Les fotografies del Joan Alvado tenen la bellesa polsosa, humida i penetrant de la terra. Imatges que palpen l’esçorça d’un arbre i que no amaguen els fems. Segueixen animals que trepitgen a pas ferm, s’aturen als ulls àvids que, malgrat la boira, aguaiten el ramat i rellisquen amb les gotes de pluja que a l’hivern es fan neu.
“La meua particular escola de pastors va ser el meu avi Germán. Amb ell he llaurat, podat, esbrossat, empeltat, veremat. I és així com s’inicia aquest llibre”, escriu Alvado, un llibre de poques paraules però precises, com ufals, raigràs, murriar, blets i didorta, que Xevi Crosas (exalumne de l’Escola de Pastors de Catalunya) utilitza per evocar una manera d’entendre i viure el món.
Si fem passar les fulles del recull fotogràfic d’Alvado entre els dits, veurem que hi predomina la imatge fosca i un blanc que enlluerna i ens fa aclucar els ulls. Es tracta d’una visió particular del món. Tot i això, cal trencar la percepció estanca que ens parla de duresa
i fang, ja que l’ofici de pastor té molts dies de sol radiant i d’aire que bufa suau, carregat d’idees i noves visions, com les de l’alumnat de l’Escola de Pastors de Catalunya, que fa deu anys que confia i aposta per la pervivència i renovació de l’ofici.
“Camí de fang, saó del temps, petjant de nou sobre antics peus passats ahir. Arriba calm fins tanca breu on belen res llana i cabrum”, Feliu Ventura per a Escola de pastors.
