Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ens cal un objectiu comú i transversal

Aquesta passada setmana han coincidit una sèrie de fets, tots ells relacionats entre si. Els nostres polítics han estat de promoció turística a FITUR, on el dijous hi varen trobar uns activistes antiautopista Llucmajor-Campos que anaren a rebre, també, a la ministra Maroto per mostrar-los el que no es ven a les fires: l’asfalt i la destrucció que implica el nostre monocultiu turístic intensiu. Un monocultiu, qüestionat obertament al documental Overbooking que es va estrenar aquesta passada setmana a Palma. Un documental fet amb finalitats comercials que se suma a l’anàlisi crítica del turisme ja encetada pel documental Tot inclòs, documental autogestionat i col·lectiu que es va estrenar el 27 de setembre de 2018 (Dia Internacional del Turisme) i que continua també de gira – el divendres passat mateix es va projectar al Casal d’Entitats Mas Guinardó de Barcelona.

El dimarts passat, hi hagué una taula rodona organitzada sota el títol “Canviar el model econòmic: límits i possibilitats” en el marc d’un cicle de debats organitzats per les Fundacions Darder Mascaró sobre les “Fites de la transició ecosocial a les Illes Balears”. Finalment i per cloure aquesta sèrie d’activitats sinèrgiques, el divendres també, organitzat pel col·lectiu de Jubilats per Mallorca, va tenir lloc el debat “Aeroport i saturació turística; decreixement i benestar social”. El primer d’una sèrie de debats que, amb el títol conjunt de “És Mallorca una colònia?”, aniran organitzant en mesos vinents.

Cal que ens plantegem cap on volem anar. Però també ens cal donar una passa i passar dels debats i les discussions teòriques, a la pràctica i al carrer, que és d’on ha de sortir la resposta col·lectiva a aquesta deriva

I és que davant una realitat marcada per la vulnerabilitat extrema que implica la dependència lligada al monocultiu turístic com a principal i gairebé únic motor econòmic, amb el que implica de polítiques dirigides a optimitzar i rendibilitzar inversions i mercantilitzar espais, experiències i vides; després d’una legislatura d’esquerres en què les alternatives a la inèrcia d’aquest model depredador, només s’han fet evidents per la seva absència; i amb les perspectives que es dibuixen derivades de l’auge de l’extrema dreta, no són pocs els que veuen la necessitat de qüestionar, debatre, articular alternatives i repensar-nos. Cal que ens plantegem cap on volem anar. Però també ens cal donar una passa i passar dels debats i les discussions teòriques, a la pràctica i al carrer, que és d’on ha de sortir la resposta col·lectiva a aquesta deriva.

Les institucions, les governi qui les governi, des de fa temps, responen més als interessos dels mercats que als de les persones, i les polítiques s’obliden dels que no tenen veu per donar resposta, combatre, afavorir o encoratjar a aquells que pressionen alçant la veu al carrer o mitjans o bé, a crits exigents dins despatxos silents. Davant d’aquesta realitat, les alternatives de model no les crec dins les institucions ni dins de les formacions polítiques, les crec i les pens al marge precisament d’aquestes, amb l’objectiu però de fer-se prou fortes per acabar tenint una veu que ensordeixi els que es tapen ulls i orelles davant una realitat social i ambiental que fa aigües per moltes bandes.

Les alternatives de model no les crec dins les institucions ni dins de les formacions polítiques, les crec i les pens al marge precisament d’aquestes, amb l’objectiu però de fer-se prou fortes per acabar tenint una veu que ensordeixi els que es tapen ulls i orelles davant una realitat social i ambiental que fa aigües per moltes bandes

Tot i això, podríem enumerar tota una sèrie de polítiques que haurien de posar-se en marxa des de les institucions per capgirar tendències i virar de model. Totes elles haurien de tenir com a premissa protegir les persones i els drets fonamentals per damunt dels interessos privats i concrets dels diferents actors de les dinàmiques capitalistes i fomentar processos d’autogestió, de sobirania i autonomia personal, social, institucional i política. Són polítiques de contenció del creixement especulatiu, de límits a les imposicions dels mercats, de denúncia de les injustícies normatives, de generació d’alternatives, de neteja d’inèrcies. Es tracta de posar les institucions al servei de les persones, objectiu diametralment oposat a la realitat actual.

Però cal creativitat i molta valentia per rompre les inèrcies perverses del sistema actual i aquesta valentia només es donarà si els polítics de torn se senten amb l’aval majoritari social que les reclami. Això no passa a les Illes, encara. Hi ha molts de moviments socials i molt actius: uns treballen per denunciar (per exemple, els ecologistes, els sindicats (alguns) o les Kellys), uns altres per donar solucions (per exemple els antidesnonaments), d’altres generant alternatives (per exemple les cooperatives energètiques o de consum), i tots volent fer un poc de tot alhora, és a dir, denunciar però construint alternatives per donar solucions. Però falta la unió de les seves lluites per esdevenir una massa que s’estengui a una base social més àmplia que vegi, a través d’aquest teixit, la solució als seus problemes fonamentals i bàsics (problemàtica de l’habitatge, precarització laboral, accés a una feina digna, pobresa energètica, especulació i destrucció territorial, pèrdua d’autonomia econòmica, destrucció del teixit industrial i comercial local, pèrdua de patrimoni, mercantilització de les seves vides, accés a una alimentació sana, accés a la sanitat universal o a processos d’autocura…) i que nodreixi així una esperança que els obri a la implicació, fent front a la tendència contrària de la resignació, que és la que ens aïlla i ens aboca a cercar solucions com a individus aïllats, per damunt de què i qui faci falta i que troba resposta als seus neguits en el relat de l’extrema dreta.

D’aquí podria sortir l’alternativa real, que requereix un objectiu comú i transversal a totes aquestes lluites que fan front a expressions diferents del mateix monstre. Trobar-lo és el principal repte que tenim des de la societat civil organitzada i polititzada. Potser, segurament de fet, si aquesta força social aconseguís agafar prou força, intentaria ser aplacada (vegeu si no l’heu vista i a mode d’un de tants exemples, La Comuna (París, 1876)), però que és on rau la possibilitat. Altrament, ens trobarem amb polítiques i iniciatives socials que només seran pegats a un model que continuarà devastant territoris i persones, implicant un desgast infinit d’aquells que no volem que se’ns emporti el corrent.