Lucía G. Romero (Barcelona, 1999), directora de cinema catalana amb arrels cubanes que es va formar amb una beca a l’ESCAC , ha recorregut diferents festivals internacionals de cinema gràcies a la seva òpera prima, el curtmetratge Cura Sana. I amb un ressò notable: la 74a edició de la Berlinale va premiar el curtmetratge amb l’Os de Vidre a la secció Generation 14plus, una selecció que valora la narrativa i el llenguatge cinematogràfics quan posen el focus en la joventut. Però la que ens mostra la cineasta no és una joventut adormida i passiva, sinó un col·lectiu que, enmig del trànsit cap a l’adultesa, viu entre els vols de la fantasia i l’amargura. La ficció, que es va rodar el juny del 2022 al barri de la Florida (l’Hospitalet del Llobregat), versa sobre dues germanes, la Jessica (Roser Rendon) i l’Alma (Rasvely Lissette Restituyo), la relació entre les quals està sent impregnada de por i hostilitat per la violència domèstica que pateixen. La Jessica encarna totes les interseccions com a dona racialitzada, lesbiana i de classe humil. En un curt que transcorre durant la nit de Sant Joan i en el qual les antítesis són inequívoques, l’amor i la violència, així com l’eufòria i la duresa, es mouran en una balança que es decantarà per la catarsi. La mirada feminista de la jove realitzadoa contribueix a la recuperació i l’expansió de les múltiples històries de cinema creades per dones, alhora que acull les veus de cossos i identitats dissidents que el relat oficial ha esborrat sistemàticament. Cura Sana es va estrenar púlbicament a Barcelona, en una projecció gratuïta a la plaça de Salvador Seguí, el 25 de maig, dins del programa “Cinema fora de lloc” de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.
Com es va gestar la idea de Cura Sana i com es va tirar endavant el rodatge?
La part d’aixecar el rodatge va ser orgànica, perquè l’ESCAC funciona de manera que tu curses els tres anys de carrera i després, si vols, presentes a concurs el teu projecte de final de grau. L’escola en finança i en produeix vint-i-cinc que els criden l’atenció, entre els quals, en aquest cas, hi havia el meu. La manera com es va gestar el curt va ser curiosa, perquè jo tenia molt en ment el personatge de la Jessica, la protagonista. Des de primer de carrera, en un exercici de guió, ja hi vaig pensar. M’imaginava una noia dura de portes enfora, però, en el fons, tendra. En un principi, la coprotagonista havia de ser la cosina de la Jessica, malgrat que va acabar sent la germana, l’Alma. Després, tenia clara la premissa: em vaig adonar del poder terapèutic latent en la creació. Estava explicant la història de la meva tieta i la meva mare, que jo havia viscut de prop. En qualsevol cas, tampoc va ser planejat, sinó que vaig anar forjant la idea durant el camí. Primer vaig trobar la història i, més endavant, vaig topar amb la connexió biogràfica.
El curtmetratge va néixer amb la voluntat transformadora de dotar de complexitat els personatges i evitar-ne l’estereotipació?
Jo volia retratar una realitat crua i difícil, però a per mi era important mostrar-ne les sortides. Pensant en les espectadores que es poden sentir identificades amb la vida de les nenes, em semblava irresponsable exposar-ne les circumstàncies i rentar-me les mans. D’aquí que el curtmetratge finalitzi donant un alè d’esperança. En aquest sentit, com a directora, crec en el caràcter didàctic del cinema sense pecar d’alliçonador. A més, tenint en compte que la ficció genera referents i els personatges racialitzats o marginats – especialment a l’Estat espanyol – es representen de forma unidimensional i simplista, pretenia trencar amb l’imaginari col·lectiu per dignificar les minories ètniques i les classes socials desfavorides.
Quins referents culturals et van inspirar a l’hora d’idear el curt?
Doncs jo admiro amb especial devoció els treballs dels cineastes Andrea Arnold i Sean Baker, perquè s’especialitzen en el cinema social i en retrats de personatges que viuen al marge de la societat. Aquesta parcel·la temàtica és la que més m’atreu i em suscita interès. Per exemple, American Honey (2016), una pel·lícula d’Andrea Arnold que tracta sobre una noia mulata i rebel amb problemes familiars que decideix marxar de casa i anar de ruta en una caravana pels Estats Units amb un grup de joves perduts i desemparats, va resultar ser una referència a l’hora de retratar la marginalitat, ja que no la presenta només com un problema: la mirada creativa d’Arnold s’enfoca més enllà del fet que els personatges siguin pobres o addictes a les drogues.
Cura Sana està dedicat a la Lupe, la Lucía i l’Asun, i a totes les mares, germanes i filles del món. Quin paper juga la dona a la teva vida i, en concret, què signifiquen per a tu aquestes tres dones?
“Els personatges racialitzats o marginats, especialment a l’Estat espanyol, es representen de forma unidimensional i simplista, i jo pretenia trencar amb aquest imaginari col·lectiu per dignificar les minories ètniques i les classes socials desfavorides”
Les dones ho han estat tot per mi. En no tenir gaire relació amb el meu pare, elles m’han criat. La meva mare, la Lupe, i la meva àvia, l’Asun. La tieta es va morir abans que la pogués conèixer i per això, en honor a ella, em van posar Lucía. Tot i que no arribés a compartir-hi temps, des de ben petita que va estar present a la meva vida. Les dones de la família m’han transmès la seva visió del món i jo he crescut tenint la meva mare com a referent, que a la pel·lícula l’encarna la Jessica amb la seva irreverència. Ella m’ha ensenyat a no responsabilitzar-me de les merdes dels altres, considerant que, com a dones, se’ns educa per sostenir les emocions i els temperaments dels homes.
Cura Sana ha guanyat l’Os de Vidre per millor curtmetratge a la secció Generation 14plus de la Berlinale. Les actrius, Roser Rendon i Rasvely Lissette, es van endur la Biznaga de Plata al Festival de Màlaga a la millor interpretació femenina. A més, la ficció ha obtingut el màxim premi dins de la categoria “nacional” a la 24ena Edició del Festival Internacional de Cinema de Lanzarote i ha estat seleccionat al Tampere Film Festival de Finlàndia, al Festival Cinematogràfic Internacional de l’Uruguai, a l’alemany PinkApple Queer Film Festival i al Festival Internacional de Cine de Las Palmas de Gran Canària. Com t’ha enriquit aquest reconeixement de la crítica en el pla emocional?
Si miro cap enrere, veig que encara no m’ha donat temps d’aterrar les emocions. Tinc la sensació que tot ha passat volant. En tractar-se del meu treball de final de grau, no havia fet volar coloms pel que fa al seu abast. Simplement creava per la joia de crear. De cop i volta, quan he vist que el curt ha arribat tan lluny i que audiències tan heterogènies amb experiències vitals tan dispars entre sí han vibrat amb la història, malgrat que potser no els hagi apel·lat directament, ha estat molt gratificant. És tot el que he somiat sempre. A la projecció de la Berlinale se’m va apropar una noia noruega de 16 anys, rossa i amb els ulls blaus, per dir-me que, a través del curt, l’havia ajudat, perquè havia viscut un calvari semblant al de la Jessica i l’Alma. Això em va commoure, donat que, a part d’aplaudir que la indústria del cinema aculli aquestes ficcions independents, és bonic que el públic estigui predisposat a portar-les al seu terreny personal.
La Jessica i l’Alma tenen una relació fraternal en la qual depenen emocionalment l’una de l’altra, donada la violència domèstica que pateixen. Com definiries el vincle entre les germanes?
“Volia que les espectadores adoptessin una mirada compassiva envers els infants i els adults que no disposen de les eines emocionals que els permetrien obrir els ulls i identificar que, darrere d’una agressió o una violència, el dolor el sent tant qui el pateix com qui l’infligeix”
Quan vaig començar a escriure el guió vaig tenir converses interminables amb la meva mare. Ella em va fer veure que la violència ho impregna tot, i encara en major grau quan s’és petita i en un context d’exclusió social. Per tant, malgrat que la Jessica i l’Alma siguin germanes, no gaudeixen d’espais segurs per ser nenes en l’essència de la paraula. No poden jugar sense la por de rebre un càstig per cridar massa o per trencar un quadre de la casa. Es respira una forta tensió a la relació, perquè han d’anar amb peus de plom dins del que suposadament és la seva llar. Mentre que a casa reprodueixen els esquemes de violència, el carrer representa un espai de reparació on aturen aquest cicle viciós que la gran trasllada a la petita, i la petita potser replicarà amb els seus fills. Per a mi era fonamental inspeccionar d’on venim i revisar què hem heretat com a mètode de prevenció per tal de no repetir els patrons de violència. També volia que les espectadores adoptessin una mirada compassiva envers els infants i els adults que no disposen de les eines emocionals que els permetrien obrir els ulls i identificar que, darrere d’una agressió o una violència, el dolor el sent tant qui el pateix com qui l’infligeix. Evidentment, el fet que no comptin amb recursos no justifica l’abús, però quan n’ets l’autor sol ser perquè has estat agredit abans o bé perquè, des de la carència de no haver curat certs traumes, sents que t’has de defensar d’alguna cosa.
Al llarg de la ficció, no surten homes. De fet, el pare de les nenes, qui exerceix principalment la violència domèstica, tan sols apareix en una trucada fugaç. A què respon l’absència masculina en pantalla i com has aconseguit que la toxicitat del pare esdevingui omnipresent?
Quan estava donant voltes a la història sabia que no m’interessava ni la violència explícita o gratuïta ni la figura del pare, sinó les causes i les conseqüències que la violència paterna té en l’univers emocional de les germanes. Jo crec que el poder de les imatges ha de prevaldre i per això desitjava que fos un curt en què la meva mare – i moltes altres dones que han sofert violència– no se sentissin revictimitzades per allò que es projecta. I pel que fa al rol del pare, tot i la seva absència en la pantalla, l’audiència el percep igualment, perquè les filles hi pensen i el tenen sempre present a les seves vides. La Jessica i l’Alma estan alerta tota l’estona, procurant seguir un camí que els estalviï el dolor, la bronca i l’abús. La pulsió adolescent de la Jessica la impulsa a voler sortir de festa i quedar amb la noia que li agrada, la Nathy, però aquesta aposta per ser lliure. Que la canalitzi des de la lluita, no treu que tingui por.
A mesura que avança la trama, les espectadores se sumen al procés d’autoconeixement pel qual transita la Jessica. Quan l’Alma l’equipara amb el pare es posa de manifest que les germanes no deixen de ser víctimes?
Clar, les dues són víctimes de violència domèstica. La Jessica, com que és la gran, suporta una major càrrega emocional, perquè, a causa de la situació econòmica de la família, s’ha de responsabilitzar de tasques que no li tocarien per una qüestió d’edat i ha de tenir cura de la seva germana petita quan ningú li ha ensenyat a fer-ho des de la tendresa. Quan parles l’idioma de la violència l’única criança i educació que coneixes i poses en pràctica és l’autoritarisme, la tirania, la intimidació. I ella actua així, perquè en el moment que l’Alma perd el carro al mar amb el menjar de Càritas, la por que l’envaeix davant la possibilitat de rebre un càstig li fa desencadenar una reacció violenta envers la seva germana. La Jessica, però, no n’és conscient fins que l’Alma li fa adonar-se que s’està apropant a la conducta violenta del pare.
Precisament, la tensió dramàtica arriba al seu punt màxim quan l’Alma batalla per recuperar el carro del mar. Què simbolitzen les onades salvatges que l’aclaparen?
“Malgrat créixer en un ambient bastant hostil, he trobat en la tendresa i l’amor un refugi que m’ha facilitat col·locar les cures a l’epicentre i nodrir-me, començant per estimar-me a mi mateixa i, a partir d’aquí, poder estimar els altres“
Vaig apostar per la platja, guiada per la meva experiència personal de la nit de Sant Joan com un esdeveniment on regna la celebració i la festivitat. Buscava generar un contrast entre les nenes que sí que poden viure una infància feliç i l’Alma intentant-ho, però al final el mar es converteix en una llosa que li treu la llibertat de poder tenir una revetlla de Sant Joan divertida i tranquil·la com qualsevol altra nena. També perseguia destacar la imatge d’un cos menut havent de treure un objecte tan pesat del mar, el carro, que representa la càrrega amb la qual conviuen les germanes i l’adultesa prematura a la qual han de fer front elles i les dones que creixen en aquests contextos vulnerables.
Has triat l’escenari veïnal de la Florida per ambientar el drama familiar. Com interactua la marginalitat del barri amb les protagonistes?
Jo tenia ganes de retratar la Florida no només per reflectir un entorn de precarietat econòmica, sinó també per fer palès que quan et cries en aquests escenaris comunitaris el carrer és el teu espai segur. Es giren les tornes: en lloc de ser casa teva l’espai on celebrar, el carrer ocupa la posició de la llar. El carrer es converteix en el punt de trobada d’uns adolescents que tenen en comú aquesta lògica a la inversa per tal de fugir de les disfuncions familiars. Al llarg dels anys he observat que els barris marginals, sobretot des de la premsa, es presenten com si fossin hostils, i jo que els he freqüentat, tant a l’adolescència com ara, mai els he percebut així. No estic negant que hi hagi delinqüència i violència, però opino que els dos fenòmens obeeixen a un abandonament institucional. És a dir, quan ajuntes col·lectius marginals en un espai d’escassetat, aquests no tenen una altra sortida i opten per delinquir. Amb aquest missatge no justifico la criminalitat en absolut, però sí que reivindico l’empatia. Per a mi era una línia vermella caure en la caricatura i en els tòpics. Volia evitar el típic discurs de “que dur és tot al carrer”, perquè la realitat de la perifèria és molt més complexa que això i s’ha de vincular amb la desigualtat de classe i les esquerdes estructurals.
La violència domèstica és l’eix vertebrador del curtmetratge a partir del qual es ramifica la interseccionalitat – el gènere, la raça, la classe i l’orientació sexual –, el despertar i el desig sexuals, la infància, l’amor fraternal, la doble identitat cultural, el sistema familiar patriarcal. Quins altres temes es posen sobre la taula?
Cura Sana és una ficció coming-of-age [gènere literari i cinematogràfic que traça el viatge de la infantesa a l’edat adulta, amb peripècies que giren al voltant d’una turbulència emocional del personatge principal, donats els canvis dolorosos que afrontarà, alçant la resiliència per bandera] en la qual es barreja l’emoció implícita i explosiva pròpia de l’adolescència –a més de l’ànsia de fer-se gran– amb la violència. Per altra banda, es tracten les relacions interpersonals entre les adolescents i la solidaritat femenina, des de la perspectiva que les víctimes s’allunyen del marc simbòlic que els exigeix el sistema judicial: ser víctimes perpètues. És una fal·làcia que se les desacrediti, invalidant i minimitzant les seves experiències traumàtiques, pel fet de voler esbargir-se.
La frase feta “Cura sana, culito de rana. Si no se cura hoy, se curará mañana” desfà el nus i la tensió dramàtica, alhora que obre la porta al desenllaç. Enmig de tanta hostilitat, el vincle fraternal entre la Jessica i l’Alma podrà ser constructiu? O, dit en altres paraules, revertiran el patró de violència que es va perpetuant de generació en generació?
Jo vull pensar en positiu i, al mateix temps, ser realista. Potser no es produirà un canvi radical de la nit al dia. No obstant, sí que veig un primer pas i una presa de consciència que es mou en la direcció de plantejar-se ser diferent al pare, perquè el vincle entre les germanes resisteixi. Tot i que existeix la possibilitat que la tendresa amb la qual s’acaba el curt no es mantingui durant tota la vida, ja és un ancoratge sa el que les connecta per continuar alimentant la seva relació des d’aquí. Però, evidentment, no tot és blanc o negre. Pujaran a casa del pare i no seran tot flors i violes.
Cura Sana és una producció en bona part autobiogràfica. L’escriptura t’ha ajudat a reconciliar-te amb la teva història familiar i les teves ferides?
A mi m’ha ajudat enormement a obrir-me. Cura Sana, el context específic de la qual s’acosta més a les vivències de la meva mare i la meva tieta, també parla de mi. Jo, de la mateixa manera que elles, he crescut en un ambient bastant hostil. Malgrat tot, he trobat en la tendresa i l’amor un refugi que m’ha facilitat col·locar les cures a l’epicentre i nodrir-me, començant per estimar-me a mi mateixa i, a partir d’aquí, poder estimar els altres. D’adolescent les defenses les alçava fins al cel. Vaig construir un mur impenetrable i infranquejable per tal de protegir-me del dolor que em poguessin ocasionar terceres persones. Com a conseqüència, em costava horrors mostrar la meva vulnerabilitat, connectar amb les emocions i plorar. Quan pateixes des de petita i no tens els mitjans per processar el que t’està passant un dels mecanismes que aprens a aplicar és el de bloquejar els sentiments i endurir-te, activant el pilot automàtic. Per això, quan arriba gent a la teva vida que desarma i capgira els esquemes que t’has muntat és preciós, perquè, de sobte, pots gaudir d’un espai segur on, de petita, no has tingut el privilegi d’habitar-hi.
