“La sentència de Hasél és absolutament desproporcionada i planteja serioses preguntes sobre la societat espanyola i la seva relació obsoleta amb la monarquia. Criticar el rei, a Déu o a qualsevol altra autoritat és un requisit necessari per a una democràcia sana”. Són paraules de Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, codirectors de l’organització internacional Artistes en Risc, que fa més de sis anys que monitoritza des de Berlín i Hèlsinki les creixents vulneracions de drets a l’Estat espanyol després de l’entrada en vigor de la llei mordassa i l’enduriment del Codi Penal, pel que fa als delictes d’enaltiment del terrorisme. Una de les seves tasques és ajudar a fugir fins a un exili segur a artistes que pateixen persecució, tant per dictadures com per democràcies formals. Refugi, exili o clandestinitat no són paraules desconegudes en la història familiar de Stodolsky. Vuitanta anys enrere, el 25 de setembre de 1940, fou Lisa Fittko, tieta àvia de l’activista (germana del seu avi), qui va assumir l’encàrrec de guiar Walter Benjamin des de Banyuls fins a Portbou, a peu i a través de les muntanyes pedregoses del cap de Cervera de la Marenda. Fugia del nazisme i volia arribar fins a Portugal per embarcar-se en direcció a Nova York. Les autoritats franquistes van interceptar Benjamin a Portbou, el van recloure a l’Hotel França i el van amenaçar de deportar-lo fins a Berlín. L’endemà al matí trobaven el seu cadàver a l’habitació, suposadament després d’haver-se administrat una alta dosi de morfina per llevar-se la vida.
Des d’Artistes en Risc denuncien ara, en ple segle XXI, que “els règims instrumentalitzen la crisi de la COVID-19 per reprimir encara més la dissidència, i això inclou reprimir les llibertats artístiques. Com a resultat, els perills als quals s’enfronten els artistes en risc augmenten”. Paradoxalment, el cas del raper Pablo Hasél ha esclatat enmig d’una situació de toc de queda, un concepte que tradicionalment es relaciona amb règims dictatorials. Les càmeres de la CNN, Reuters o Al-Jazeera tornen a enregistrar el que passa als nostres carrers i es refereixen a l’Estat espanyol en el mateix sentit que ho feien l’1 d’octubre de 2017 o durant la tardor del 2019: “violència policial”, “vulneració de drets fonamentals”, “empresonaments”.
Laura Huerga, coautora del llibre Tu, calla! i membre del Comitè de l’Escriptor Perseguit del PEN català –des d’on s’està organitzant pel 5 de març una marató de vuit hores en contra de la repressió i en solidaritat amb Hasél–, hi posa una mirada retrospectiva i alerta: “Anys enrere, s’intentava censurar els mateixos missatges i reprimir les mateixes manifestacions. La intenció hi era, però la diferència és que ara hi ha unes eines legals: la llei mordassa i la reforma del Codi Penal fan que la repressió sigui més efectiva”.
La llei mordassa ha comportat 100.000 sancions en els últims cinc anys, limitant també els drets fonamentals
En el conjunt de l’Estat espanyol, el nombre de sancions per la llei mordassa s’apropa a les 100.000 en els últims cinc anys, superant els trenta milions d’euros recaptats i, amb el Codi Penal a la mà, catorze artistes han estat condemnats a penes de presó, segons l’organització internacional de defensa de la llibertat artística Freemuse (assessora de Nacions Unides). Tots són músics, acusats d’enaltiment al terrorisme: Hasél, Valtònyc i els dotze membres de La Insurgencia.
A més del marc legal que ho fa possible, l’advocada penalista Laia Serra posa el focus en el biaix ideològic de la justícia i considera “molt perceptible el fet que el dret s’utilitza com una eina de poder per censurar o limitar determinades aspiracions no hegemòniques, dissidents o crítiques. En aquest país, els darrers anys, les condemnes per delictes d’expressió, contra els sentiments religiosos, enaltiment del terrorisme i delictes d’odi, però també les querelles i injúries de tota la vida tenen a veure amb la defensa de determinats valors”. El raper mallorquí José Miguel Arenas, conegut com Valtònyc, comparteix la mateixa visió. És un dels catorze artistes dissidents condemnats i el 2018 va haver d’exiliar-se a Bèlgica per evitar acabar entre reixes tres anys i mig: “A Espanya hi ha llibertat d’expressió, el que no hi ha es llibertat ideològica. Pots amenaçar Puigdemont, afusellar un titella amb la seva cara, desitjar la mort de 26 milions de rojos, dir que Les Tretze Roses eren unes violadores o que s’hauria de bombardejar Catalunya… I no et passarà res. Per tant, la llibertat d’expressió només és per a uns, els que comparteixen la ideologia amb els jutges”.
“A Espanya hi ha llibertat d’expressió, el que no hi ha és llibertat ideològica”, manifesta el raper Valtònyc des de l’exili
Precisament per això, Serra posa sobre la taula que els límits no només els ha de marcar una pauta jurídica o un consens emès per la judicatura, sinó que hauria d’haver-hi un “debat social en clau democràtica”: “Cadascuna de les societats, d’acord amb els seus valors, història i particularitats hauria d’arribar a un consens d’on són aquests límits. I aquest debat a l’Estat no ha existit i, per tant, els límits recauen sobre la judicatura, lligada a uns valors que són conservadors, que tenen a veure amb els estaments de poder i la defensa de l’statu quo”.
Incompliment de pactes internacionals
“Espanya està incomplint reiteradament l’article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics [adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides], ja que té un Codi Penal que s’hauria de reformar en molts dels seus articles”, assenyala Thais Bonilla, membre de Novact i coautora d’un extens informe de Defender a Quien Defiende
i l’Institut de Drets Humans de Catalunya. De les deu recomanacions a les autoritats espanyoles que plantejaven en el document, només el punt 9 s’ha aplicat dos anys més tard: identificar els agents antiavalots amb una numeració fàcil de recordar i visible. Una numeració que també han incorporat al casc i a l’uniforme els Mossos d’Esquadra, tot i que alguns escopeters l’oculten irregularment sota les proteccions.
La passivitat de les autoritats espanyoles ha estat esmenada pels tribunals europeus en diverses ocasions. Bonilla destaca que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha desautoritzat l’Estat espanyol per la penalització de tuits o comentaris a les xarxes socials, com és el cas d’Agustín Toranzo Gómez, que va ser condemnat per acusar de tortures dos policies, o també en el cas de les injúries a la Corona, dient-li a Espanya que això no hauria d’estar al Codi Penal”. Així i tot, la investigadora lamenta que “el TEDH sempre arriba tard i la vida de les persones afectades ja està condemnada” i que, per tant, “cal que funcionin els tribunals interns de cada país”.
Amnistia Internacional, així com tantes altres entitats de drets humans, fa anys que també demanen una reforma del Codi Penal per alinear-lo amb els estàndards internacionals de drets humans. “El canvi hauria d’anar en la direcció de penalitzar només aquelles expressions que incitin de forma directa a la violència. Ningú pot ser processat per expressar-se per xarxes socials o cantar una cosa que pugui resultar desagradable, escabrosa, escandalosa o ofensiva”, defensa Dani Vilaró, de l’organització a Catalunya.
Sobre Hasél, precisament, pesen els delictes d’enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona, que estan sota la lupa internacional. Des que ETA va abandonar les armes el 2011, les condemnes d’acord amb l’article 578 –enaltiment del terrorisme– s’han disparat. Per a Laia Serra, això és un exemple que la judicatura espanyola no té en compte elements que en l’àmbit internacional s’han reivindicat com a nuclears. Es refereix a la intencionalitat i el potencial o el context per a l’article 578, que Estrasburg considera una “clau interpretativa necessària”. “El context ha canviat i, per tant, el potencial perill d’aquests discursos s’ha atenuat, però els jutges no ho estan tenint en consideració”, conclou l’advocada.
Alhora, l’Estat espanyol ha estat condemnat fins a tres vegades pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per l’aplicació del delicte d’injúries la Corona, recollit a l’article 491. Per Vilaró és imprescindible eliminar aquest i qualsevol altre article que prohibeixi insultar o faltar el respecte a figures públiques: “la jurisprudència europea diu que pel fet de ser figures públiques han de tolerar molt més les crítiques que la resta de la ciutadania”.
Censura i autocensura
“Segrestar revistes, llibres i publicacions, tuits i cançons és un nivell d’intromissió alarmant en l’esfera de la llibertat individual i creativa”. El grafiter Roc Blackblock parla amb coneixement de causa: és l’autor del mural amb la cara del rei emèrit Joan Carles I epigrafiat amb la paraula “Lladre”, que la Guàrdia Urbana de Barcelona va censurar el 8 de febrer al parc de les Tres Xemeneies. El va refer dues setmanes més tard, i hi va afegir les cares del dictador Franco i de l’actual cap de l’Estat espanyol Felip VI.
“Segrestar, llibres, tuits i cançons és un nivell d’intromissió alarmant en l’esfera de la llibertat creativa”, diu el grafiter Rock Blackblock
El reconegut muralista adverteix de com l’autocensura va calant de mica en mica en el món de l’art: “Està reapareixent cada vegada més de forma subtil, potser no conscient. Qualsevol persona creativa no deixa de fer la reflexió de com serà rebut un judici, opinió o posicionament, de com li pot arribar a tancar portes”. La precarietat que es viu en el món de l’art, afegeix Roc Blackblock, empitjora la situació: “en la majoria de casos, es decideix adaptar els discursos per no transgredir certes línies, no mossegar la mà que et dona menjar o no tancar-te portes”. Ell, però, assegura que ha fet el contrari: “sempre he pensat que preferia posicionar-me clarament i estalviar-me un cert tipus de clients o encàrrecs i això m’apropa a gent que té més afinitat a la meva forma de pensar”.
Pep Tarradas, portaveu del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya, enquadra el cas de Pablo Hasél “en un context sociopolític de repressió que s’ha intensificat en els últims anys. Quan es toquen els pilars bàsics de l’Estat ja sabem que no es respecten els drets fonamentals”. I destaca que l’empresonament del raper lleidatà no és un cas aïllat, “tenim la condemna a César Strawberry, l’exili d’en Valtònyc, les penes de presó als dotze cantants de La Insurgencia, el cas de la Cassandra Vera [pels tuits sobre Carrero Blanco]… Estem vivint una autèntica creuada contra la llibertat d’expressió”. De fet, en l’àmbit musical, a més de lletres de cançons també s’han censurat concerts per motius polítics. Tarradas considera molt important l’existència de moviments com la plataforma No Callarem! –fundada el març de 2017–, “perquè no caiguem en l’autocensura”.
L’organització Artistes en Risc afirma que els creadors “haurien de poder criticar i provocar sense que els tribunals els amenacin”
En el seu informe del 2019, Freemuse alerta que l’Estat espanyol se situa al capdavant del rànquing de la censura, amb la catorzena d’artistes condemnats a presó, fins i tot per davant de l’Iran i Turquia. “Espanya és responsable del 31% dels casos en què s’ha produït un ús indegut de mesures antiterroristes contra la llibertat d’expressió artística. Els artistes haurien de poder criticar, provocar i presentar obres controvertides que reflexionin sobre tots els aspectes de la humanitat sense que els tribunals els amenacin”, reblen Ivor i Marita des de la seu berlinesa d’Artistes en Risc, i es refermen en la seva voluntat d’ajudar als creadors de l’Estat espanyol que busquin un exili segur. Des de Bèlgica, Valtònyc reconeix que l’amenaça obté alguns fruits: “Hi ha moltes cançons que no s’escriuran, piulades que no es faran, obres de teatre que no s’interpretaran. A mi molts de músics m’han fet arribar que els agradaria fer una cançó contra el Borbó, però que tenen por de les conseqüències. I això és molt trist”.
