiques més rabioses que feien eren a la falla infantil. Polititzaven els xiquets a partir d’aquesta”, detalla Tello. I afegeix: “Durant la Batalla de València, aquest sector utilitza les Falles. És igual com hui en dia, l’extrema dreta utilitza les xarxes socials”. I encara més, assenyala que l’entrada de gent de poder econòmic a les Falles “s’ha aprofitat des del blaverisme per mantenir el poder. Fa quinze anys estaven exaltant el capital, muntant falles d’un milió d’euros, estaven competint les constructores… La societat valenciana, simbòlicament, està blaveritzada, la batalla dels símbols la guanyaren. Això no vol dir que la societat siga blavera, perquè seria mentida”, subratlla. De fet, el blaverisme “hui dia és una minoria dins del món faller”. “El problema dels darrers anys ha sigut el capitalisme”, apunta. Tot i que en els últims anys, assenyala, “la societat ha canviat, les Falles han anat evolucionant en molts aspectes. El gran èxit és que ara com ara s’han carregat el blaverisme lingüístic”, conclou.

En l’actualitat, el blaverisme és una minoria residual en l’àmbit faller. Tanmateix, continua sent flanc dels vestigis d’aquest moviment que es dedica a agitar el fantasma de l’anticatalanisme per atacar el govern municipal

En l’actualitat, el blaverisme és una minoria residual en l’àmbit faller. Tanmateix, continua sent flanc dels vestigis d’aquest moviment que es dedica a agitar el fantasma de l’anticatalanisme per atacar el govern municipal. De fet, diversos grupuscles, com el Casal Bernat i Baldoví, lligat a l’associació Lo Rat Penat, qui enguany va fer una crida a boicotejar “les ingerències del pancatalanisme” i va demanar la dimissió de l’alcalde de València, Joan Ribó (Compromís), amb el suport de José Luis Roberto, del partit d’extrema dreta España 2000, lletrat i fundador de l’empresa Levantina de Seguridad; han concentrat alguns dels membres d’aquest univers marginal.

Per exemple, l’històric president de Lo Rat Penat, Enríque Esteve, fou alt càrrec del Partit Popular i exmembre d’Unión Valenciana. També estan presents altres figures destacades, com Óscar Rueda, vicepresident de Lo Rat Penat, secretari general dels cursos lingüístics de l’associació i membre de Plataforma Valencianista; així com Miquel Ramón i Quiles, fill del darrer alcalde franquista de València, exdirectiu de Lo Rat Penat i membre destacat d’Unión Valenciana. A més a més, cal destacar que un dels comunicadors de les Falles de València és Pepe Herrero o “el cronista faller”, conductor del seu programa de ràdio Onda Fallera i un dels imputats com a principal agitador a la violència feixista durant la diada de 2017, a través de la seua pàgina Mi Tierra CV.

 

Falles alternatives i populars

Amb tot, el conservadorisme tradicional continua present en moltes falles. Malgrat això, sí que hi ha hagut canvis i moviments que han reflectit una manera diferent d’entendre i viure la festa. Amb un esperit crític i popular, la falla Arrancapins té cent dotze anys d’història, amb particularitats i singularitats que l’han feta diferent. “Funcionem com nosaltres volem funcionar, al nostre gust i oberta a la gent”, explica Vicenta Miralles. I afegeix: “Volem que siga una festa popular, quan hi ha n’hi ha per a tots, i si no, no”.

Tot i que formen part de la Junta Central Fallera, s’han mantingut als marges capejant el temporal i han canviat les formes i el fons, amb un missatge reivindicatiu, humorístic i feminista: “Nosaltres hem estat a l’ofrena, i anàvem canviant les coses que volíem. Ens varen sancionar i expulsar oficialment. A nosaltres ens agradava anar, perquè era l’única forma de lluir uns vestits que aleshores no es veien, però deixàrem d’anar”, recorda. “No anem al concurs de falla -continua-, perquè per participar-hi, has d’estar en una categoria, en funció del que t’ha costat la falla. Nosaltres no volem justificar eixos diners, perquè no es pot valorar tot el treball que fem”. Així mateix, destaca que tampoc participen en els actes de la fallera major. “L’any 1990 fou l’últim any on hi hagué fallera major a la falla”, sentencien Vicenta i Pep Romero, de la falla Arrancapins.

Falla Arrancapins de València |Lucas Guerra

 

“Les dones s’utilitzen molt en les Falles, perquè és una figura que llueix molt el vestit”, rebla Miralles. Amb una presència majoritàriament d’homes en els espais de poder, explica que encara existeixen falles on està la dona del faller, no la fallera. “L’altre dia vaig veure l’acte de la presentació de la fallera major, i per exemple, és terrible. La utilització que hi ha de la dona, l’acord d’honor… Les reparteixen i van de colors, i caminen amb els braços sense menejar-los, a causa d’un protocol que no té lògica. Ací és totalment diferent. La figura de la fallera major caurà pel seu propi pes”, conclou.

Al caliu de la setmana fallera, les Falles populars cada any guanyen més presència. Un model al marge de la Junta Central Fallera que reivindica els espais i la festa popular com un acte constantment polític. A més, amb més de quinze anys d’història, han anat creant complicitats entre els barris, i han conformat la Junta Solar Fallera. “Per amor propi, fugint de l’autoodi valencià, ens preguntàvem: ens estimem la nostra festa? Volíem recuperar una festa que era tremendament política, recuperant els carrers i fent les falles accessibles encara que no siguen de casal”, expressa Marc Gonzalo, de les Falles populars. En aquest sentit, posa sobre la taula un model de festivitat obert a tothom, i qüestiona el model implantat per la Junta Central Fallera. “El model faller és un element sociològic curiós, un element de sociabilitat, i era difícil que tu entrares en un grup tancat. Nosaltres no anàvem a regir-nos per la Junta Central. Volíem una festa molt més espontània. Nosaltres ocupem solars, perquè ens sembla una manera de reivindicar aquelles zones on es vol especular. Una manifestació continua…”, remarca. Al remat, conclou: “Eixes dues propostes de festes són compatibles per a la ciutat, i n’hi haurien d’haver-ne moltes més. Fallero de casal, i fallero de ciutat. Cal fomentar-ho. Així com els models de falla més progressistes”. Models que enguany hauran d’esperar fins al 15 de juliol, la data proposada per l’Ajuntament de València per celebrar les Falles de València.