Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Antoinette Torres Soler, impulsora de la revista 'Afroféminas'

“Ens mereixem més que ser la nota de color”

Antoinette Torres Soler, Fundadora y directora de Afroféminas - Freddy Davies - freddy.davies@gmail.com / Freddy Davies

En migrar, fa més d’una dècada, el racisme se li va convertir en un pa de cada dia que mai ha digerit. Adonar-se que les seves experiències no eren una anècdota, sinó que moltes altres dones afrodescendents en vivien de similars, va dur Antoinette Torres Soler (l’Havana, 1975) a crear la revista i comunitat digital Afroféminas, “una eina d’apoderament de les dones negres”, descriu. Viviendo en modo Afroféminas (La Tija Edicions, 2018) acaba de sortir de la impremta per reivindicar l’espai propi d’un feminisme negre “de fets”; un feminisme orientat a “buscar vies perquè les dones tirin endavant” en entorns on, exemplifica Torres Soler, “el cabell afro comporta insults al carrer i molts ‘no’ al mercat de treball”.

 

Expliques que l’experiència de ser una dona negra que viu a l’Estat espanyol té elements compartits, dins de la diversitat de vivències de cada una. Quins?

La realitat negra és molt semblant. Un dels elements que ens uneix és la mirada racialitzada cap a nosaltres, la mirada que et deshumanitza i que et veu rere el focus de vulnerable, sense estudis, amb escassa cultura, sense iniciativa, com una menor d’edat, amb poca educació i incapaç de comportar-se. Això es repeteix moltíssim i fa que la teoria del feminisme negre sigui una cosa a part, que tracta aspectes diferents, perquè està marcat per una història diferent. La història de l’esclavitud marca el feminisme negre. La construcció dels estereotips de la dona negra sorgeixen d’aquesta estructura: la dona negra vulnerable, la dona negra treballadora sexual, la dona negra fàcil… estan molt presents a la societat espanyola. El discurs “No sóc una dona?” (1851), de Sojourner Truth, és un dels primers discursos de l’afrofeminisme i marca l’esperit del feminisme negre fins avui. No hi ha una mirada cap a la dona negra com a dona. No se la considera una dona.

 

En què adverteixes que no se la considera dona?

Un cas, perquè s’entengui: fa temps em vaig apropar a la Casa de la Dona de Saragossa amb fotos de dones negres, perquè allà s’hi feien exposicions. Inclús hi exposaven homes. Vaig proposar una exposició de dones negres que havien viscut −i la majoria nascut− a Saragossa. I, tanmateix, la direcció de la Casa de la Dona em va dir que aquella exposició no hi tenia lloc, que era a la Casa de les Cultures on havia d’anar, que ve a ser la casa de la immigració. Hi ha noves formes de segregació. Per tenir un lloc allà, se suposa que hauria d’adoptar el seu discurs, parlar del que parlen elles.

 

Canviar de prioritats?

La nostra vaga, la de les feministes negres, és fer: escriure, crear esdeveniments, tenir iniciatives, buscar formes de finançar-nos

Sobretot això. Pel feminisme negre, la prioritat no és el patriarcat. I això ho vull deixar clar: no és el patriarcat. És la deshumanització de la dona negra. La idea que la dona negra, quan arriba, ha de donar massa explicacions per a ser creïble, per a ser presa en consideració i seriosament, a més de la poca visibilitat que aconsegueix. Per això, la nostra vaga, la de les feministes negres, és fer: escriure, crear esdeveniments, tenir iniciatives, buscar formes de finançar-nos entre nosaltres… És la nostra manera de lluitar, també, contra el patriarcat.

 

Per tant, a diferència de les feministes blanques, consideres que la desigualtat de gènere no és la que més us afecta?

Cada col·lectiu té les seves prioritats i han de ser respectades. El patriarcat s’està tenint molt en compte com a sistema. Però a mi el concepte patriarcat no em serveix, perquè eximeix de responsabilitat un grup que també exerceix opressions contra nosaltres. La dona negra té opressions per part dels homes i també de les dones blanques. En el context espanyol, les dones tenen capacitat de decisió. Hi ha directores de cinema, directores de revistes, caps de secció de notícies, que poden dir “tu sí, tu no, això sí i això no”. Darrere del que es veu als mitjans de comunicació hi ha una decisió i, en molts casos, qui la pren és una dona. El problema és que el feminisme blanc parla en nom de tothom, quan el feminisme blanc no és el feminisme. Continua assumint que, si prioritza combatre el patriarcat, jo també he de fer-ho per ser feminista. I el patriarcat m’interessa, és clar, però no és la meva prioritat. El col·loco a un costat. No per tal de caure bé als homes, sinó per estratègia, perquè si tothom en parla i jo m’hi sumo, a qui veuran? A mi no em veuran pas. Per això no vaig anar a la vaga del 8 de març.

 

Amb motiu del Dia Internacional contra el Racisme, Afroféminas va publicar un article que exposava com el feminisme blanc no s’havia sumat a les mobilitzacions de la jornada i criticava la considerada “coartada inclusiva” que la presència de dones racialitzades i grups antiracistes havien permès donar a la vaga feminista. Què hauria de ser diferent en la mobilització del 8 de març perquè la considereu una mobilització feminista inclusiva?

Un col·lectiu que s’erigeix amb el desig de fer justícia social, el primer que ha de fer és mirar-se a si mateix. El feminisme blanc és el que ha de fer: mirar-se a si mateix. Moltes dones el que han fet és reproduir el que han fet els homes. L’exclusió és part de la condició humana i sempre hi ha el perill de reproduir-la. Jo el que vull és arribar a un feminisme que no exclogui ningú. No és una qüestió de rivalitat entre feministes. A les primeres jornades [d’Afroféminas, aquest setembre] que vam organitzar, es va fer un discurs legítimament descolonial, es va parlar molt fort i ningú se’n va anar. Vam aprendre totes. Les catedràtiques feministes diuen que les dones diverses volen trencar el feminisme i això no és cert. El seu feminisme té tota la legitimitat, però el meu també i la meva existència no pot ser validada a través d’una altra persona. No puc esperar que algú altre digui “ei, que les dones afrodescendents són aquí!” per tal d’existir. La dona negra ha de buscar totes les vies per apoderar-se, totes les vies per trobar solucions als problemes que tenim.

 

Quina entens que ha de ser la relació entre feminismes?

D’aprenentatge mutu. En el moment en què unes ens convidem als espais de les altres, hi ha relació, hi ha unió. Però una cosa és voler estar unides i l’altra disfressar d’unió una relació de poder. I és el que està passant. S’exerceix el poder d’acaparar un discurs i unes necessitats i de dir que la resta no és important. Quina legitimitat tinc jo per dir a les feministes gitanes per on han d’anar? L’única cosa que els he de dir és “aquí ens teniu”. El que no pot ser és que això es converteixi en la idea de “jo tinc la raó” o “allò meu val més”. La meva experiència professional, de taller en taller, d’universitat a universitat, em diu que fins ara més que res és una relació de poder, la que hi ha. Moltes feministes blanques volien que ens uníssim a la vaga, però quan es va parlar de les persones racialitzades als mitjans de comunicació? S’entén que feminisme i antiracisme no tenen res a veure, i això és un problema. Nosaltres ens hem de fer a nosaltres mateixes i hem de pensar per on anem. Hem de veure quines solucions trobem perquè les dones negres progressem.

 

A les jornades que vau organitzar el passat setembre, quines necessitats principals vau detectar? Davant de què ha d’organitzar-se el feminisme negre?

“Les catedràtiques feministes diuen que les dones diverses volen trencar el feminisme i això no és cert”

Calen espais per a parlar. Tornem als orígens: durant l’esclavitud, dones blanques van vendre dones negres. Com una dona que va ser venuda pot tenir la història de la dona que la va vendre? L’opressió de la dona negra no era per part del marit, que estava en una situació tan vulnerable com ella. No tenia accés a l’educació ni al treball ni a absolutament res. Aquests són els orígens de les afrodescendents i no pots crear una teoria treta d’Europa i dir-me que és la que he de creure jo. És principal tenir espais per a expressar-se, perquè parlar de tot això ens apodera. Afrontem pors i surten idees. Bones idees. Anem en desavantatge i el que busquem són espais de concòrdia en què tothom pugui respirar. A la gent també li preocupa molt l’apropiació cultural, la relació amb el feminisme blanc i l’educació. Per a les persones negres és importantíssima l’educació.

 

Fas tallers amb infants afrodescendents. Què hi treballeu?

Aprendre a ser diferent, perquè a Espanya no se’n sap. La meva filla té sis anys i quan la professora li parla del color carn, tothom ha de pintar amb el mateix color, el més semblant a l’estètica blanca. Un infant negre no té la capacitat de dir “jo no soc així” i no veure-ho com un tabú, un problema o un motiu de burla. Ningú es pot apoderar si de bon principi ja et diuen que no pots ser tu. I les persones afrodescents, des del principi, tenen aquest problema. Se’ls diu que són imperfectes. A la meva filla, a la classe d’emocions, li van dir que el color negre és lleig i trist. Vaig anar a parlar amb la professora per dir-li que, per a mi, el color negre és família. Hi ha un biaix. I després d’això, venen els insults, perquè de ben petites ja els ensenyen que el negre és lleig.

 

Què seria una educació descolonial?

Educació descolonial és adonar-se que existeixen altres infants, altres colors, altres cultures, altres històries
i altres entrepans, altres maneres de menjar-los i altres accents, que són el so de la diversitat i, tanmateix, del que més mofa es fa. Mai es té en compte tot això i està afectant el dret a la igualtat d’oportunitats. Tampoc les parelles mixtes estan preparades per atendre la diversitat. Quan vaig rebre les primeres opressions racistes, el meu marit va relativitzar-les. Quan vam tenir la nena, va adonar-se del problema i va veure que no era anecdòtic. Molts pares i mares de criatures afrodescendents llegeixen Afroféminas perquè volen apoderar les seves filles; perquè són el pare o la mare blanca que les blanqueja, però que en algun moment, quan tingui 15 anys, no hi serà present per a fer-ho i, llavors, començaran els pals de la societat. Els pares i mares adoptants saben de què parlo, també.

Antoinette Torres Soler, Fundadora y directora de Afroféminas – Freddy Davies – freddy.davies@gmail.com |Freddy Davies

 

Com connectes amb el racisme, un cop et converteixes en migrada a l’Estat espanyol?

La meva filla tenia 11 mesos, començava a caminar i la vaig dur al parc. Eren les quatre de la tarda i ens van dir que marxéssim d’allà perquè els negres fan pudor. No vaig saber reaccionar i va ser horrorós. Et podria explicar de tot: arribar a una universitat a fer una conferència i que et diguin “no sabia que eres negra”, anar a correus i que una senyora se’m posi a explicar que “aquí a Saragossa…” quan fa 12 anys que hi visc. Hi ha tendència a ser condescendent, a donar per fet que no t’assabentes de res, a racialitzar la relació amb tu. Quan jo he explicat això en contextos feministes, la gent diu: “Ostres, ara entenc per què voleu això o dieu allò altre”. Entenc que hi ha molta gent amb bona fe i no vull crear situacions i ambients de lluita, però sí que vull dir el que vull dir. No vull adaptar el meu discurs. No vull parlar a la carta del que vol l’altra. I si molesta el que dic, el problema no el tinc jo. Revisa’t els privilegis. Mira’t. No ho faig per atacar-te, sinó perquè sàpigues quina és la meva realitat. Costa molt ser diferent i la meva solució és gaudir la meva negritud. Soc una dona negra i no vull pas ser una dona blanca.

 

Planteges promoure l’autoestima col·lectiva com a eina de transformació.

És el que vaig dir a la vaga. Nosaltres ens mereixem més que ser la nota de color. Hi ha un moment de la història d’Espanya en què les mestres podien ser analfabetes,
i això explicava la gran bretxa entre la formació dels homes i la de les dones. Però també és part de la història d’Espanya l’esclavisme i es fa com si no existís. És d’aquí que surt la imatge de dona negra prostituta, dona negra vulnerable, la desigualtat i la immigració.

 

El colonialisme ha pres noves formes?

“L’opressió de la dona negra no era per part del seu marit, que estava en una situació tan vulnerable com ella”

És clar. Una forma de ser colonialista és fer un pla d’igualtat en què només es té en compte la diferència de gènere i el patriarcat. Això és racisme. De fet, la font principal del racisme és institucional. Les institucions, que se suposa que han de resoldre problemes, el que fan és generar i reproduir el problema: la condescendència, donar per fet que les persones migrades no poden parlar per si mateixes, substituir-les als seus espais… Hi ha problemes amb la mirada cap a nosaltres. El primer que s’ha de fer és asseure’s a escoltar i aprendre de la resta, perquè si les pràctiques tenen tants errors és perquè els polítics no tenen ni idea de què pensa la gent.

 

Ens deies que el patriarcat no és la vostra prioritat, però heu optat perquè Afroféminas sigui un espai específicament de dones. Per què?

En crear Afroféminas, no vaig pensar en el patriarcat, sinó en l’experiència vital de la dona negra, i volia centrar-me a poder trobar, relatar i compartir aquestes experiències com a via d’apoderament. A Afroféminas hi han escrit homes negres i algun home blanc i dones blanques també. És un espai en què nosaltres som les protagonistes i qui hi vulgui participar va darrere nostre. Des del punt de vista personal, jo assumeixo coses importants, com és regalar-li un robot a la meva filla o que ella no sàpiga qui se suposa que ha de rentar els plats a casa, perquè ho fem tant el seu pare com la seva mare. El que no faré és discutir per sentir-me valorada. Jo tiro endavant. Construeixo. És un feminisme natural, el feminisme que jo vaig rebre a casa meva, on tothom tenia molt clar que la independència s’assolia estudiant. La meva mare es fa psicòloga i al meu pare no li agrada que guanyi més que ell? Doncs es divorcien i endavant. Jo el que vull és que amb el feminisme, en vint anys o tant de bo abans, hàgim aconseguit espais de les dones negres, que es reconegui el feminisme negre com a teoria independent, que en un parc es pugui fer una estàtua en honor a afrofeministes com bell hooks o Chimamanda Ngozi Adichie. Perquè són història, història en què es pot veure reflectida una nena blanca, també.

| Freddy Davies

 

Són referents per trencar estereotips racistes.

Jo ho he provat en instituts. En parlar-los d’una dona africana, no assumeixen que pugui tenir estudis, parlar com parla Chimamanda al llibre Tothom hauria de ser feminista i fer les històries que feia en el context nigerià. Perquè a les nenes, i a tothom, ens han dit que a l’Àfrica ningú llegeix, que no hi ha cultura, que la gent no viu. Parlar-los de les afrofeministes és una manera subtil d’humanitzar les negres i que les nenes tinguin referents negres. Falta molt perquè la valoració social ens arribi. Allò negre, avui dia, és allò grotesc, allò poc elegant, allò mal estudiat, la poca presència, la prostitució, la delinqüència. En un mitjà de comunicació a Espanya és això. Els prejudicis s’aconsegueixen trencar amb accions concretes, com tenir al davant una dona negra fent una conferència molt ben preparada, compartint el seu coneixement. El meu feminisme negre ha de servir perquè les dones negres s’apoderin. És a dir, perquè tinguin més poder, no pas per arribar al segle XXIII parlant del mateix que segles enrere.

 

Trobeu aliances per avançar-hi?

A pesar que tinc moltes reserves amb les aliances, perquè a vegades es vol ser més racialitzada que la persona racialitzada mateix i protagonitzar una lluita que no és la pròpia, sí que he trobat aliances. Quan es creen sinergies i unes ajudem les altres, és un inici del que pot ser una aliança real. En una societat eminentment racista des de les bases culturals, no es pot pensar que d’un dia per l’altre, amb un taller, ho resolem tot; però la cultura de crear crítica i discurs i discussió i buscar el debat constructiu i trobar espais on dir el que volem i com ho veiem i sensibilitzar, fa canviar coses. Queda moltíssim, però hi ha més receptivitat. Cal una desconstrucció. És un treball personal, de sortir a mirar què fas al carrer i què penses quan veus la gent, quin prejudici tens abans de conèixer algú. Llavors t’adonaràs del problema que tens. Quan hi connectes emocionalment, ho entens i arribes a sentir vergonya. Cal escoltar. Escoltar molt. El coneixement d’una persona racialitzada sempre es posa en qüestió. Pregunta-ho a una metgessa racialitzada! O a una infermera! Es dona per descomptat que som menys vàlides. Les paraules, en el feminisme negre, sobren. Cal actuar. Per desmuntar el prejudici necessitem persones que deixin empremta.

 

 

Article publicat al número 466 publicación número 466 de la Directa