Cada diumenge la família d’Ana Mengual (Gandia, 1929) es reuneix al voltant d’una taula a compartir una paella, un plat tradicional que és sinònim de celebració i abundància. Tothom riu i ningú no s’adona que Ana s’amaga tímidament una llesca de pa, una cuixa de pollastre o, fins i tot, una cullerada d’arròs. La demència comença a treure el cap i, mentre els records més recents s’esvaeixen, la fam perdura en la memòria.
Durant el primer franquisme, la vida quotidiana de moltes dones com ella va estar marcada per l’escassetat d’aliments i la penúria. Amb el fi de la guerra, el règim franquista va implantar un model econòmic autàrquic basat en la intervenció total en la producció, la distribució i el consum d’aliments. Però lluny d’aconseguir una reactivació, l’autarquia provocà una dramàtica mancança d’aliments entre la població i el sorgiment d’un mercat negre que es va allargar fins als anys cinquanta. Proveir-se de menjar es va convertir en una obsessió, un pes que va recaure sobretot en la meitat de la població que carregava al llom la responsabilitat d’alimentar una família.
Amb l’inici del nou règim, les dones van adquirir una nova significació, com a objecte destacat de les polítiques franquistes, però també per la feminització d’una societat mancada d’homes a causa del conflicte bèl·lic. Una de les primeres accions que el bàndol sollevat va emprendre fou una reforma integral de la legislació republicana en matèria femenina. Rosario Ruiz, autora del llibre ¿Eternas menores? Las mujeres en el franquismo (Biblioteca Nueva, 2007), explica que es va iniciar una política en la qual “el rol jurídic es trobava subjecte a un paternalisme que l’Estat encomanava al pare o al marit”, un sistema normatiu que garantia el control social de les dones i invalidava qualsevol propòsit d’independència legal o econòmica en marginar-les professionalment.
No obstant això, malgrat la perseverança de les autoritats per relegar les dones a la tutela d’un home, la virulència de la guerra i la repressió posterior va deixar a moltes òrfenes, vídues o amb els marits malalts, exiliats, amagats o empresonats. La realitat s’imposava al discurs franquista i l’absència d’un cap de família va espentar moltes dones a contradir la moral imperant i a eixir a “guanyar-se el pa”. Vicenta Verdugo, historiadora especialitzada en l’estudi de la repressió de les dones a la postguerra, posa èmfasi en la responsabilitat que van adquirir a l’hora de fer-se càrrec de l’administració de la quotidianitat, és a dir, de l’alimentació, les cures i la supervivència en el dia a dia.
Fer “faena d’home”
Glòria (Guardamar de la Safor, 1923) va fer front a la postguerra sense una mare i amb un pare malalt. De menuda combinava la feina al magatzem amb l’escola de nit, fins que la mort de sa mare la va empényer a dedicar-se a fer “faena d’home”: sembrava dacsa i blat, criava animals i emprenia trajectes de diversos dies a la recerca de menjar. Julia Blay (Real de Gandia, 1922) també va recórrer aquells camins de l’estraperlo per a aconseguir provisió per als seus tres germans, sa mare i son pare. La malaltia del marit de Maria Rovira (Real de Gandia, 1930) la va portar a treballar a la fàbrica i la verema durant dècades.
A més, la situació s’agreujava en el cas de les dones, filles i mares de militants republicans. La Comissió d’Hisenda gestionava subsidis per a famílies de membres de l’exèrcit franquista i de les milícies de la FET y de las JONS –el partit únic autoritzat, sorgit de la unificació de la Falange i el tradicionalisme– que anaven des d’una fins a tres pessetes diàries a cada conjugue o familiar, així com descomptes i reconeixements per a pal·liar els efectes de l’autarquia.
La infantilització i el paternalisme van fer que a dones castigades per estraperlo se’ls perdonara o atenuara la sanció, fins al punt que a voltes han desaparegut de la documentació judicial i policial i han quedat infrarepresentades
Al bàndol contrari, en canvi, no va arribar cap reparació, sinó més aviat al contrari: a molta gent se li negava el treball, se li tancaven els molins, perdien el dret a usar terres cultivables i eren objecte d’assenyalament. Verdugo afirma que moltes famílies dels homes del front republicà van ser “penalitzades per la militància dels seus marits o fills, i fins i tot detingudes en considerar que no havien cuidat prou bé la seua família”.
Gràcies a l’enginy, la picaresca i l’atreviment, les dones durant el franquisme van idear una sèrie d’estratègies de supervivència legals i il·legals que els ajudaria a fer front als anys de la fam. Entre les més comunes es troben la preparació de succedanis i receptes alternatives, a partir de maniobres que van des de demanar en les carnisseries el caldo de bullir les botifarres fins a menjar animals salvatges.
Café de bellota
Aquelles dones havien de fer servir les escasses racions de productes dosificades de manera estratègica per a alimentar tota una família durant dies o setmanes, i substituir els ingredients que no podien assolir per succedanis més barats. Per exemple, es consumia café de bellota, xocolata de garrofa, truites sense ou o el famós “minjo”, un pa de dacsa que Maria Rovira i l’historiador Ricard Camil Torres descriuen com un “trencadents”.
També eren escassos articles com el sabó i derivats que, juntament amb la mala alimentació, van causar brots de malalties infeccioses com el tifus o la tuberculosi i va empényer a les dones a fabricar un substitutiu domèstic a força de mesclar els residus de l’oli fregit amb sosa càustica. La investigadora Lucía Prieto afirma que, acompanyant la mancança d’aliments i productes higiènics, l’obscuritat i el fred han esdevingut “records encara obsessius” per a molts testimonis d’aquells anys, perquè el racionament també va arribar al subministrament elèctric. Les últimes hores de la vesprada es feien costera amunt a les llars, on les dones confeccionaven candelers i ciris per a portar un poc de claror a les fosques cases dels anys quaranta.
Però no tot tenia un remei casolà que servira de substitutiu. Davant l’absència d’ingressos que, en condicions normals aportava l’home, moltes d’aquelles dones entraren en una espiral d’extrema necessitat de la qual no van trobar més eixida que l’ocultació de collita i la compravenda d’alguns “cupons” i productes a fi de constituir una xarxa alternativa i imprescindible per a la subsistència del seu entorn familiar: és la pràctica que es va conéixer com l’estraperlo.
Quan Caridad Burunat (Cerdà, 1914) va perdre al seu marit per una pleuritis de la guerra, es va incorporar a la venda de productes fora de la legalitat. El seu fill José conta que, en mecanitzar l’almàssera on produïen l’oli, les autoritats franquistes passaven a revisar els comptadors per a comprovar que es corresponien amb les quantitats declarades. Burunat, que ocultava part de la producció per a bescanviar-la per altres articles, s’aventurava a pujar a l’aparell vigilat a fer un trifàsic de fusta, operació que permetia que el consum d’energia de la producció clandestina no quedara registrat.
Càstigs discriminats
Participar en aquestes operacions fraudulentes implicava assumir el risc de ser detinguda per la Fiscalia Superior de Taxes, organisme creat en 1940 per a perseguir les activitats vinculades a la compravenda de productes a un preu diferent del tarifat. Aquesta dependència va passar a controlar-ho tot: els preus, les quantitats, la circulació de mercaderia i, fins i tot, la circulació de persones sense una guia o salconduit.
Tot i que la participació en l’estraperlo fou transversal, les conseqüències no eren les mateixes per a qui tenia bona relació amb les autoritats i per a qui tenia uns antecedents vinculats a l’entorn republicà. En l’Estat espanyol, durant la primera postguerra, la filiació política, el grau de religiositat i els “bons costums” es revelaren com a elements amb poder per a exonerar o condemnar activitats fraudulentes com l’estraperlo. El franquisme, en resum, emprà la persecució del mercat negre com una ferramenta de repressió i control sobre determinades capes socials.
En el cas de les dones, Vicenta Verdugo incideix que eren víctimes d’una doble repressió. El règim buscava també contenir a aquelles que havien participat dels avanços en drets aconseguits durant la República i desafiaven el paper de dona que el franquisme considerava adient. Havien eixit de l’espai domèstic, qüestionant la política autàrquica i atacat el model de feminitat patriarcal en llançar-se a les carreteres, botar dels trens o enfilar-se als comptadors de llum.
Les detencions i multes a dones per pràctiques d’estraperlo atresoren característiques particulars, que les diferencien dels càstigs masculins. D’una banda, empraven unes estratègies discursives que, amb la infantilització i paternalisme que se’ls havia adscrit, els permetia sovint atenuar la sanció o evitar-la totalment. “En els casos de la justícia ordinària amb l’estraperlo, eren freqüents les maniobres de simular ventre d’embarassada, al·legar la seua condició de mares o exagerar la situació de misèria”, subratlla, en aquest sentit, la historiadora Mélanie Ibáñez, especialista en la repressió a les dones durant el franquisme.
Però, tot i poder fer ús de la seua condició femenina i maternal per a alliberar-se de certs càstigs, les dones corrien altres riscos majors, atacs directament vinculats a la seva identat com a dones, com, per exemple, la cabellera, que sovint es tallava a les detingudes. La memòria oral i la documentació de la justícia ordinària apunta que van sofrir xantatges sexuals i abusos que comportaven un significat de purificació i purga. Ibáñez exposa que aquests càstigs no han deixat gairebé cap empremta i són difícils de rastrejar i, juntament amb la infantilització que salvava les dones de les multes, s’explicaria que en general estiguen infrarepresentades en la documentació policial i judicial i quan, realment, foren un nombre molt major les que participaren en l’estraperlo.
Hui dia, en moltes cases encara s’acompanyen els plats amb pa, fins i tot amb el dolç. En moltes cuines guarden en un calaix receptes de postguerra com ara el guisat de creïlla i botifarra, freqüent a la dieta de les classes populars davant l’absència de carn i hortalisses. En moltes tertúlies encara es riu en recordar com l’àvia va comprar farina en proporcions industrials en la riuada de 1957 o durant la crisi de la pandèmia, atemorida per una futura mancança. La fam de postguerra és eixe relat col·lectiu que s’ha configurat en el si de cada família, en cada carrer, cada poble. Tot són vestigis d’uns anys en què la misèria, la repressió, la solidaritat i el rugit de l’estómac van marcar la memòria d’una generació resistent.
