Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Erradiquem la violència masclista des de l'escola

Les autores, estudiants d’Educació a la Universitat de Barcelona, plantegen paradigma que situï les polítiques coeducatives com a valor transversal, amb l’objectiu de desenvolupar al màxim les possiblitats de l’escola com a instrument per combatre les violències masclistes

 

Noemí Corral Roca, Laia Ferrús-Vicente i Sara Subtil Lora

En els darrers set anys, 30.616 dones han sigut ateses pel SIAD, a Catalunya (Servei d’Informació i Atenció a les Dones). L’any 2017, la Generalitat de Catalunya va registrar 12.789 denúncies de violència de masclista en l’àmbit de la parella. Aquestes dades posen en evidència que tant el nombre de víctimes com de fets denunciats han crescut un 17,5% respecte del 2016 (ICD, 2018). Paral·lelament, la NASA informa constantment d’una reducció d’un 20% en el deteriorament de la capa d’ozó. La diferència entre aquestes problemàtiques, ambdues considerades d’urgència per la societat, és el tracte que les escoles en fan. Aleshores, per què arraconem un tema tan evident i transversal com és la violència masclista?

Abordar la violència masclista a les aules –sovint considerat un tema controvertit o, fins i tot, tabú– ens incomoda, perquè posa en evidència les mancances del sistema educatiu i la nostra tasca docent. L’escola, immersa dins d’una societat patriarcal, universalitza la transmissió de les normes preestablertes del gènere i alhora reprodueix les construccions socials androcèntriques i masclistes. És així, doncs, com no podem obviar que l’escola esdevé una institució reproductora de les desigualtats entre ambdós gèneres i, per tant, és a les mans dels i les mestres evitar la perpetuació del masclisme a les aules.

L’escola actual reprodueix la socialització discriminatòria: segueix associant a les nenes les tasques relacionades amb la cura tradicional, mentre que prepara als nois per l’ús i l’apropiació de l’espai públic i sonor

En l’època postfranquista, l’escola va fer un primer intent de solucionar els problemes dels estereotips sexuals i va apostar per reivindicar l’escola mixta. Avui dia ens adonem que l’escola mixta s’ha limitat a acceptar la participació d’ambdós sexes, però continua sostenint un model masculí únic i dominant que no ajuda a trencar els rols i estereotips de sexe/gènere. L’escola actual reprodueix la socialització discriminatòria: segueix associant a les nenes les tasques relacionades amb la cura tradicional, mentre que prepara als nois per l’ús i l’apropiació de l’espai públic i sonor (Subirats, 1988). La mateixa escola imparteix continguts curriculars de caràcter androcèntric; és a dir, només fa referència als personatges masculins –escriptors, pensadors, matemàtics– i dóna preferència a les evidències bibliogràfiques dels protagonistes de la història oblidant la presència de la figura de la dona en els àmbits del saber. I a més a més, les relacions que tenen lloc en els contextos escolars estan marcades per la violència pròpia del sistema patriarcal, i és que moltes de les agressions produïdes en el context escolar s són sexistes.

L’escola té un paper clau en l’erradicació de la violència masclista: la prevenció. La tan demandada prevenció està explícita en els fonaments de la coeducació. D’acord amb Núria Solsona, “la coeducació és un canvi cultural on els dos gèneres tenen el mateix valor i elimina la imposició dels gèneres en funció dels sexes”. Per tant, hem de caminar cap a un paradigma que situï les polítiques coeducatives com a valor transversal en tots els hàbits, les actituds i les pràctiques de la comunitat educativa.

Els i les mestres hem de tenir la capacitat de detectar el sexisme en la pràctica quotidiana, treballar l’educació emocional i afectiva en totes les etapes educatives, i fer ús de la perspectiva de gènere en el joc, els contes, els personatges referents i l’ús del llenguatge

La coeducació no és possible sense tenir en compte un seguit de factors clau. La teoria coeducativa ha d’anar de la mà d’un personal docent sensibilitzat i conscienciat de la seva importància. Això requereix una formació orientada a l’autoconeixement per tal de descobrir la pròpia endocultura i influència externa. Els i les mestres hem de tenir la capacitat de detectar el sexisme en la pràctica quotidiana, treballar l’educació emocional i afectiva en totes les etapes educatives, i fer ús de la perspectiva de gènere en el joc, els contes, els personatges referents i l’ús del llenguatge. Al mateix temps, és necessari que el personal docent encabeixi l’actualitat en espais de debat crític i empàtic dins l’aula. Treballar la violència de gènere a l’aula a partir del diàleg fomenta la consciència dels mateixos valors i la seva comprensió, mentre que obviar parlar-ne ens converteix en reproductors i perpetuadors de les relacions abusives i de la violència masclista.

La coeducació encara està allunyada de la realitat educativa, malgrat que últimament és un concepte que sembla tenir un ampli ressò i comprensió social: donat que tota la població té el deure d’escolaritzar-se, sembla que l’escola és l’espai oportú per incidir i prevenir la violència masclista. No és fàcil ni suficient, però el camí ja s’ha iniciat i ara només cal que els agents educatius assumim una responsabilitat col·lectiva a favor de la coeducació amb entusiasme i convicció i, sobretot, a favor de totes i tots. Per tot plegat, si l’escola és l’organisme que representa els valors transversals d’una societat, apostar pel tractament i el rebuig de la violència masclista com un dels valors en què cal educar, és un pas ferm per erradicar-la.

Les autores són alumnes del Grau de Mestre de Primària de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona i aquest article forma part d’un treball de classe