En diferents moments de la història i en diferents indrets del món, l’activitat física ha estat un espai de desenvolupament de les capacitats psicomotrius. Però aquest espai no s’ha fet servir amb els mateixos objectius per a les dones que per als homes. Igual que tampoc hi han tingut la mateixa presència persones riques que pobres, o ciutadanes de ple dret que persones esclaves o migrades. Però posem el focus en el factor de gènere. En les societats patriarcals i capitalistes la relació de les dones amb l’esport ha estat orientat majoritàriament a millorar la salut reproductiva, desplegar el potencial artístic i reforçar els cànons de bellesa establerts en cada context històric. En canvi, la pràctica esportiva dels homes ha tingut generalment per missió potenciar la fortalesa física i mental, l’autonomia i la confiança pròpia. I sí, parlem de les categories “dona” i “home” dins d’un sistema binari que defineix la feminitat i la masculinitat amb uns paràmetres rígids i homogeneïtzadors, i deixa fora totes aquelles identitats de gènere que no encaixen en un univers com l’esportiu que, al llarg del temps i fins avui, ha tendit a separar els dos gèneres en la pràctica competitiva.
Però tornant a les desigualtats de gènere en la pràctica d’activitat física, és un fet que la centralitat de la figura masculina a l’esfera pública i a l’àmbit productiu de la vida ha fomentat el desenvolupament de capacitats com el lideratge, la valentia i la competitivitat en les persones socialitzades com a homes, un conjunt d’atributs que s’espera d’ells perquè puguin seguir reproduint el seu rol de “líders”, “protectors” i “proveïdors” dins de la societat.
L’investigador d’expressió corporal en l’educació física José Ignacio Barbero explica en el llibre Materiales de sociología del deporte (Endymion, 1993) com la pràctica esportiva tal com la coneixem avui es configura a l’Anglaterra victoriana, en una societat cada vegada més urbana i industrial. Barbero exposa que és precisament en aquest context en què l’esport es converteix en un mitjà imprescindible de la burgesia per disciplinar la classe treballadora, tot fomentant el caràcter viril sobre els homes i mantenint les dones allunyades d’aquestes noves pràctiques d’oci. Arribades a aquest punt, no ens sorprèn que avui dia les activitats esportives majoritàriament practicades per homes estiguin basades en tot allò que entenem per virilitat i que, en canvi, a les disciplines practicades per dones es doni una gran centralitat al treball artístic i estètic.
Aterrant al nostre context i territori, i segons dades de 2019 recollides per l’Institut Català de les Dones, les llicències federatives de dones són majors en esports tradicionalment associats a “la feminitat” i les d’homes augmenten en esports construïts al voltant de la idea tradicional de masculinitat. Així, a Catalunya, segons dades del registre estadístic de l’Idescat, el 88 % de les llicències en gimnàstica són d’esportistes classificades com a dones, percentatges que en ball esportiu se situen en 62 % i en patinatge en el 69 %. Però la proporció baixa fins al 13 % amb el futbol i al 5 % en el motociclisme.
Segons el sociòleg i antropòleg Jean-Marie Brohm “l’esport contribueix a institucionalitzar les diferències entre sexes i estructura el cos de la dona a través de la sistematització de diversos mites específicament femenins que es materialitzen en diferents pràctiques esportives”. En el seu article “20 tesis sobre l’esport”, inclòs en el llibre Sociología del deporte (La Piqueta, 1993), Brohm enumera alguns dels estereotips que es reprodueixen en disciplines altament feminitzades com la natació artística o la gimnàstica rítmica: l’esveltesa, la felinitat, la plasticitat, la gràcia, la bellesa visual o el mite de la dona sirena.
La masculinitat com a motlle
Per posar la lupa en les desigualtats de gènere que es donen en el si dels esports artístics, tal com els coneixem en l’actualitat, és interessant observar on i com neixen aquestes disciplines i quina evolució han viscut. Alguns esports es van originar com a pràctica exclusivament masculina, però compten amb un cert bagatge històric de participació femenina, fins al punt que actualment les dones solen ser el perfil majoritari. És el cas de la gimnàstica artística, una de les modalitats d’exercici físic més antigues de la història de la humanitat que, tot i basar-se en l’execució de moviments i acrobàcies buscant la plasticitat, no exigeix els mateixos paràmetres estètics als homes que a les dones.
Anem al principi. Les primeres manifestacions que coneixem de gimnàstica sorgeixen en diverses civilitzacions del món antic, com a l’imperi bizantí, o en territoris que es corresponen amb les actuals Xina, Egipte o la península Ibèrica. És, però, a la civilització grega clàssica on es consolida com a activitat destinada al manteniment físic i intel·lectual, es creen els gimnasos (en grec clàssic, gymnos significa nuesa i gymnásion lloc d’exercici i reunió) i es comencen a celebrar les Olimpíades de l’antiguitat. En aquesta època ja consta la participació de dones als espais d’entrenament, però no en les competicions. Per descomptat, en aquells tornejos també hi tenien prohibida l’entrada les persones esclaves, fos quina fos la seva adscripció de gènere. Des de la recuperació moderna de la idea de Jocs Olímpics a finals del segle XIX (Atenes, 1896), encara que les dones s’han anat incorporant a les principals disciplines, totes parteixen de l’experiència dels homes. Gairebé sempre, la prova masculina ha estat pionera i les dones s’hi han incorporat més tard: malgrat ser un dels esports de marca de l’olimpisme modern, les dones no s’incorporen al programa dels jocs fins a Hèlsinki 1952.
A Catalunya, el 88% de les esportistes federades en gimnàstica es classifiquen com a dones, però en futbol són només el 13%
Amb la intenció d’adequar la pràctica al gènere de les atletes, la Federació Internacional de Gimnàstica (FIG) estableix un reglament i una estructura diferenciats en categories d’homes i dones. Tal com ho explica l’exgimnasta Georgia Cervin (que va representar a Nova Zelanda als Jocs de la Commonwealth l’any 2005) d’ella s’esperava que les rutines de gimnàstica femenina ressaltessin la “gràcia” i la “feminitat”. “Quan la gimnàstica es va desenvolupar per a les dones, van adaptar l’esport masculí perquè fos apropiat per a elles”, apunta l’esportista. “S’esperava que les dones fessin moviments suaus, rítmics, fluids i elegants, que emfatitzessin la bellesa i la flexibilitat i que els homes emfatitzessin la força”, hi afegeix. El programa dels gimnastes està conformat per sis proves i el de les gimnastes per quatre: ambdues categories de gènere comparteixen l’aparell de salt de poltre i l’exercici a terra, però mentre que “ells” practiquen les barres paral·leles, la barra fixa, les anelles i el cavall amb arcs; “elles” es defensen a les barres asimètriques i a la barra d’equilibri. Els aparells femenins, doncs, a banda de potenciar habilitats com l’elasticitat o la plasticitat, exigeixen la incorporació de la idea de la dansa, és a dir, que les gimnastes de categoria femenina han d’executar durant els exercicis moviments que evoquin la plasticitat de la dansa.
Una altra diferència entre ambdues categories és que les dones estan obligades a fer la prova de terra amb música, mentre que els gimnastes homes la desenvolupen en silenci. En un inici, seguint el patró de la gimnàstica rítmica i per la connexió d’aquestes disciplines amb el ballet clàssic, era una pianista qui tocava les peces en directe mentre les atletes evolucionaven al tapís; però a partir de la segona meitat del segle XX ja es van començar a reproduir els acompanyaments musicals amb altaveus a les instal·lacions esportives, i el reglament va anar incorporant nous registres musicals. Aquesta diferència normativa entre gèneres implica que les dones hagin d’estar pendents de moure’s al ritme que marca la música, a més d’executar moviments acrobàtics i gimnàstics, arriscant-se a perdre punts si aquests no sincronitzen amb el ritme de fons. Això suposa un grau més de complexitat en la coordinació i l’execució dels aparells de gimnàstica femenina respecte als de la masculina.
A la llista de diferències entre ambdues categories s’hi sumen les de posada en escena. Si mirem qualsevol competició de gimnàstica internacional per televisió, advertirem que els classificats com a homes surten al tatami amb mallots esportius i les de la categoria de dones amb lluentons i teixits brillants; ells porten els cabells curts i elles llargs i amb un pentinat tibant, ells no es maquillen i elles sí, i en la majoria dels casos ells no es depilen i elles ho fan. Certament, els homes han de demostrar solvència, harmonia i elegància en el desplegament de les seves habilitats gimnàstiques, però estan sotmesos a un codi de valors estètics menys exigent que el de les dones, que acaben gastant molt més temps i recursos per complir-lo. Ara bé, l’esport no s’inventa aquestes desigualtats, sinó que reprodueix les relacions socials sobre les quals s’erigeix, en aquest cas amb fonaments patriarcals.
Ell condueix, ella interpreta
Un altre dels esports que va començar sent practicat exclusivament per homes, però que ben aviat esdevingué una disciplina mixta, és el patinatge artístic. Tot i que les primeres passes humanes sobre el gel es van donar fa milers d’anys per sobreviure a les zones més fredes del planeta, lliscar-hi al damunt com a activitat recreativa comença a practicar-se durant el segle XV. Diversos estudis ubiquen els seus inicis als Països Baixos, en superfícies d’aigua glaçada en espais naturals congelats, on es feien servir ossos d’animals lligats al calçat per poder patinar. Al segle XVIII, a les illes Britàniques, es popularitza com a esport, i al XIX es creen les primeres pistes. Apareixen les fulles d’acer i es consolida la modalitat artística, basada en l’execució de moviments i piruetes al ritme de la música.
Les primeres competicions internacionals de patinatge artístic sobre gel comencen el 1891 amb participació exclusivament masculina, i no és fins al cap de deu anys quan s’inclou la disciplina femenina. Superant la resistència inicial dels jutges, l’any 1902, l’anglesa Madge Syers va aconseguir participar en un mundial de patinatge artístic i es va convertir en la primera dona amb presència en una competició internacional. Ho va fer amb un vestit que li cobria les cames fins genolls i durant molt de temps aquesta va ser la tendència de vestuari entre les patinadores, que amb prou feines ensenyaven el moviment dels peus als jutges, per aquest motiu, i tenien un marge d’execució molt limitat.
El debut olímpic als Jocs de Londres de 1908 (la primera disciplina hivernal setze anys abans dels primers Jocs d’hivern, el 1924) ja incorporava la categoria de parelles mixtes. Vuitanta anys més tard, el 2004, els nous imaginaris construïts per la lluita feminista organitzada, van generar les condicions perquè el reglament de la Federació Internacional de Patinatge deixés d’imposar el vestit i la faldilla i reconegués el dret a competir amb pantalons, una peça de vestir que no entorpeix la mobilitat de les cames ni l’execució d’algunes figures.
Fins a l’any 2004 el reglament de la Federació Internacional de Patinatge va imposar el vestit i la faldilla per a les dones
Així i tot, els cànons patriarcals continuen imposant-se i el tipus de vestuari que acaba predominant a les competicions és el pantaló per als homes i el vestit per a les dones. A diferència de la gimnàstica artística, la presència de roba amb lluentons i dissenys de fantasia és comuna en els dos gèneres, però mentre que, habitualment, els “homes” porten braços, cames i tors tapats, les “dones” solen mostrar totes o algunes d’aquestes zones sota teixits transparents. La defensa d’una pràctica esportiva amb roba còmoda i que no es basi en la cosificació de les competidores l’hem vist en nombroses ocasions en altres disciplines com el tenis, el vòlei platja o la boxa. “Ni tan sols porto minifaldilles quan surto de nit, així que, definitivament, no portaré una minifaldilla al ring”, responia la boxejadora Katie Taylor l’any 2012, davant l’intent d’imposició estètica d’aquesta peça de roba per part de l’Associació Internacional de Boxa Amateur.
Però tornem al patinatge artístic sobre gel. Pel que fa al contingut de les coreografies, i de la mateixa manera que en disciplines com els balls de saló o la recent incorporació d’una prova de duet mixt en natació artística, el programa per parelles fomenta la representació dels estereotips de gènere, ja que és l’home, sovint sota l’aparença de força i dominació, qui ajuda a fer els moviments més acrobàtics a la dona, i aquesta generalment projecta una actitud de submissió, de fragilitat o de seducció. A més, hi ha elements obligatoris de les rutines que executen només les patinadores, sigui en la prova individual o en la de parella, com per exemple, la “seqüència d’àngels –que té per objectiu lluir l’elasticitat de les cames– i l’espiral, on l’esportista amb el rol de dona es deixa caure enrere i el seu company l’aguanta tot girant. Finalment, tot i que no ho marca el reglament, les dones solen portar patins blancs o del color de la seva pell (majoritàriament marró clar o beix pel tipus de perfils que practiquen aquest esport de competició) i els homes de color negre. I, a diferència dels companys de categoria masculina, elles sempre van maquillades.
Quan els homes són els nouvinguts
Dels elements enumerats fins ara, quins es reprodueixen en els esports artístics històricament femenins i amb participació masculina més recent? Fixem-nos en el cas de la gimnàstica rítmica i la natació artística. La primera sorgeix al voltant del 1840 als Estats Units, i la segona, cap al 1880 a Anglaterra. Durant el segle XX són reconegudes com a esports i estructurades en competicions internacionals i olímpiques només de la categoria femenina. No és fins ben entrat el segle XXI, amb l’augment de l’interès d’alguns homes per practicar aquestes disciplines en alguns països (com els Estats Units, Rússia, el Japó o l’Estat espanyol), que es comença a posar sobre la taula el debat de la inclusió de proves masculines i mixtes a escala internacional.
En el cas de la gimnàstica rítmica, tot i que la Federació Internacional de Gimnàstica encara no reconeix la participació d’homes a les seves competicions, a escala local ja se celebren campionats de categoria masculina amb els mateixos aparells que es fan servir en els femenins. En la natació artística (que fins fa uns anys es coneixia com a natació sincronitzada), en canvi, la categoria masculina ja és internacional en la modalitat individual i la mixta en les rutines de duet. Des de 2022, a més, el reglament de la Federació Internacional de Natació permet la participació d’homes a les proves d’equip i de rutina acrobàtica o highlight (caracteritzades per l’espectacularitat de les seves execucions). Tant en la gimnàstica rítmica com en la natació artística, el reglament valora les coreografies de les proves femenines, mixtes i masculines en funció de criteris idèntics: l’execució, la dificultat i la impressió artística.
Així, actualment, quan assistim a la interpretació de coreografies de natació artística o gimnàstica rítmica executades per homes, les diferències que veiem amb la pràctica de les dones són molt poques: ells també porten mallots o banyadors decorats, tot i que en el cas de la natació artística solen ser de tipus eslip, ballen al ritme de la música, sigui al tatami o a la piscina, i majoritàriament es depilen el cos. Malgrat això, hi ha elements estretament relacionats amb els cànons estètics que perduren: els nedadors i gimnastes d’aquests esports porten els cabells tan curts que es poden estalviar pentinar-se i, en molt poques ocasions es maquillen, cosa que sí que fan les seves companyes. Amb relació a la barba, el reglament especifica que les persones categoritzades com a homes poden escollir si afaitar-se o no, cosa que no es menciona amb relació a les dones, de qui es pressuposa que no han de tenir pèl facial.
Amb tot, en ambdós casos veiem com el fet que el reglament i l’estructura d’aquests esports s’hagin configurat al voltant de l’estètica i la bellesa fa que aquests elements continuïn tenint un paper central també en la pràctica dels nedadors. Un fet que no es dona en les disciplines artístiques construïdes des de l’androcentrisme i la masculinitat hegemònica.
Encara que en alguns esports sigui més evident que en altres, és un fet que la dimensió artística no es concep ni s’exigeix de la mateixa manera en les categories masculines que en les femenines. Així, les diferències de gènere es converteixen en desigualtats en la posada en escena, a vegades per dictamen del reglament o dels cànons estètics dominants i, a vegades, fins i tot en el contingut de les coreografies. Ja sigui per com els esports han sorgit històricament, des de l’experiència masculina o femenina, o per la forma com han incorporat l’altre gènere amb el pas dels anys, encara suposa un trencament de gènere que una nedadora artística porti els cabells tan curts que no hagi de fer-se el monyo o que un patinador entri amb faldilla i els llavis pintats de vermell a la pista de gel.
