Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Miren Odriozola, 'Laura', militant internacionalista

"Encara que sembli mentida, la guerra t’humanitza"

/ Àlex Romaguera

Durant la dècada dels 80, El Salvador va patir un dels conflictes més sagnants de l’Amèrica del Sud. La manca de llibertats que imposava la conservadora Aliança Republicana Nacionalista i les terribles desigualtats socials van fer que l’oposició s’aglutinés entorn de la guerrilla del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), al qual Miren Odriozola i altres activistes van enrolar-se. Odrizola –o Laura, com l’anomenaven– va treballar de sanitària al front de Chalatenango, un dels feus de la guerrilla, on va compartir les penúries d’un conflicte que, entre altres conseqüències, va deixar 75.000 persones mortes o desaparegudes. Amb els acords de pau de Chaputelpec l’any 1992, Odriozola va tornar al País Basc per reprendre la militància a l’esquerra abertzale, per la qual va ser encausada en el procés contra l’associació de municipis Udalbiltza. Fa uns anys, Leire Ibarguren, companya seva a Bilguena Feminista, va proposar-li recollir la seva experiència en el llibre Le llamaban Laura (Txalaparta, 2018), un repàs a les vicissituds d’Odriozola i les seves companyes en aquell context d’eclosió revolucionària.

L’agost de 1980 vas decidir marxar a Nicaragua. Per quin motiu?

Feia cinc anys que havia sortit de la presó i estava immersa en les mobilitzacions que aleshores sorgien en fàbriques i altres espais davant la manca de llibertats. Això –i l’efecte que va tenir la guerra del Vietnam, el Maig del 68 francès i les revolucions cubanes i sandinistes– va dur-me a reflexionar sobre l’internacionalisme. Vaig anar a Nicaragua a conèixer-ho de primera mà.

A Nicaragua vas contactar amb Pakito Arriaran, amb qui vas establir una relació sentimental, i diverses guerrilleres del Salvador que van posar-te en contacte amb l’FMLN. Com va anar?

Vaig traslladar-m’hi després de parlar-ho amb ells i empesa pels assassinats del bisbe monsenyor Óscar Romero
i membres del Front Democràtic a mans de l’exèrcit. Pakito va anar-hi el 1972 i, un any després, el febrer de 1983, vaig establir-m’hi jo per exercir de sanitària al front de batalla.

Quines tasques realitzaves?

Curava els guerrillers ferits en un hospital situat a Tequeque, al límit d’Hondures, perquè llavors la guerrilla s’havia desplaçat a Morazán, Chalatenango i altres zones muntanyoses. També alfabetitzava i, quan els combats ho permetien, impartia cursos d’anestèsia.

Les reflexions més polítiques les vas aparcar?

N’hi havia, però en una guerra la prioritat és sobreviure. Vaig aprendre a reconèixer el soroll dels bombarders A-37 i els B-52 que disparaven ràfegues de projectils. Mentre sobrevolaven damunt nostre, havíem d’organitzar la logística i atendre els ferits com podíem. Vaig veure morir combatents per manca de sèrum i, més d’una vegada, quan ens quedàvem sense gases, tapàvem les ferides amb draps que trobàvem a les cases. Calia ser imaginatius.

La mort de Pakito, l’any 1984, et va fer replantejar el sentit de la militància?

Al contrari, em va reafirmar que tots érem necessaris en la lluita de la guerrilla, malgrat que el 1987 vam desplaçar-nos a una zona encara més perillosa.

El 1992 van arribar els acords de pau. Creus que van ser satisfactoris?

En aquell moment molta gent va quedar decebuda, perquè creia que el Front arribaria al poder. Però almenys es van repartir terres, es van reduir els efectius militars i, per bé que l’economia va continuar a les mateixes mans, la legalització de partits i sindicats va obrir les portes a la democràcia.

Amb el pas del temps, consideres que van valdre la pena?

Tots els països que han patit dictadures necessiten anys per guarir-se, i encara més El Salvador o Guatemala, que –a diferència de Nicaragua– disposen de molt pocs recursos. Al Salvador ens calen unitats de salut mental per tractar els afectats d’un conflicte del qual també són hereus les bandes juvenils i els focus de pobresa. En els cinc anys de govern, l’FMLN ha fet molta feina, però hauria d’haver sigut més bel·ligerant amb la corrupció i les grans fortunes, a les quals només ha apujat la fiscalitat un 5%.

El desembre de 1994 vas tornar a Azpeitia (Guipúscoa) per quedar-t’hi definitivament. Què conserves del Salvador?

És la meva segona pàtria i, a banda de finançar projectes, mantinc relacions personals que m’han marcat per sempre. I és que, encara que sembli mentida, la guerra t’humanitza. A mi em va servir per aprendre de la solidaritat, la companyonia i el sentit de la violència. Malauradament, allà no hi havia altra sortida que agafar les armes.

Les esquerres a l’Amèrica del Sud es troben en plena crisi pels processos que viuen països com Nicaragua, on Daniel Ortega és molt criticat. Quina opinió en tens?

Ortega no és sandinista ni revolucionari, sinó que afavoreix els interessos de la CIA i l’oligarquia

Ortega no és sandinista ni revolucionari, sinó que afavoreix els interessos de la CIA i l’oligarquia que vol enderrocar-lo. Fins i tot recluta mercenaris del Salvador per reprimir, cosa que cal criticar obertament. Em consta que les seves bases ho fan. Només cal que s’articulin com a alternativa a les seves polítiques i ho facin de manera horitzontal i democràtica.

Avui, si tornessis a marxar, on aniries?

Segurament a Palestina o el Kurdistan. Però tinc clar que el meu lloc és al País Basc, on explico que al Salvador van morir 150 internacionalistes, entre els quals dues mèdiques basques, dos jesuïtes i la brigadista catalana Elisenda Portabella. Una generació que va donar la vida per canviar el món i que va demostrar que, si estimes el teu país, també estimes els altres.

 

Article publicat al número 470 publicación número 470 de la Directa