En el cor de la serra d’Espadà, a les comarques del nord del País Valencià, travessades per un rierol hui sec del qual tan sols queda un caixer buit fruit de l’erosió de l’aigua, s’alcen les últimes pedres del despoblat Xinquer –topònim àrab que significa ‘pallissa’ o ‘graner’–, que en l’actualitat pertany al municipi de l’Alcúdia de Veo, a la Plana Baixa.
L’antiga població, abandonada en els anys de la Guerra Civil per la seua proximitat al front –“dos muntanyetes paral·leles com dos mamelles” (així les anomenen) encara llueixen les restes de les trinxeres d’ambdós bàndols–, té els seus orígens en temps àrabs, concretament, segons les expertes, en el poble amazic, també conegut despectivament com a berber. Es va conformar al voltant d’una fortificació que servia per a controlar el pas de persones i mercaderies per la serra d’Espadà.
A unes passes de les cases en ruïnes i de l’església de la Puríssima Concepció, segurament adés mesquita –en els murs de la qual encara es poden llegir tallades en la pedra les insígnies de la CNT i la FAI; en certes ocasions, i aprofitant les lletres coincidents, reconvertides en víctors a Franco–, trobem el castell de Xinquer. Des de dalt d’un puig i construït sobre una penya, l’antic castell guarda encara la vall de Xinquer. Pertanyent en els últims temps a la casa de Xèrica, ja tan sols hi queden restes d’alguns murs, d’alguns merlets i de dues torres.
Una biblioteca d’arbres
Als seus peus, un bancal. Un bancal que és alhora una biblioteca. Una biblioteca plena de fulles, algunes perennes i d’altres caduques. Una biblioteca d’arbres, un recull de varietats tradicionals de les comarques de Castelló que s’escampa per l’esplanada, el replà sobre el qual s’alça el castell, fins a les garretes o els bancals estrets que baixen per les faldes del turonet.
Així ho defineix Pau Agost-Andreu, membre de Connecta Natura i un dels artífexs d’aquest arxiu viu d’arbres fruitals que constitueix una peça clau de la memòria col·lectiva d’aquestes terres. Mentre el paisatge es desplega, ens conta emocionat com va conéixer a Vicent, la persona que els va obrir les portes per a desenvolupar el projecte en aquesta ubicació.
Vicent –que va faltar ara fa uns mesos mentre feia allò que més estimava, passejar per la muntanya– va ser un treballador de la banca que va voler canalitzar l’estrés de la vida urbana, no amb el diazepam o l’alcohol, com alguns dels seus col·legues, sinó amb caminades per la muntanya. Des de jove, va ser un enamorat de la comarca i formava part de la Societat d’Amics de la Serra d’Espadà, amb la qual eixia a caminar molt sovint. I, caminant, caminant, un dia va conéixer a Justo.
Connecta Natura, més enllà de la vall de Xinquer, ha teixit una xarxa de “guardianes” que compta amb més de 1.700 arbres repartits per fins a 105 parcel·les del País Valencià
Justo fou un home que va nàixer i viure en l’avui despoblat de Xinquer, un dels últims habitants vius d’aquella població hui extinta. Prompte, Vicent i Justo varen fer lliga i començaren a fer passejos junts, durant els quals l’antic poblador explicava al banquer com era tot adés de la guerra. “El somni de Justo –ens conta Pau Agost-Andreu– era que la gent coneguera la vall de Xinquer, per a ell la més preciosa del món”. Vicent, contagiat per Justo –que coneixia totes les fites, cada marge mitger, cada tros de terra i cada camí–, va anar endinsant-se en la memòria de la vall i enamorant-se’n.
D’aquesta manera, Justo ajudà a Vicent a fer els contactes per a poder comprar les terres i, més tard, a delimitar les finques. “Vicent tenia els recursos i Justo, els coneixements”, conta el membre de Connecta Natura. Camps d’oliveres, un parell de cases en el poble, antics bancals de vinyes perduts, pinars, el castell, un parell de parcel·les a vora bassa… En total, al voltant de vint hectàrees, entre terreny agrícola i forestal. “Vicent venia tots els caps de setmana, però no donava coll, aixina que la part del castell la duia una persona del poble: cultiu industrial, NPK, glifosat…”, explica Agost-Andreu. “Però a Vicent li sabia mal que, als peus del castell mil·lenari, en el cor de la serra d’Espadà, hi haguera eixa gestió poc sostenible, aixina que va buscar entitats que tractaren d’una manera més sensible la terra i contactà amb Avivença, l’Associació Valenciana d’Entitats de Custòdia del Territori, i d’ahí arribà a nosaltres”, prossegueix.
Un mosaic agroforestal
Inicialment, en 2015, quan Connecta Natura va arribar a la vall de Xinquer, la idea de Vicent era renaturalitzar el paisatge i transformar-ho tot en un bosc de carrasques. “Li diguérem que no perquè la renaturalització ja s’estava donant, i que allò que podria tindre un valor ecosistèmic i social afegit era conservar l’agricultura”, recorda Pau Agost-Andreu. I és que, com ell mateix apunta, la serra d’Espadà es caracteritza pel seu mosaic agroforestal, un paisatge en tessel·les de diferents cobertes boscoses i agrícoles que conviuen.
“Vàrem establir una relació de confiança i, quan va veure que no érem a soles quatre hippies que venen a plantar dos arbres que no els reguen i es moren, ens va donar mànega ampla per a dur a terme el projecte de recuperació i conservació de varietats tradicionals en les seues terres”, recorda el membre de Connecta Natura. Cal tindre en compte que la conservació de les varietats fruitals no és com la de les hortalisses, amb les quals n’hi ha prou guardant la llavor. Per a conservar la varietat d’un fruiter, cal tindre almenys un arbre viu per a poder traure’n varetes en les quals fer empelts i poder replicar-lo.
En paraules de Pau Agost-Andreu, “tindre una col·lecció d’arbres –a hores d’ara, l’única gran col·lecció de fruitals de varietat tradicional del País Valencià– combinada amb bancals xicotets d’espècies forestals –principalment carrasques, pins, oliveres i pomeres silvestres d’Espadà– genera un cordó biodivers que protegeix d’incendis, ofereix serveis ecosistèmics com ara menjar a la fauna i afavoreix la pol·linització”.
El terme que s’empra des de Connecta Natura a l’hora de definir aquesta manera de relacionar-se i viure en l’entorn és el de coevolució. Així ho fa també la periodista i activista ecofeminista Patricia Dopazo al llibre Guardianes de biodiversitat i memòria, editat per Connecta Natura en 2023, que fa una crida a la necessitat de generar comunitats que sustenten la vida, com van fer –en un temps en què tot era rural– les nostres avantpassades, generació rere generació i en harmoniosa relació amb les diverses espècies, tant de flora com de fauna.
Com bé s’explica en la publicació, fruit de la conveniència mútua, seleccionant llavors i ubicacions, interpretant, observant i compartint, s’han anat generant una cultura i un ecosistema que es nodreixen mútuament amb paciència i generositat. Des de Connecta Natura fan un pas no sols cap a la millora i la conservació de les varietats, sinó també cap a la conservació dels coneixements del passat i del futur, i s’erigeixen com a “guardianes de varietats i coneixements tradicionals”, tal com es defineix l’associació.
En un context en què s’han perdut el 75% de les espècies cultivades del món –segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO)– i en què l’estandardització i l’homogeneïtzació s’escampen per tots els aspectes de la vida, aquesta entitat ha volgut anar més enllà de les muntanyes de la vall de Xinquer i ha anat teixint una xarxa participativa de “guardianes”, que ja compta, en els seus dos anys d’existència, amb més de 1.700 arbres repartits en 105 parcel·les a diversos llocs del País Valencià.
“És una biblioteca dispersa de fruiters on es poden estudiar en condicions de sòl, climàtiques i culturals diverses. Ens proporciona una gran informació de cada varietat”, explica Agost-Andreu. I afegeix: “Açò és el que havia fet el poble des de temps antics: estudiar i intercanviar varietats, adaptar-les a les zones i perfeccionar-les”.
Un patrimoni viu
El fruit: un gran catàleg de varietats, sabors, colors i olors custodiat per les persones del territori que les planten i les consumeixen diàriament, i que amb els seus actes quotidians combaten l’abandonament de l’agricultura tradicional i del món rural. Segons Connecta Natura, es tracta d’un “element simbòlic clau del patrimoni comú, fruit del treball i la cooperació. Açò fa que les seues habitants tinguen un element de vinculació i identificació amb el territori, independentment de la seua opinió política, condició econòmica, edat o gènere”.
L’associació va encetar al desembre la campanya de repartiment de fruiters, que s’allargarà fins a la primavera d’enguany. S’hi pot participar fent-se sòcia de la Xarxa de Guardianes de Varietats i Coneixements Tradicionals a través de la seua pàgina web. Dins del catàleg de varietats recuperades de les comarques de Castelló trobem des de cirerers, pomeres, pereres i figueres fins a albercoquers, bresquilleres (o presseguers), pruners i ametlers; a més de vinyes, magraners i espècies més silvestres com la nesprera europea o els gínjols.
“Gràcies al treball amb les varietats de fruiters tradicionals hem començat a interpel·lar les llauradores, que són les que habiten en el món rural i treballen la terra”, explica Pau Agost-Andreu, “perquè han vist com altra gent també donava valor a aquells vells arbres que les seues avantpassades varen plantar en el seu bancal i que varen estar ahí quan la fam apretà”. I conclou: “El projecte de Connecta Natura és el projecte de totes, perquè volem conservar el patrimoni de totes, perquè no hi ha comunals sense comuneres”.
Així, molta gent acudeix al repartiment d’arbres de Connecta Natura. Hi ha qui hi va per teixir xarxa des d’una mirada més política; també qui opta per plantar la mateixa varietat que les seues iaies, per conservar –des del vessant emocional– aquell tros de memòria que ha estat a punt de morir amb els últims arbres, ara conservats i multiplicats per les persones que participen, d’una manera o altra, en l’associació.
Un rebost enfront de l’avanç del formigó
Les comarques del nord del País Valencià són un dels territoris més muntanyosos de la península Ibèrica i amb una densitat de població més baixa –el 88% dels municipis tenen menys de 5.000 habitants–, fruit de l’aïllament i la migració a les ciutats. Aquest descens demogràfic ha anat acompanyat de la pèrdua del patrimoni natural i el seu coneixement tradicional associat.
Però aquestes terres –on conflueixen la morfologia calcària i l’argilosa– ja en saben prou de despoblació, i també de resistència. En la primera meitat del segle XVI va ser l’escenari de batalles en les quals les hosts de Carles V s’enfrontaren a algunes de les últimes poblacions islàmiques de la península. Eren els irreductibles mudèjars, que habitaren els monts que separen Sogorb i Onda, i que varen perpetrar nombroses victòries bèl·liques enfront de les tropes cristianes, com ara la del castell de Xinquer.
Finalment, derrotada i batejada forçosament com a morisca –o de “cristians nous”–, aquella població fou expulsada en la primera dècada del segle XVII. Així, aquests territoris van perdre gran part de la seua població i, per descomptat, de la seua riquesa material i cultural. Hui, les tropes ocupants són les de la desagrarització de la societat moderna, amb la urbanització i la connotació negativa del camperolat –és a dir, la ruralofòbia– i les del productivisme basat en la intensificació, la concentració i l’especialització de conreus. És una disputa entre la cientificació i el coneixement tradicional.
L’associació va encetar al desembre la campanya de repartiment de fruiters, que s’allargarà fins a la primavera d’enguany. S’hi pot participar fent-se sòcia de la Xarxa de Guardianes de Varietats i Coneixements Tradicionals a través de la seua pàgina web
Però allà on, per la seua orografia inhòspita, no varen poder arribar les tropes de Jaume I, tampoc hi va arribar la industrialització de l’activitat agrària, per la qual cosa les llauradores d’aquestes terres d’històrica producció fructícola no varen poder invertir en el nou paquet tecnològic de la revolució verda, i van estar sotmeses a l’impacte de l’èxode rural, la masculinització i la pèrdua de sobirania; però també varen facilitar la conservació de varietats tradicionals.
La solució als problemes del món rural, ja des dels temps del tio Paco Martínez Soria, es plantejaren pensant en el que falta i no valorant el que hi ha. “Cal dur l’internet, posar caixers automàtics o instal·lar una macroplanta fotovoltaica”, es diu, per exemple. En definitiva, urbanitzar el món rural, dur la ciutat al camp, seguint la dita segons la qual “com més lluny el sant, més miracles fa”. I així, a poc a poc, s’allunya el que tenim a prop.
Això o bé apostar per la terciarització, la turistificació i la renaturalització, i convertir els pobles en un espai de contemplació o, cosa que és el mateix, abraçar un turisme rural adaptat a les demandes urbanites. Enfront de tot açò, Connecta Natura busca dinamitzar el món rural “no des del que falta, sinó des del que hi ha, des del que cal preservar; és a dir, plantejar el desenvolupament rural a través de les varietats tradicionals aprofitant la seua capacitat de convocatòria, de comunió”. Així ho explica David Navarro, soci de Connecta Natura des de la seua fundació l’any 2014, quan un grup d’estudiants de ciències ambientals del campus de Gandia, de la Universitat Politècnica de València, van constituir l’associació, en aquell moment fonamentada en el voluntariat i en la gestió de sols forestals, reivindicant des del principi la figura de la custòdia del territori. Hui, professionalitzada, centrada geogràficament a les comarques de Castelló i orientada a l’àmbit de l’agroecologia, l’entitat treballa en la recuperació i la preservació de la biodiversitat cultivada, amb la finalitat de restaurar el paisatge mediterrani i reconnectar les persones amb el seu territori i patrimoni.
“Fruit de la necessitat de conservar el paisatge tradicional mediterrani, que es configura en forma de mosaic (perquè no és ni tot forestal ni tot treballat), apostarem per la promoció de l’ús dels recursos i no la conservació a soles per relacionar-nos amb l’entorn natural i no concebre la naturalesa com un museu”, expliquen des de l’entitat. Amb aquest objectiu va nàixer el projecte Mosaics de Vida, “com una experiència que tracta de mantenir i fomentar l’heterogeneïtat del paisatge típic de les nostres terres mitjançant la promoció de pràctiques agroecològiques sostenibles, la biodiversitat cultivada i el desenvolupament rural, així com l’intercanvi d’experiències i coneixements per a dur a terme activitats que posen en el centre la nostra riquesa cultural i natural”.
I així tornem a Xinquer, el lloc on s’ha sembrat i empeltat aquest projecte, i a la coevolució entre espècies. Però, a més d’aquesta vall, per a dur a terme tot açò també han sigut de menester una finca de multiplicació de varietats situada en un antic mas de la Vall d’Alba (a la Plana Alta); uns hortets de Vila-real, on també es multipliquen llavors hortícoles tradicionals, i una xicoteta seu a Borriol (a la Plana Alta). I, és clar, la participació de totes aquelles persones que han acudit durant els últims anys als tallers i activitats, com ara les jornades d’extracció de llavors i de plantació d’arbres i els tallers d’empelts, i que han facilitat la retrospecció i la recol·lecció de varietats amb donacions de varetes, registres participatius i la transmissió horitzontal de coneixements.
“Han fet tots els possibles perquè l’agroecologia i les formes tradicionals d’habitar l’entorn no reviscolen”, remarca Pau Agost-Andreu, “ja que el sistema agroalimentari capitalista, amb arguments com la seguretat o la sanitat, està fet a mida de les grans corporacions. Una varietat no es pot comercialitzar si no està registrada, i per a fer-ho es necessiten recursos humans, materials i econòmics fora del nostre abast”. És per açò que la majoria de varietats tradicionals no estan registrades. +és, “el mercat exigeix productes homogenis, com si foren peces d’automòbil produïdes en sèrie, i aquests fruits, en canvi, presenten una gran variabilitat genètica i són més difícils de domar, cosa que, d’altra banda, fa virtut de la seua diversitat al ser més resistents enfront de la sequera, les plagues, la calor i, en general, els nous escenaris climàtics que se’ns plantegen”.
“Se’ns ha negat la ruralitat durant les últimes dècades”, conclou el membre de Connecta Natura, “però continua viva entre nosaltres, directament o indirectament, encara que siga a través dels records de les nostres iaies, de les nostres avantpassades llauradores”. Certament, arribar fins a la vall de Xinquer és una mena de pelegrinatge a les nostres arrels, mentre l’espai es desplega i el paisatge ens va recordant al nostre pas allò que potser és “ser humà”. Al cap i a la fi, siga per llavor o per empelt, totes som branques d’una mateixa soca.
