El més comú als peus de via o als rocòdroms és que els homes apretin més que les dones. Segons estudis fisiològics, la testosterona masculina ho justifica, aportant més valentia per afrontar riscos i més força muscular per tibar. Contràriament, recerques com les dels científics especialitzats en l’esport Nick Tiller sobre l’efecte dels estrògens en la resistència fan trontollar aquestes premisses.
Una revisió bibliogràfica de les recerques sobre escalada dels últims 50 anys evidencia que escalar requereix habilitats psicomotrius diverses, des de l’avaluació de riscos o l’equilibri fins a la resistència muscular relativa al pes propi, la combinació de les quals iguala les possibilitats d’assolir rendiments esportius màxims independentment del sexe/gènere. Lynn Hill, Catherine Destivelle, Sílvia Vidal o Janja Garnbret, així com les dones que estan escalant per sobre del 9a, en són una prova. L’escalada és doncs un esport gender-blind o neutre en gènere, però les estructures heteropatriarcals generen un panorama llunyà d’aquesta neutralitat.
El biaix primari impacta la motivació i s’estén fins a les oportunitats professionals: les dones guies d’alpinisme i escalada no arriben al 10% del total de professionals
Les dades de l’Observatori Català de l’Esport, les de federacions a la FEEC i les d’investigacions com les de Laura Martín, graduada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport; i Lázaro Mediavilla, doctor en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, en la revista Apunts, ho il·lustren: hi ha més homes que dones practicant l’escalada i les dones estan menys compromeses en la superació de reptes i en dedicar temps a entrenar. El biaix primari impacta la motivació i s’estén fins a les oportunitats professionals: les dones guies d’alpinisme i escalada no arriben al 10% del total de professionals; o dins del cos de Bombers de Catalunya, el Grup d’Actuacions Especials (GRAE) compta amb 88 homes i només una dona.
Una història de i pels homes de veritat
Des de l’excursionisme burgès a la popularització de l’esport, als segles XIX i XX, el muntanyisme ha estat un feu masculí. El resultat és una contracultura androcèntrica basada en la valentia, el múscul i la racionalitat innats de l’home de veritat, afermada per narracions d’ascensions engalanades d’èpica i per mecanismes velats d’exclusió de les dones, primer als centres excursionistes i, avui dia, als bars i als rocòdroms: segons Martín i Mediavilla, els grups escaladors continuen mantenint estructures patriarcals.
Jordi Vilar, escalador i equipador, va ser testimoni d’aquesta construcció a finals del segle XX: “hi havia molt aquest assumpte, inicialment. Te n’anaves a mesurar i els veterans [homes] t’acceptaven en un cercle. Amb nosaltres no es va apuntar mai cap noia perquè era una escalada molt èpica”. I l’escaladora veterana Isabel Gutiérrez especifica que “el mite de l’home escalador com a heroi existeix i es promociona al bar”.
La veterana escaladora Isabel Gutiérrez especifica que “el mite de l’home escalador com a heroi existeix i es promociona al bar”
En aquesta línia, la literatura de muntanya ha reforçat l’estereotip masculí amb relats textuals i visuals de múscul i èpica rebel, alhora que la presència de dones ha destacat per ser escassa, bella i elegant. Adrià Chueca, guia de muntanya UIAGM i fotògraf, corrobora que “existeixen prototips d’escaladors home i dona als mitjans.
El masculí és molt vario pinte quant a morfologia física. Però les dones que escalen nivells de dificultat tenen un físic concret: guapes, ben vestides i patrocinades per les millors marques. [L’impacte dels mitjans especialitzats] és evident: la creença sobre les aptituds de les dones és nefasta”.
En canvi, si es contrasten les experiències de dones i homes, s’identifiquen els biaixos. Per exemple, la cordada, és a dir, el grup d’escalada, d’homes Frontera-Majó, premiada i reconeguda als anys 60 i 70, participant en publicacions del sector, manté que les seves companyes només feien ascensions de risc i esforç mitjà per manca d’habilitats; en canvi, Montse Jou, de la colla i primera escaladora de l’Estat en assolir un 7.000, assegura que les barreres eren institucionals —el franquisme no deixava participar les dones en expedicions oficials—i, a més, la societat limitava més els desplaçaments de dones que d’homes per raons diverses.
L’escaladora Piti Capella, participant en la primera expedició catalana a l’Himàlaia formada només per dones (1984), corrobora que hi van anar sense homes perquè els negaven la possibilitat de mostrar el potencial
L’escaladora Piti Capella, guardonada i participant en la primera expedició catalana a l’Himàlaia formada només per dones (1984), corrobora que “[vam anar a l’Himàlaia] sense homes perquè ells tenien la visió que els complicàvem la vida”, negant-les la possibilitat de mostrar el seu potencial.
Risc percebut i autoconfiança
Escalar implica predir problemes i riscos, així com les habilitats per superar-los, pel qual l’autoconfiança juga un rol important. Tant és així que recerques i professionals assenyalen la ment com la barrera principal per assolir cotes màximes, impactant fins i tot en el rendiment muscular. De nou, el context heteropatriarcal escalador que s’ha caracteritzat redueix les possibilitats de les dones d’assoliment de nivells alts.
En primer lloc, la manca de reconeixement dels èxits de dones d’alt nivell (invisibilitzades o titllades d’excepcions) anorreen referents, creant en moltes dones l’autopercepció de no tenir les habilitats suficients. Segons Violant Bonet, guia acompanyant al projecte Alpinistes Solidaris, “hi ha un tema social, que si els homes són més valents i llavors els nois adolescents són més echaos pá’lante. I a les noies els costa perquè pensen que no poden. Però quan he aconseguit motivar-les i pugen, en baixar s’engresquen les unes a les altres. Per escalar necessites l’autoconfiança que pots fer-ho”. Aquesta desigualtat en l’autopercepció també queda palesa a la recerca de Dones amunt: només un 18% de les escaladores van puntuar la seva perícia escaladora per sobre del 7, davant més del 60% masculí.
Només un 18% de les escaladores van puntuar la seva perícia escaladora per sobre del 7, davant més del 60% masculí
A més, davant la pregunta sobre quines són les fortaleses pròpies, més del 50% d’aquestes escaladores van respondre primer, espontàniament, sobre les seves debilitats i àrees de millora. El testimoni de l’escaladora Anna Maria Guijarro n’és una bona mostra: “Les meves habilitats? Soc perseverant, però amb la resta encara m’hi barallo, la gestió de la por, el repertori gestual… i tot el que són forces, flaquejo”. Només un 7% dels escaladors va respondre de manera semblant.
En segon lloc, factors com l’equipament i la graduació dels itineraris poden esbiaixar el risc percebut de les dones i minvar l’autoconfiança. Acordats tradicionalment entre homes, els anomenats dude grades generen molta frustració en dones, amb alçades sovint per sota del 1’67m, o estratègies psicomotrius que no coincideixen amb el visionat pels homes. Escaladores de la talla de Lisa Rands ho han posat sobre la taula en ocasions diverses.
Tanmateix, l’experiència és un grau, diuen, i poques frases encaixen tan bé en l’escalada. El bagatge millora l’adaptació física i cognitiva —més si és anant de primera—, així com les expectatives sobre una mateixa: “el primer que em passava davant una via és que no ho podia fer. Amb l’experiència he vist que sí quan em pensava que no. He desenvolupat més confiança en mi mateixa”, diu Isabel Gutiérrez. Per això, defensa, calen més referents construint autoconfiança i verificant que els límits són més enllà.
Les cordades formades per dones
Les recerques sobre esport i gènere sostenen que els equips formats per dones permeten sovint que les dones progressin més en la mestria esportiva per les relacions d’igualtat i afinitat que s’hi creen. A més, porten a la visibilització i reconeixement públic dels èxits esportius de dones, trencant els feus androcèntrics.
Les cordades mixtes reprodueixen sovint rols de gènere on els homes es mantenen en la posició d’expert, o fins i tot dominant liderant vies o donant indicacions sobre els moviments a fer, portant moltes escaladores a no explorar el seu potencial. L’escaladora guardonada Ester Ollé sosté que “als homes no els agrada que una dona els doni indicacions. Però ells sí que ho fan amb les dones, que així ens ensenyen i estan per sobre”.
Les recerques sobre esport i gènere sostenen que els equips formats per dones permeten sovint que les dones progressin més en la mestria esportiva per les relacions d’igualtat i afinitat que s’hi creen
Anna Bonet, als inicis de la seva trajectòria, recorda que “[la meva parella i jo] teníem el mateix nivell, però ell hi fotia més valentia i jo escalava de segona, em treia les castanyes del foc”. Anys més tard, l’Anna entra al GFTAC —Grup Femení de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya, de la FEEC—: “a mi em va anar molt bé, un equip de dones. Jo no sabia què era capaç de fer i em van potenciar”.
En efecte, en cordades formades per dones, la companya d’escalada és sovint vista com una igual, amb qui fer equip braç a braç. La cordada de dones Valdeolivas-Solà, de 8è grau, n’és molt representativa: “quan vas amb homes et munten les vies i ja està, tot tranquil. I un noi pot ser més alt i ja veus que allò que et diu a tu potser no et va bé. Però sempre hi ha alternatives. Quan vas amb una noia, o pot l’una o pot l’altra. I et puja molt l’autoconfiança. Si a ella li surt, a mi també. I hem après molt l’una de l’altra. I això és tope fantàstic”. D’afegitó, la complicitat o afinitat de gènere que s’hi pot crear també té el seu paper en una actitud positiva per afrontar i comprometre’s amb reptes d’escalada.
Les cordades de dones forcen la societat a reconèixer els èxits i potencials de les dones en l’escalada, creant referents mediàtics, però també propers i palpables. Les participants del treball Going Manless, publicat per Molly Loomis l’any 2005, van expressar que recerquen equips i cordades conformats per dones per recordar-se a si mateixes i a altres dones les capacitats pròpies per escalar fort, a així influir positivament en el bagatge i l’autonomia de les dones a la roca, interpel·lant-ne moltes a superar la zona de confort, a enfrontar-se al risc anant de primeres, o desenvolupant estratègies cognitives i motrius per construir autoconfiança i arribar al màxim del seu potencial.
