Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Feminitzar el nostre entorn

En l’entorn de l’ecologisme, a Mallorca, en el si d’una entitat com és el GOB, se’ns ha obert el debat de l’ecofeminisme. Temps enrere ja vaig escriure sobre això i sobre el fet que entenc el feminisme com un element inherent a la lluita ecologista de coherència evident, que em costa entendre com no ho havíem integrat abans. Es tracta, com diu Yayo Herrero, referent de l’ecofeminisme per moltes, de cuidar les estructures que sostenen la vida, de posar-la en el centre de les decisions i tenir-ne cura, punt on conflueixen poderosament ambdues lluites. L’ecofeminisme és la peça clau de l’ecologisme social.

Però no només ens toca aquest exercici des del punt de vista de l’ecologia social i política, des de com enfocam i bastim les nostres propostes alternatives a la realitat imposada del capitalisme heteropatriarcal. Ens toca també fer una feina intensa de portes endins. En com entenem el poder que representa esdevenir una peça clau d’incidència política, en com exercim aquest paper sense entrar en les dinàmiques de control i poder que s’exerceixen des dels valors masclistes. En com prenem les decisions en el si de les nostres entitats, en el paper que juguen els valors masclistes en les dinàmiques habituals dins de les organitzacions sense ànim de lucre (quina percepció tenim les mateixes dones que som part dels espais de decisió de l’entitat, quin és el repartiment de tasques i responsabilitats dins de l’entitat des de la perspectiva de gènere, etc.).

Hem acabat identificant aquestes estructures masclistes, els jocs de poder que amagaven les decisions que no acabàvem d’entendre, el perill que ells entenien que representava que unes dones els posessin en qüestió

Fins no fa molt de temps, les entitats socials també jugaven a exercir la seva quota de poder, impulsant lideratges majoritàriament masculins, que imposaven la seva perspectiva de com s’havien de fer les coses. Imposaven opinió, criteri i maneres de fer. Conscients o no, moltes de les que ens hem trobat amb aquests esquemes, ens hi hem rebel·lat perquè alguna cosa, que encara no havíem identificat del tot, no ens agradava. I hem hagut de patir les conseqüències d’aquesta rebel·lió perquè s’han entès com un qüestionament a l’ordre establert inadmissible i que s’havia d’erradicar. Com? Atacant la persona (dona) que amenaça l’exercici del seu poder, tal com ells (líders mascles) l’entenen. Però hi hem fet front i a poc a poc, amb els anys, hem acabat identificant aquestes estructures masclistes, els jocs de poder que amagaven les decisions que no acabàvem d’entendre, el perill que ells entenien que representava que unes dones els posessin en qüestió.

I es va resoldre enfocant la resolució del conflicte en la cura, en l’empatia, la confiança i també des de la sororitat. Amb dones que hi han jugat un paper clau, companyes treballadores, voluntàries dins de la junta directiva de l’entitat i una presidenta dona, que va agafar el timó quan les coses estaven més fosques i va capgirar per sempre el rumb de l’entitat: Mika Noguera Ferrando, ambientòloga, mare i un referent per jo dels valors que haurien d’empènyer el món. Des d’aquí el meu reconeixement i gratitud. Així, amb el pas dels anys, hem anat guanyant el camí que tant costa de recórrer per feminitzar el funcionament de les entitats, i això és entendre que la força d’una organització és la seva base social, que els lideratges malmeten les relacions de confiança quan qui lidera s’instal·la en el cim des del qual no pot ser qüestionat. Hem entès que, entre els que hi som i hi estam, ens cal cuidar-nos per poder sostenir el desgast de l’activisme, hem entès la responsabilitat de la incidència política, hem entès que la legitimitat i força que ens dóna la base social no és per assolir un poder personal, sinó per, des d’aquesta força, esdevenir una eina de canvi social. Hem entès que cal poder conciliar el fet de ser mares amb el nostre treball a les entitats, sobretot hem entès  que cal cuidar-nos per poder tenir cura del territori, el medi ambient i la riquesa de la nostra biodiversitat. També hem entès que per això cal posar en qüestió el model econòmic des d’una perspectiva feminista i de classe, perquè si no a la lluita li surten esquerdes que acaben pervertint els objectius del nostre paper de denúncia, resistència i generació d’alternatives.

Però encara ens queda camí per recórrer perquè tot i tenir una junta directiva i una plantilla de treballadors paritària, encara llancem cursos on el professorat és eminentment masculí, perquè som conscients, perquè ho hem vist massa sovint, que des del punt de vista de l’activisme i el voluntariat, ser mare i activista massa vegades es fan incompatibles, perquè per les dones majoritàriament, implica tenir un temps extra, del que massa sovint no disposen pel fet de carregar encara amb la major part de les feines de cures dels teus fills. Això implica, si a més ets treballadora en un altre indret fora de l’entitat, renunciar a la militància i l’activisme, o bé que les padrines, mares, amigues o altres dones del clan familiar cobreixin les teves absències. Hem vist així com, en l’activisme, cauen més de les files les dones mares que els homes pares. Per tot això i per molt més, potser ens toca plantejar-nos fer una assemblea de dones ecologistes, com la que ha fet la CUP aquest cap de setmana, per abordar la lluita i l’acció feminista dins i fora de l’organització.