A principis de la dècada dels noranta, Claudia Rodríguez va entrar a formar part de la primera organització de persones homosexuals de Xile, el Moviment d’Integració i Alliberament Homosexual (Movilh). Era un espai “on hi havia molts joves homosexuals: em vaig adonar que aquests en buscaven d’altres que també es percebessin com a homes. Jo era molt marieta i sempre m’excloïen de l’amor”, relata. Mentrestant, Rodríguez transitava en un entorn en què es parlava de drets humans. Va començar a participar en tallers de formació, sempre amb la il·lusió afegida, que mai es va concretar –confessa–, de trobar una parella. Llavors va néixer la Claudia activista.
Va aprendre la importància de parlar del dret a la sexualitat i es va capacitar en la prevenció del VIH. Feia activisme en salut, i va començar a fer de monitora entre la comunitat homosexual per a la prevenció de la sida i altres malalties de transmissió sexual. Anava als parcs on se sabia que hi havia trobades sexuals i buscava el que llavors s’anomenaven “grups de risc”. “Vaig fer les primeres reflexions. Abans no sabia res d’aquest món, no sabia que tenia drets humans. Em vaig anar adonant que abans havia tingut una existència desclassada, totalment inconscient”, assenyala. Va entendre “la importància de ser activista, de com et marquen els privilegis i també de les possibilitats que té reflexionar per compartir amb la comunitat, una comunitat que té poc temps per pensar perquè la vida és molt difícil. És molt difícil guanyar els diners necessaris per fer front a l’habitatge, l’alimentació, la salut, el vestuari…, tot el que necessites”.
Amb el temps, però, va comprendre que formava part de l’última escala d’una estructura, la dels grups d’intel·lectuals i militants d’esquerra, que era vertical, i el que això significava en la seva vida quotidiana. En va anar prenent distància. “Pensava: m’estan capacitant, però jo ho estic veient i no tinc possibilitat de canviar de rol. Es prenien decisions importants, com la distribució dels diners, per exemple, i les persones com jo, al costat de les lesbianes, no teníem accés a aquestes formes de participació més democràtiques. Era molt curiós, perquè volien transformar el món, però ells es mantenien en aquesta mateixa estructura que era el problema, que és el problema fins i tot ara; per tant, llavors em vaig convertir en una mena de pedra a la sabata”, recorda.
“Sobre què hem de parlar les travestis? Només de pits?”, es pregunta l’activista. “Jo crec que no. Volem que ens reconeguin com a subjectes i ser partícips de la construcció de la democràcia”
Claudia Rodríguez va trobar un nou espai al si del feminisme, on es va trobar amb companyes “molt més solidàries i reflexives”. La van animar a ingressar a la universitat, un pas que ella d’entrada havia descartat perquè en aquell moment estava fent la transició. “Que una travesti pogués ingressar a la universitat era una cosa impensable, no hi havia precedents i, a partir d’aquesta solidaritat, d’aquest reconeixement de dignitat que van fer les meves companyes, vaig plantejar-me aquesta possibilitat, vaig arriscar-me a veure què passava. Finalment, em vaig adonar que la negació de poder ocupar aquest espai era un fantasma, perquè abans mai m’havien dit que sí que ho podia fer. Les travestis necessitem que ens reconeguin amb dignitat. Tinc 56 anys i encara, com a activista, vaig pel món demostrant que soc capaç i que les travestis som capaces de generar coneixement, de tenir pensament crític, de generar reflexió respecte al que passa a la nostra quotidianitat”.
El 2007, Rodríguez es va diplomar en Estudis de Gènere i després va estudiar Treball Social. Paral·lelament, va començar a descriure el que veia al seu entorn i publicar-ho en fanzins. “Necessitava bolcar-ho per començar a elaborar un registre de la nostra memòria. Veia que l’activisme gai i l’activisme lesbofeminista tenien recursos històrics. Hi havia fotografies i hi havia escrits sobre el fet de ser homosexual, lesbiana… Però hi havia molt poc registre sobre les travestis”. Llavors, va començar, juntament amb les companyes feministes, a plantejar-se com fer aquest registre, aquesta memòria, un instrument que pogués recollir l’expressió de les seves amigues travestis al llarg de la història. També li interessava que fos la mateixa comunitat qui consumís els seus continguts i que sabessin que la seva vida quotidiana podia ser subjecte d’un relat, d’un conte, d’un llibre o d’una novel·la.
Claudia Rodríguez també va treballar per construir el concepte de travesti i dignificar-lo. “Sí, soc travesti, i què? També soc pobra i no he tingut una educació. Saps què significa ser travesti i ser pobra i no tenir educació? No tenir educació i no poder dir quanta violència hi ha en la nostra existència? Tot això calia dir-ho. Perquè ja havia passat l’extermini nazi, havia passat la colonització, havien passat prou coses per no continuar tolerant que es cregués que hi ha existències de menor importància. No he deixat de fer aquestes reflexions i avui em pregunto sobre què hem de parlar les travestis. Només de pits? Crec que no. Volem que ens reconeguin com a subjectes i ser partícips de la construcció de la democràcia”.
