Contracten un fotògraf per retratar l’esfereïdorament jove promesa d’un cacic local de cognom anglòfon al Xile colonial, per la qual se sent immediatament atret. Blanco en blanco podria haver estat un drama decimonònic amb protagonista sensible i dedicat a les arts, o un western sobre el suposat heroisme de la conquesta de territoris aliens, però defuig tota inclinació al romanticisme o a la idealització. No només centra la seva mirada en els horrors de la colonització de l’Amèrica Llatina: retrata un genocidi privatitzat que lideren els terratinents, però també tracta de les vergonyes d’una pederàstia normalitzada i de l’abundància d’abusos i agressions sexuals que afecten especialment (però no només) a la població indígena.
El realitzador Théo Court comença el film de manera incòmoda, amb una llarga escena que té aires d’explotació pornogràfica en versió victoriana, i després dona poca treva a l’audiència. El realitzador sembla seguir la petja de l’extraordinària Zama, el seu viatge a la barbàrie dels suposats agents civilitzadors que no descarta la irrupció sobrenatural. Si l’encàrrec inicial del protagonista és posar imatges a una celebració burgesa com el matrimoni, Pedro acaba fent mementos celebradors de l’extermini que poden recordar els souvenirs de la mort que prenien els soldats nazis al pertorbador horror bèl·lic Massacre. El resultat és molt notable, una demolició del passat que pren la forma de drama auster, que escenifica embogiments continguts observats des d’una distància quasi cruel.
