Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Fer país? La nació dels valencians

La construcció nacional del País Valencià ha de basar-se en el projecte de Joan Fuster?

/ David van Derh

Els processos de construcció nacional són complexos i sovint llargs en el temps, tot i que de vegades pot haver-hi moments d’acceleració. Cal sempre, però, un moviment nacionalista previ fort, capaç de difondre un projecte nacional i engegar la nacionalització de la societat. Al País Valencià, la construcció nacional majoritària en època contemporània ha sigut l’espanyola. Aquesta s’ha construït amb i des d’una identitat regional (que subordina la regió a la nació). Aquesta identitat regional pogué incloure la Renaixença, que acumulà i inventà un seguit de materials culturals que permeteren singularitzar la identitat regional, en concret, pel que fa a la llengua i el relat històric. La identitat regional no era un assumpte del conservadorisme valencià: també els republicans s’hi identificaven amb ella (i amb la identitat nacional espanyola). A més, era molt forta la identitat provincial, que, de fet, feia encara més difícil la construcció d’una identitat col·lectiva valenciana unitària, especialment al sud i al nord del País Valencià.

Al primer terç del segle XX apareix el valencianisme polític, és a dir, el nacionalisme valencià, que planteja un model d’identitat valenciana específica, entesa en termes nacionals. El valencianisme polític –que tindrà un moment d’esplendor relativa en la Segona República– proposava majoritàriament un model de relació federal amb l’Estat espanyol (i tenia en l’Estatut d’Autonomia la seua màxima aspiració política). La relació amb Catalunya era sobretot cultural, més que no política.

Fuster influí en el conjunt de l’oposició antifranquista, però el seu projecte nacional complet no fou adoptat per les forces polítiques

La capacitat de difusió social del nacionalisme valencià fins al 1939 fou limitada i quedà estroncada aleshores. Així, la majoria de la població valenciana continuà identificant-se amb la identitat espanyola i regional valenciana. Sota la dictadura, els franquistes valencians tingueren especial interés a fomentar la versió més conservadora de la identitat valenciana. La feblesa prèvia del valencianisme polític abans de l’any 1939 feu que el seu manteniment clandestí després de la guerra fos igualment minoritari. La diferència amb Catalunya és, en aquest punt, gran.

En la dècada dels anys seixanta, l’aparició en l’escenari de l’obra de Joan Fuster i d’un grup generacional de joves nascuts després de la guerra assenta les bases d’un “nou valencianisme”. En el marc de l’oposició política a la dictadura, s’hi elaborà una proposta política que combinava antifranquisme i democràcia amb una proposta de construcció nacional.

El projecte de Països Catalans de Fuster comportava, pel que fa als valencians, una doble dimensió. La dimensió identitària de la catalanitat dels valencians, derivada de la unitat lingüística i un projecte polític, que consistiria a agrupar als territoris de llengua catalana. Tot i que no eren propostes noves, l’èmfasi sí que ho era. Fuster influí en el conjunt de l’oposició antifranquista, però el seu projecte nacional complet no fou adoptat per les forces polítiques. A més, val a dir que la difusió de les propostes del nou valencianisme foren socialment limitades: sectors universitaris i polititzats de l’oposició.

En els anys de la transició a la democràcia, les propostes nacionalistes foren marginades. El projecte autonòmic –acceptat per les forces polítiques majoritàries– encabí el desig d’autogovern sense posar en qüestió el marc nacional espanyol. Descentralització sense federalisme, de fet. Des d’aleshores, el marc autonòmic ha continuat –i en part ha reformulat– la identitat regional valenciana. Amb tot, s’hi ha afegit una dimensió d’autogovern que el marc regional històricament mai no havia tingut.

No serà possible cap construcció nacional valenciana sense dos elements: afirmació de la unitat cultural de les terres de llengua catalana i elaboració d’un model identitari no regional/espanyol

Pel que fa a la construcció nacional espanyola, la gran majoria dels valencians s’identifica, segons mostren les enquestes, alhora amb la identitat valenciana i l’espanyola. El canvi polític obert en 2015 apunta al fet que el camp del valencianisme té noves possibilitats, però el nacionalisme resta obertament minoritari.

El cert és que l’espai per a una proposta nacional alternativa, i així per a una proposta com la dels Països Catalans continua sent molt complexa.

En el context presen,t almenys tres vies més resten, teòricament, obertes. En primer lloc, una accentuació de la identitat nacional espanyola dels valencians (que continuaria amb la lectura regional més subordinada). En segon lloc, una relectura federalista d’Espanya (que aspirés en lectura màxima, però poc probable vers la plurinacionalitat). En tercer lloc, una via nacional valenciana específica, ni catalana ni espanyola. Les dues primeres semblen les més probables, en un grau major o menor.

No serà possible cap construcció nacional valenciana sense dos elements: afirmació de la unitat cultural de les terres de llengua catalana i elaboració d’un model identitari no regional/espanyol.

La història, però, no està escrita. Mai no ho està.

Article publicat al número 522 publicación número 522 de la Directa

Articles relacionats

Núria Cadenes Fotografies | David van Derh

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU