Llums al carrer, als arbres i als fanals. Botigues obertes, compres, calendaris d’advent, loteries. Anuncis de joguines, de colònies i d’altres productes i serveis que apel·len a emocions com la joia, la il·lusió i la unió familiar per vendre els seus productes. Tothom recordarà el mític “Vuelve a casa por Navidad” d’un anunci de torrons. El Nadal és una època de l’any en què la família es converteix en eix central. En la cultura de tradició catòlica, hi ha l’obligació social de celebrar el naixement de Jesús i l’inici de l’hivern, compartint taula i un gran àpat amb la família d’origen, sigui de sang o adoptiva. I tant l’entorn social com el comercial ho recorden des d’uns mesos abans. Però què passa quan la família és lluny? O quan ja no queda família? Què passa quan és justament la família el nucli o la causa d’un trauma?
Conversem d’això amb Núria Mateu, terapeuta i coordinadora de l’àrea d’acompanyament individual i de relacions de la cooperativa Fil a l’agulla. A partir dels acompanyaments que fa i de converses amb el seu entorn, reflexiona sobre persones que no viuen aquestes dates amb la felicitat que transmeten els anuncis, sinó que, justament, a causa d’aquestes expectatives, ho viuen amb angoixa i patiment. “Penso en aquelles persones per a les quals l’entorn familiar ha estat la font principal de trauma. Tornar a aquesta font, encara que sigui un dia o dos a l’any, és dolorós i pot despertar les vivències doloroses del passat”, escriu en un article publicat al web de la cooperativa.
Quins motius coneixes o intueixes que generin un sentiment de tristesa, angoixa, por o culpabilitat durant el Nadal?
El Nadal no crea per si mateix aquestes emocions, el que fa és posar-les de manifest, i com la imatge que tenim associada a aquesta època és d’alegria, qualsevol cosa que no s’hi assembli ressalta perquè hi contrasta. Hi poden haver moltes situacions per les quals tinguem aquest tipus d’emocions: estar passant un dol, sigui perquè s’ha mort algú o pel trencament d’una relació, haver de veure i compartit taula amb persones que en alguna mesura han abusat de nosaltres, tenir algun tipus de patiment psíquic i haver de sostenir molta intensitat emocional, etc.
A la televisió – als anuncis però també a les pel·lícules – es mostra una imatge idíl·lica del sopar o dinar de Nadal, però això és mostrar una imatge homogènia de com hem de viure aquestes celebracions i on el paper de la família i la relació que hi tinguis és principal. Què passa amb aquelles persones que tenen una relació truncada amb la família?
“Es pot sentir enyorança d’allò que es va tenir o d’allò que veiem en altres i que ens agradaria tenir, i per tant, un desig d’encaix en el model que es mostra de manera majoritària. També es poden generar emocions de ràbia i de rebuig cap a tot allò que impliquen aquestes dates”
Sovint aquesta època genera una barreja de sentiments per a les persones que no se senten reflectides en aquesta imatge. D’una banda, es pot sentir enyorança d’allò que es va tenir o d’allò que veiem en altres i que ens agradaria tenir, i per tant, un desig d’encaix en el model que es mostra de manera majoritària. D’altra banda, també es poden generar emocions de ràbia i de rebuig cap a tot allò que impliquen aquestes dates. En aquest sentit, la ràbia pot ser un motor mobilitzador per reivindicar la diferència i generar espais que donin més cabuda a la diversitat de vivències.
Com a terapeuta i acompanyant de processos interns, quins recursos i eines internes creus que ajuden a afrontar les dates?
Una de les coses és connectar amb els recursos propis que ens ajuden a afrontar les situacions de la vida que són un repte. És a dir, si per exemple, jo sé que quan sento angoixa em va bé anar al mar, doncs planejar un passeig per la platja durant aquestes dates. O si no tinc l’opció d’anar-hi, posar-me alguna foto de la meva platja preferida a prop o anar-hi amb la meva imaginació. Identificar els recursos que cadascuna té és clau per poder sobreviure a situacions difícils, per això, la meva recomanació seria fer-se una llista de les coses que m’ajuden a sentir-me bé i procurar-me-les en la mesura que sigui possible durant aquests dies. En trets generals, hi ha alguns recursos que em semblen útils. Com escurçar el temps que vols passar amb la família. Pensa si hi vols estar tantes hores, busca alguna cosa per fer després, pensa qui són les persones de suport i busca el contacte amb elles aquells dies. En un article on s’entrevista Laurie Khan, terapeuta especialista en trauma, s’hi recullen alguns altres recursos amb els quals estic molt d’acord.
Una altra manera d’afrontar-ho és no compartir aquests dies amb la família d’origen i passar-los amb tu mateixa o amb la família escollida. Això, però, sempre porta alguns “càstigs socials”, com el sentiment de culpabilitat o el distanciament amb els vincles positius. Una figura d’exemple típica que pot venir al cap és la de l’àvia. Quines altres maneres hi ha per posar límits sense que es generi encara més un sentiment d’aïllament respecte a la família?
Per a mi, això té molt a veure amb quin suport social tenim per trencar amb la norma. Aquestes qüestions, malgrat la pressió social que anomenes, sempre són molt més senzilles si tenim un entorn que ens sosté i sentim validada la nostra opció. També ajuda poder reflexionar sobre això i trobar el teu posicionament: Què és exactament el que em fa sentir culpable? Què crea aquesta culpa? Quina relació vull tenir amb l’àvia? Quins són els motius pels quals he decidit no anar al dinar? Hi ha altres moments en què jo pugui relacionar-me amb l’àvia? Saber allò que t’ha portat a posar aquests límits et pot ajudar a sostenir-los, alhora que tenir una perspectiva temporal àmplia de la relació amb la família. Potser aquest dia no hi vaig però hi ha altres moments que mantinc la relació, o potser altres anys sí que hi he anat. És tan vàlid que la persona vulgui passar el nadal amb tu com que tu no vulguis passar el nadal amb ella. Aleshores, és pensar: què prioritzem aquí? La meva relació amb l’àvia és més que el dia de Nadal. De quines maneres pots seguir vinculada amb ella encara que no hi vagis i de quina manera pots seguir fomentant les bones relacions.
Com apunta la Brigitte Vasallo en un article, hi ha qui té família i la gaudeix, hi ha qui té una relació complicada amb la família però sap que hi son, i hi ha qui directament no té família o no la té a prop, el que defineix com les ‘desheretades’. Davant d’aquest sentiment d’aïllament, hi ha eines internes que poden ajudar, però a nivell més polític, creus que hauríem de forçar un canvi cultural que desplaci la família de sang d’aquesta mena de ‘tribuna de les relacions’?
“Si ens comprometem més a mostrar i explicar que hi ha altres maneres de viure, igual que ens comprometem a visibilitzar qualsevol posició més minoritària o dissident, això ens ajuda a donar-hi valor”
Crec que és responsabilitat de totes poder visibilitzar altres models de viure, i ja no només el Nadal sinó en general. Creure’ns de veritat que hi ha altres maneres de viure i posar-les en pràctica. Si ens comprometem més a mostrar i explicar que hi ha altres maneres de viure, igual que ens comprometem a visibilitzar qualsevol posició més minoritària o dissident, això ens ajuda a donar-hi valor. I per mi això és un compromís de tothom.
Potser la relació amb la família o el concepte mateix de família no es visibilitza molt des d’aquest “repensar les relacions” o de l’objectiu de desjerarquitzar les relacions. Una part, la de la relació amb la família d’origen, que pot determinar com és una persona i quins vincles afectius crea.
Jo crec que al Nadal al final es posen de manifest coses però que porten passant durant tot l’any. Crec que sí que hi ha diferents models de família i ara hi ha persones que hi han pensat més teòricament. No es que sigui dolent que hi hagi famílies que s’ajuntin i celebrin el Nadal, no és que això s’hagi d’eliminar. Està bé que si això funciona ho puguis fer, però hi ha d’haver espai per altres relacions i maneres de celebrar el nadal.
Seguint amb la jerarquia relacional, qui té legitimitat social per formar part d’una nova família és la parella. Si no tens família i tampoc tens parella, et sents doblement expulsada socialment i per tant encara més sola.
Si, són totes les qüestions de la interseccionalitat, no? Que com més temes s’entrecreuen més sensació de “bitxo raro” tens.
A més, és un ritual que penja directament del cristianisme catòlic. Com creus que pot afectar a les persones que no comparteixen aquest ritual perquè no és propi de la seva cultura?
Doncs crec que els ho hauríem de preguntar més! I pensar de quina manera ho podem fer perquè l’hegemonia dels rituals catòlics no impliqui la invisibilització d’altres.
Des de Fil a l’agulla vau programar una càpsula formativa per treballar eines per la gestió emocional per sobreviure al Nadal. Tot i que al final l’heu cancel·lat, quin era l’objectiu d’aquesta càpsula? Què es pretenia treballar i de quina manera?
És un tema que he detectat en els acompanyaments que faig i està present des d’un temps abans. Uns mesos abans que arribi l’ època, es genera una mena de “run-run” amb el tema. Aleshores, quan hi ha un tema que està afectant vàries persones, penso: perquè no les posem juntes? Moltes vegades es genera el sentiment d’“això només em passa a mi” i encara que sàpigues que no és així, tu et sents realment sola. Fer la càpsula formativa era, d’una banda, generar un espai per poder compartir les eines que com a terapeuta tinc. I, de l’altra, sentir el suport de tota una comunitat.
Com resumiries el que genera el Nadal? És a dir, què passa amb el Nadal?
“És com si s’estretís i tot s’enfoca cap a alguna cosa, amb les imatges, les llums, etc. I tot va cap a un lloc concret. I si tu comences a sentir que allò no parla de tu et comences a sentir fora”
És com si s’estretís i tot s’enfoca cap a alguna cosa, amb les imatges, les llums, etc. I tot va cap a un lloc concret. I si tu comences a sentir que allò no parla de tu et comences a sentir fora. Això li passa a molta gent i aleshores toca pensar què podem fer col·lectivament i com ens podem acompanyar, més enllà de l’acompanyament terapèutic. Què podem fer com a comunitat. El sentiment de fons del Nadal és aquesta cosa de la unió. Aleshores la idea és: veiem com podem crear això de la unió però d’altres maneres. Des del catolicisme i el cristianisme, el Nadal està relacionat amb el naixement de Jesús, i això està molt bé, però també hi ha la part del solstici d’hivern, l’inici de la llum. S’acaba la tardor, i comença la llum i aleshores penso: com podem portar més llum?
És a dir, no és que sigui negatiu el ritual del nadal en sí, pel que fa a la unió i a la comunitat que s’hi crea. El problema és què entenem per comunitat i família.
Exacte, el que cal és que hi hagi més amplitud i no que deixin d’existir famílies tal com existeixen o tal com les tenim al nostre imaginari sinó que podem crear altres imaginaris perquè les vivències són molt diverses.
