“No s’emportin el cotxe! Encara ha de passar el pèrit!”. El cotxe no tenia solució. El bomber intentava explicar-li a un veí del barri del Raval de Sant Roc, a Algemesí (la Ribera Alta), que havien de treure el vehicle per poder continuar treballant als carrers. L’home semblava aferrar-se al poc que li quedava, deu dies després del dia D.
Multipliqueu aquesta història tantes vegades com vulgueu i apugeu-li el volum al màxim per la pèrdua de vides humanes. Els efectes de la dana, la pèssima gestió preventiva i la pitjor intervenció davant les seves conseqüències han deixat una ferida profunda, amb una població en situació d’indefensió i una desconfiança cap a l’acció institucional que costarà de recosir. Tanmateix, entre les escletxes d’aquest patiment patent i latent, tenim la tasca de rescatar-ne aprenentatges i propostes de futur, un futur en què els fenòmens meteorològics extrems de l’emergència climàtica apareixeran de manera recurrent. Aquest serà el tauler de joc on es dirimirà la justícia social, climàtica, ambiental, de gènere, global, etcètera.
Escric des de la colpidora experiència d’haver estat fent tasques de voluntariat a Algemesí, gràcies a les brigades organitzades per la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, en coordinació amb Suport Mutu DANA de València i el Centre Social Terra, i des de la militància en el moviment ecologista, on la diagnosi climàtica està ben apresa, però també ens sentim desbordades per la commovedora realitat. La ciència climàtica fa dècades que adverteix de les conseqüències de la inacció davant de la crisi.
Heus aquí el primer aprenentatge: l’emergència climàtica no és quelcom eteri. Són molècules de CO2 que s’acumulen allà dalt, a l’atmosfera, i que en un futur faran que passem més calor. Malauradament, es materialitza en fenòmens meteorològics extrems de generació ràpida, com la dana i d’altres de més lents com la sequera o les onades de calor. Fins i tot, com indicava un estudi de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer, en problemes socials i de salut pública com l’augment dels suïcidis. Per això, el delicte del govern Mazón, per la seva prepotència, ignorància, incompetència, incapacitat i negligència galopants en la criminal gestió de la dana, comença molt abans. El seu partit i els que estan més a la dreta del seu són promotors d’un negacionisme que mata. Ara bé, tot i ser-ne els màxims responsables, la cosa abasta gran part d’un arc polític incapaç de prendre mesures que posin en risc el model de producció i consum capitalista.
El segon aprenentatge, després de travessar València i treballar a Algemesí, és que les institucions han estat de bon tros superades. “El poble salva el poble”, sí, però hi ha unes responsabilitats delegades i uns recursos públics que s’haurien de posar en joc en situacions com aquesta. La imprevisió i la coordinació de la intervenció postdana han estat nefastes. “Ja no cal que netegeu ací, aquesta escola té problemes estructurals”, ens va etzibar un bomber, obligant un centenar de voluntàries a abandonar un dels espais on ens concentràvem.
La tercera lliçó és el mateix paper del voluntariat i les xarxes de suport mutu. Diria que és certament perillós romantitzar el seu rol com si fossin heroïnes salvadores del desastre. Alhora, és tant o més perillós no valorar que la gent es mobilitzi per ajudar altres persones. Potser no som tan egoistes i competitius com deien Adam Smith i el darwinisme. La cooperació de Margulis o l’ajuda mútua de Kropotkin també formen part de nosaltres i ens ho hem de recordar una i mil vegades perquè, malauradament, la memòria, al segle XXI, és material fungible.
Però, com transformem aquests aprenentatges en propostes?
Ara veurem com les institucions estatals, autonòmiques i municipals, en un clar exercici de política de la demanda, comencen a remenar papers a correcuita, actualitzar plans, fer formacions, etcètera, per fer visible que hi són. Segurament, les zones inundables es convertiran en un ariet antidesenvolupista i potser aquells megaprojectes que no podíem tombar cauran en una pausa momentània.
De tota manera, la proposta no anava per aquí. La motivació amb la qual començava aquest text era demanar-nos que féssim un pas endavant en dos sentits: per guanyar autonomia d’acció en moments com aquests i per articular una estratègia d’incidència política que ens dugui a aliances publicocomunitàries pel clima.
Necessitem formar-nos i conformar mecanismes autoorganitzats per reaccionar de forma ràpida davant d’una onada de calor o d’una pluja torrencial
Per què? Doncs per deixar de ser subjectes passius o reactius i passar a ser actors rellevants en la prevenció dels fenòmens meteorològics extrems. Per una banda, de la mateixa manera que les companyes de la Catalunya central saben d’incendis o les del Pallars de nevades, necessitem formar-nos per conèixer les dinàmiques d’intervenció davant d’una sequera prolongada, d’una onada de calor severa o d’una pluja torrencial. Saber què cal fer i què no fer en cada cas, saber quin és el primer pas, marca una gran diferència i és la millor estratègia d’adaptació a l’emergència climàtica.
Però la cosa no acaba aquí. Necessitem una incidència política adreçada a conformar aliances publicocomunitàries de prevenció i d’intervenció davant els embats de la crisi climàtica. Tenim referents com Cuba i Puerto Rico, on la ciutadania està directament implicada en la gestió dels huracans i les pluges torrencials. També podem prendre exemples més propers com les agrupacions de defensa forestal (ADF), amb la intenció d’emular-les i conformar agrupacions de defensa del clima (ADC), un teixit d’entitats i referents comunitaris amb capacitats instal·lades per informar i intervenir. Potser us sona massa grandiloqüent, però, al cap i a la fi, la fragilitat del clima mediterrani està en joc i, sincerament, crec que val la pena defensar-lo.
Finalment, cal mantenir la flama de la solidaritat amb les persones afectades per la dana. Moltes d’elles, a cop de patiment, han construït una mirada crítica de la realitat que ara els afecta. Per això és important que la fase de reconstrucció contingui propostes de recuperació pública, cooperativa i col·lectiva de l’economia productiva i reproductiva. És vital mostrar que hi ha altres models, amb altres valors i objectius. Canalitzar la ràbia, la desesperació i la frustració que patiran milers de persones al País Valencià cap a aquest tipus de propostes és un antídot i un tallafoc per als discursos excloents i negacionistes de l’extrema dreta.
Sabem que no serà fàcil. Ens tocarà, altra vegada, fer de picapedreres. Tanmateix, val la pena prova-ho perquè, sí, “sols el poble organitzat salva el poble”.
