Un professor d’història que vaig tindre a la secundària, Paco Campos, ens deia que no havíem d’entendre la sanitat pública com una fita de les classes obreres sinó com un mecanisme de les classes dominants per a reparar la mà d’obra avariada. Un taller, bàsicament. Vint anys després encara me’n recorde de Paco, quan em dispose a disseccionar qualsevol de les prebendes de l’estat del benestar.
Com passa amb el model de família nuclear (dos progenitors i un o més fills en un espai domèstic tancat), la criança, tal com l’entenem en l’actualitat, també és una estructura social manllevada de la burgesia. L’historiador Philippe Ariès explica que la construcció de la centralitat del xiquet per part de les elits dominants (és a dir, el consens social segons el qual la infància mereix una etapa vital pròpia) perseguia l’objectiu de garantir el llinatge i el benestar de les generacions vinents. A partir d’aquesta idea, Fernanda Rodríguez, investigadora de l’àmbit familiar, afegeix que les cures infantils van anar aparellades amb la domesticació de les dones. Durant els segles XVIII
i especialment el XIX es produeix el tancament massiu de les esposes i mares dins de l’àmbit domèstic.
Com a dones de classe treballadora, hem de tindre clar que tota la nostra organització familiar és copiada de les elits dominants i que, per tant, no respon a cap dels nostres interessos de cura i supervivència. Per molt que el sistema adopte mesures pal·liatives, el nostre llegat ens continua carregant amb uns pesos que són del tot insuportables i que converteixen la maternitat en un procés de desgast i destrossa generalitzada. Em ve al cap un text que fa poc va escriure l’Andrea Gumes –“Saps el que m’agradaria ser? A mi m’agradaria ser pare”– posant de manifest que la desigualtat en la criança es manté malgrat les tímides polítiques públiques que s’han desplegat en els últims anys.
Com a dones de classe treballadora, hem de tindre clar que tota la nostra organització familiar és copiada de les elits dominants i que, per tant, no respon a cap dels nostres interessos de cura i supervivència
Les mesures de reordenació de les càrregues familiars que s’han aplicat des d’una perspectiva feminista són també objecte de fetitxe de llei: per molt que un paper diga que “s’ha acabat el patriarcat a l’àmbit familiar”, la realitat és ben diferent. En el cas dels naixements biològics, la igualació dels permisos menysprea la qüestió física i emocional de la dona. En l’àmbit de la cura, no és just que la persona que s’ha obert en canal per a treure una criatura tinga el mateix marge de cura i autocura que qui s’ha dedicat (amb sort) a acompanyar.
Si ens posem a analitzar les pressions socioculturals, trobem, a més, que la major part de les dones sent una àmplia gamma de culpes quan han de conjugar la seua vida autònoma amb l’atenció als fills. El còctel explosiu de responsabilitats i vaivens emocionals ens acaba enclaustrant portes endins de les cases perquè encara es penalitza que vulguem mantindre xicotetes parcel·les de gaudi. Per a sobreviure a la ferocitat de tots els factors que ens travessen durant la maternitat, al final som nosaltres les que continuem concentrant les excedències i les reduccions de jornada en l’àmbit laboral, dues situacions que potser ens donen un respir, però que a la vegada ens fan perdre poder adquisitiu. Recordem que va ser Virginia Woolf qui va dir que “una dona ha de tindre diners”.
Recuperant l’enunciat inicial de Paco Campos, potser no hem d’entendre les polítiques de conciliació com una fita feminista sinó com una tímida adaptació del sistema per a, en última instància, mantindre encesos els forns que han de coure les futures generacions d’obrers.
