Ens agradi o, no vivim en una societat diversa i globalitzada. Tothom és diferent i, al llarg de la vida, tindrem unes necessitats que aniran canviant. Les escoles haurien de ser un reflex de la societat.
Quan penso en la meva escolarització, en un centre concertat, recordo que veníem de famílies molt homogènies, amb un nivell econòmic més o menys similar i, evidentment, seguíem un mateix patró d’ensenyament i a qui no el seguia, se’l convidava a marxar.
Quan anys més tard vaig fer de voluntària a la Creu Roja, vaig començar a conèixer altres realitats: infants amb un nivell econòmic deficient, de procedències o amb nacionalitats diferents, amb diversitat funcional, etc. Em vaig adonar que, fins aleshores, havia viscut en una bombolla que invisibilitzava la diversitat existent a la nostra societat.
Els centres educatius han de donar resposta dins les aules a tot l’alumnat, sense exclusions de cap mena. No podem permetre que se segueixin amagant, segregant i invisibilitzant milers d’infants.
Segons la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, en el seu article 24:
1. Els estats membres reconeixen el dret de les persones amb discapacitat a l’educació. (…), els estats part asseguraran un sistema d’educació inclusiu a tots els nivells, així com l’ensenyament al llarg de la vida, amb vista a:
a) Desenvolupar plenament el potencial humà (…) i la diversitat humana;
c) (…) que participin de manera efectiva en una societat lliure.
2. Per fer efectiu aquest dret, els estats part asseguraran que:
a) Les persones amb discapacitat no quedin excloses del sistema general d’educació per motius de discapacitat, i que els nens i les nenes amb discapacitat no quedin exclosos de l’ensenyament primari gratuït i obligatori ni de l’ensenyament secundari per motius de discapacitat;
b) Les persones amb discapacitat puguin accedir a una educació primària i secundària inclusiva, de qualitat i gratuïta, en igualtat de condicions amb les altres, en la comunitat en què visquin; (…).
Crearíem centres educatius exclusius per alumnes que pateixen discriminació o assetjament escolar perquè són grassos, porten ulleres o tenen dues mares?
L’educació inclusiva és, per tant, un dret que tenen tots els infants, el qual ha de permetre ser presents, poder participar i aconseguir progressos dins de l’ensenyament primari i secundari obligatori i gratuït. No és una oportunitat que se’ls dona, ni una opinió del que seria millor o pitjor. És un dret reconegut i ratificat a l’àmbit institucional, que s’hauria de respectar i què, ara com ara, no es pot fer realitat perquè continuen existint centres educatius (que no escoles) on se’ls segrega per discapacitat. Hi ha una manca de voluntat per normalitzar la seva presència a les aules.
Davant de tants impediments i obstacles per normalitzar la seva assistència a l’escola, actualment, moltes famílies es plantegen dur els seus infants a centres d’educació especial. Per moltes d’elles és l’única sortida. Una “salvació” al patiment que viuen a l’escola. Ho sé de primera mà i entenc a les famílies que ho trien. Altres si veuen obligats per imposició del mateix sistema, però la diversitat de les seves criatures no els hauria de restar drets, ni fer-les encara més vulnerables.
Aquestes situacions injustes a les escoles es manifesten quan se separa de la resta de companys l’alumne que lluita cada dia per adaptar-se a un entorn que no l’ajuda, quan el que s’hauria de canviar és aquest entorn i adaptar-lo a les necessitats dels nostres infants.
Crearíem centres educatius exclusius per alumnes que pateixen discriminació o assetjament escolar perquè són grassos, porten ulleres o tenen dues mares? Els separaríem dels seus companys dient que és el millor per evitar que pateixin? Segur que no ho acceptaríem i ho denunciaríem. La solució, per tant, és restar plegades.
Si mantenim les criatures juntes, podran comprendre com, malgrat ser diferents, això no suposa cap entrebanc, tot el contrari. Servirà al grup per entendre com la diversitat ens enriqueix com a persones.
Hem d’educar a partir de valors com el respecte i la convivència, però, per poder fer-ho, els infants han d’estar junts, han de poder participar i aprendre en igualtat de condicions amb la resta, dins les nostres escoles públiques. No els podem seguir excloent ni en aules específiques, ni en centres d’educació especial.
Quan deixem de parlar d’inclusió voldrà dir que hem crescut com a societat, serà llavors quan començarem a veure-la com realment és: rica i diversa.
