Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Fer ciutat des de fora del despatx

Davant l’urbanisme convencional, majoritàriament masculí i sovint mogut per interessos que no són els de les futures persones usuàries, es plantegen noves formes de planificar la ciutat, tant a la teoria com a la pràctica

Preparatòria de la marxa exploratòria de la Trinitat Nova (Barcelona) / Equal Saree

Al seu despatx, l’arquitecte en cap mira la ciutat des de dalt, amb plànols i maqueta, i assenyala la futura reforma amb el dit índex. Els grans canvis a la ciutat depenen d’ell, de la seva decisió experta i del seu ull clínic per saber el que convé i convindrà al veïnat, perquè no és només un tècnic de la construcció i l’espai: és un tècnic de la planificació i la vida.

Així és com habitualment s’han enderrocat, planificat i construït els barris a les nostres ciutats. Des dels despatxos de l’urbanisme expert. No necessàriament al servei dels interessos del capital i els grans propietaris, a vegades amb la voluntat real de millorar les condicions de vida de la ciutadania, però en qualsevol cas gairebé mai tenint en compte el que aquesta vol o senzillament necessita. Les respostes des de l’àmbit acadèmic o teòric a aquesta manera d’entendre el desenvolupament de la ciutat tenen com a mínim mig segle de vida, i en els darrers anys al nostre país s’han anat articulant respostes també des de la praxi.


Urbanisme feminista

Així, 60 anys després que la periodista i urbanista nord-americana Jane Jacobs sortís al carrer a observar i disparés la seva crítica a la planificació convencional amb el llibre Mort i vida de les grans ciutats, l’urbanisme feminista compta avui amb col·lectius d’arquitectes que treballen des d’aquesta perspectiva. Equal Saree, per exemple, sorgeix l’any 2010 a la universitat, però avui ja treballa per aplicar-la als barris. Parlem amb dues de les seves integrants, Helena Cardona i Julia Goula. “L’urbanisme convencional està fet als despatxos, principalment per homes, i concep ciutats per a un perfil determinat de ciutadà: persones de classe mitjana, blanques, amb mobilitat perfecta”, diu Cardona. “El disseny de les ciutats no és neutre: reflecteix els valors de la societat on vivim”, afegeix Goula. La seva feina busca que això no es perpetuï, i reivindiquen l’urbanisme que té en compte la diversitat de la gent que habita les ciutats. Diversitat de gènere, però també d’origen, de classe, d’edat o de mobilitat.

Com es concreta això, doncs? És important, per exemple, la mixticitat d’usos i funcions: que no calgui agafar el transport públic o el vehicle particular per fer qualsevol de les coses que necessitem en el nostre dia a dia. També la percepció de seguretat. Perquè no imperi la llei del més fort, que perjudica sempre les mateixes, i evitar el recurs constant a la policia, que no acostuma a solucionar els conflictes ni a evitar la sensació d’inseguretat, són importants els carrers concorreguts, les voreres amb vida però també la bona visibilitat i la il·luminació. Un altre criteri important és l’accessibilitat. Una persona jove amb les capacitats motrius intactes segurament ni hi pensa, però la ubicació adequada d’un pas de vianants, sense anar més lluny, és una qüestió central per a moltes persones.

A Santa Coloma de Gramenet s’ha ideat un parc més segur amb accessos diversos, il·luminació uniforme i bona visibilitat

Els projectes d’Equal Saree parteixen d’aquest enfocament. L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, que, segons ens expliquen les dues arquitectes, vol incorporar la perspectiva de gènere a la planificació urbana, els ha encarregat la reforma de la coneguda com a plaça d’en Baró. “Fins ara era una plaça introvertida, amb poques opcions de fer-hi res. Ara l’Ajuntament volia fer una plaça per a la infància i ens va cridar per fer el projecte amb les nenes i els nens del barri”, explica Goula. Tal com elles entenen la seva feina, cap projecte no té sentit sense la participació de les usuàries. “Si nosaltres hem de pensar com ha de ser l’urbanisme a la ciutat, segurament ens equivocarem perquè no podem pensar com totes les veïnes”, reivindica Cardona. I és per això que han treballat amb les escoles, amb els infants i les persones cuidadores en un exercici de cocreació. El resultat final incorpora una gran diversitat d’usos, i vol allunyar-se del tradicional parc infantil pilotacèntric: tothom pot trobar-hi el seu espai, des de les persones que volen jugar a un joc més actiu (patinar, jugar a pilota o córrer) fins a un espai amb estructures de joc i sorra per a jocs d’intensitat mitjana o una zona més tranquil·la per a jocs de taula. S’ha pensat també en el confort de les persones cuidadores, les que esperen mentre les criatures juguen, treballant amb materials càlids i amb ombres. Naturalment, també en la seguretat: és un espai al qual es pot accedir des de diferents recorreguts, amb il·luminació uniforme i molts espais oberts que permeten molta visibilitat. Per últim, s’ha volgut representar la identitat de les persones participants, les veïnes, mitjançant una placa que testimonia el procés.

Preparatòria de la marxa exploratòria al barri del Besòs i el Maresme (Barcelona) |Equal Saree

 

Malgrat que en aquest cas Equal Saree no l’ha fet servir, una eina habitual en aquest tipus d’urbanisme són les marxes exploratòries, on les veïnes del barri, de perfils ben diferents, recorren els carrers i posen sota mirada crítica l’espai i la seva quotidianitat. A banda d’orientar el personal tècnic, generen cohesió entre les dones del barri i els aporta apoderament, perquè elles esdevenen les veritables expertes del barri. Aquesta metodologia, un cop aplicada, hauria de servir per condicionar la planificació urbana. I diem “hauria” perquè malgrat els diversos processos participatius i la suposada bona voluntat de l’administració, la tensió entre veïnes, per una banda, i personal tècnic i càrrecs polítics, per l’altra, mai no desapareix. En el cas de la plaça d’en Baró, per exemple, la decisió de reformar l’espai per a nens i nenes sorgeix originalment de l’Ajuntament, des dels despatxos, tot i que hi ha hagut un esforç per incorporar la veu de les veïnes.


Crítica marxista i urbanisme anarquista

De fet, des de la perspectiva marxista d’autors com Henri Lefebvre o David Harvey, l’urbanisme com a disciplina no pot estar mai al servei de les classes populars. Marc Dalmau, antropòleg
i soci de La Ciutat Invisible, explica que al parer d’aquests autors “s’ha convertit en una disciplina del poder i el capital per disciplinar la ciutat de cara a generar valor”, sempre al servei de les classes dominants. Lefebvre parla en tot cas d’apropiació de la ciutat per part de les seves habitants, enfront del seu valor productiu.

Malgrat aquesta crítica al concepte mateix d’urbanisme, podem considerar una definició més àmplia que inclouria qualsevol forma de transformació de l’entorn urbà. Aquí és on es pot parlar d’una perspectiva com l’anarquista, també des de baix i des de fora dels despatxos, que posa el focus en la sobirania de la usuària. Aquest concepte, explica Dalmau, és amb el qual treballa l’arquitecte John F. C. Turner. Als anys 60, Turner marxa a treballar al Perú i allà analitza els poblats d’habitatges autoconstruïts i els compara amb els pisos de protecció oficial. Si bé aquests darrers són pisos aparentment més confortables, més grans i fabricats amb millors materials, als campaments autoconstruïts les persones que hi viuen s’han fet la casa a mida, poden tenir el negoci familiar al mateix edifici i segueixen comptant amb xarxes socials que els permeten una vida en conjunt més digna, indissolublement lligada a la sobirania sobre el seu espai vital. En aquest sentit, Dalmau creu que el personal tècnic mai consideraria que un barri de barraques és urbanisme. Per a ell clarament ho és, “i a més de primer ordre”.

Hi ha diversos casos d’apropiació de l’espai urbà per part del veïnat, com el Forat de la Vergonya, Can Batlló o el Cabanyal

En el nostre entorn tenim uns quants casos d’apropiació de l’espai urbà per part de les veïnes, de les usuàries sobiranes. Sempre amb un cert grau de conflicte amb els consistoris.
A Barcelona el primer cas ben obvi seria l’acció veïnal a l’anomenat Forat de la Vergonya a començaments del segle XXI, quan l’Ajuntament va voler esponjar –enderrocar edificis per obrir avingudes– i construir un pàrquing a pocs metres del Mercat de Santa Caterina. Més recentment trobem el cas de Can Batlló, immens recinte okupat –i posteriorment cedit– al barri de la Bordeta de Barcelona. A València, el conflicte inveterat amb l’Ajuntament respecte al barri del Cabanyal té el seu darrer episodi amb les al·legacions presentades contra el pla especial. Seria absurd que en cap d’aquests casos les persones protagonistes es veiessin a elles mateixes com a urbanistes planificant la ciutat, però, al capdavall, de manera més o menys espontània, la transformació urbana hi és.

L’autor anarquista Colin Ward, col·lega i prologuista de Turner, recorda en un article titulat “Qui ha d’urbanitzar?” la famosa escala de la participació ideada per l’urbanista Sherry Arnstein. Aquesta escala, diu, representa un mecanisme útil per desenganyar-nos de les idees que tenim de la participació ciutadana. A baix de tot de l’escala, en el grau mínim de participació, hi ha la simple manipulació; a mesura que pugem esgraons, teràpia, informació, consulta, apaivagament, i, a dalt de tot, en els tres graus màxims de participació, l’associació, la delegació de poder i finalment el control ciutadà. Tant l’urbanisme feminista com l’urbanisme anarquista, com qualsevol altre pensament crític amb les formes convencionals de construir ciutat, aspiren a treballar des de dalt de tot d’aquesta escala. El conflicte amb el despatx, però, sempre hi serà.

Article publicat al número 477 publicación número 477 de la Directa