Els propers Jocs Olímpics que se celebraran són els d’hivern de Pequín 2022. La capital de la República Popular de la Xina ja va acollir els Jocs d’estiu de 2008 i només catorze anys després repetirà en una situació inèdita en la història de l’olimpisme. Mai abans una mateixa seu ha acollit les dues versions olímpiques i és que, històricament, l’especificitat de les seus d’hivern –allunyades de les grans ciutats– les fa poc compatibles amb l’envergadura d’uns Jocs d’estiu. Vist amb perspectiva, Pequín 2008 arrossega forts dèficits i la cita del 2022 arriba envoltada de problemàtiques diverses.
“La selecció de Pequín per als Jocs del 2022 és molt més peculiar del que sembla a primera vista. Una raó: amb prou feines hi neva”. El diari nord-americà The Atlantic posa el dit a la nafra i és que, a més, les precipitacions a la zona de Pequín es concentren a l’estiu. Segons The Atlantic, però, els responsables de la seu olímpica ja han tranquil·litzat el Comitè Olímpic Internacional (COI): crearan prou neu artificial per a totes les competicions. El diari britànic The Guardian, per la seva part, hi posa retrospectiva. L’estadi olímpic de 2008, l’emblemàtic Niu d’ocell, amb prou feines s’ha tornat a omplir des d’aleshores i, a més, calcula que caldran trenta anys per amortitzar els 420 milions d’euros que va costar la seva construcció.
Però no només això. Construir les instal·lacions olímpiques de piragüisme va provocar l’expulsió de milers de persones de casa seva i poc temps després, l’agència Reuters va descobrir que no tenien subministrament d’aigua. Allò va destapar la capsa de les vergonyes. Al cap de deu anys, el 2018, la majoria de les instal·lacions es trobaven en un estat deplorable. Les graderies de la pista de vòlei platja estan podrides; la pista de bicicròs (BMX), sepultada per la vegetació, i el Niu d’Ocell envoltat d’escombraries. Després dels Jocs d’estiu del 2008, els més cars de la història fins aleshores –algunes consultores detallen la inversió en més de 35.000 milions d’euros–, Pequín repetirà amb els Jocs d’hivern el 2022. El poder de l’olimpisme és enorme, però és possible qüestionar-lo?
La consulta popular del 1972
El que va passar el 1972 a Denver, als Estats Units, va deixar en estat de xoc les elits olímpiques. Dos anys abans, el COI havia anunciat oficialment que la capital de l’estat de Colorado acolliria els Jocs d’hivern de l’any 1976. Quedaven, per tant, sis anys de marge per poder preparar la cita olímpica amb garanties suficients. Denver i el tram de les muntanyes Rocalloses de l’estat de Colorado són una referència mundial en els esports d’hivern. Al mateix temps, però, són també un pol de pensament crític i ecologista, amb una comunitat molt sensible en qüestions mediambientals.
La candidatura de Denver es va refusar després que el COI l’hagués concedit
Si l’anunci olímpic s’havia fet el 1970, el mes de gener del 1971 va saltar la primera alarma. El representant estatal Bob Jackson va declarar a Associated Press: “Hauríem de dir a la nació i al món: ‘Ho sentim, estem preocupats pel medi ambient. Vam cometre un error, emporteu-vos els Jocs a un altre lloc’”. El desembre d’aquell any, Dick Lamm, que pocs anys després es convertiria en governador de Colorado, va assegurar a Ski Magazine: “Cada cop que faig una pregunta sobre ecologia, la gent olímpica em diu: ‘No et preocupis, ja ens ocuparem d’això’”. Lamm se sentia utilitzat per uns representants olímpics que no mostraven gens de respecte pel medi ambient. De seguida, grups d’activistes van crear el moviment Protegim el nostre entorn de muntanya. El COI va respondre modificant l’emplaçament d’algunes proves, però va rebre l’oposició frontal del veïnat de les noves zones afectades. La necessitat de crear neu artificial o transportar-la amb camions va agreujar la situació. Cada nova mesura presa per driblar les protestes encaria els Jocs.
La tensió va esclatar definitivament amb les primeres xifres de despeses. La inversió disparada dels Jocs d’hivern del 1972 a Sapporo (el Japó) va alertar tothom a Denver, on tot i no haver-se construït res encara, ja s’havien gastat més d’un milió de dòlars. En un clima molt enrarit, el vicegovernador de l’Estat de Colorado va admetre que mesos enrere havíen mentit “una mica” sobre l’estat de les instal·lacions ja existents per assegurar-se l’elecció olímpica. D’aquesta forma, i malgrat l’oposició de diferents sectors empresarials, es va celebrar un referèndum. El 7 de novembre de 1972 es van convocar dues consultes, una a la ciutat de Denver i l’altra a la resta de l’Estat de Colorado, en les quals es plantejaven diverses esmenes a les partides públiques destinades als Jocs. Amb una participació rècord, el rebuig a la cita olímpica es va imposar amb un 60 %. Per primera i única vegada a la història, uns Jocs ja concedits van ser refusats.
Més referèndums al llarg de la història
El cas de Denver va mostrar que les normes del joc es poden moure amb la partida ja en marxa i, a més, que la ciutadania té prou força per plantar cara al poderós moviment olímpic. Aquests últims anys, s’han realitzat altres consultes populars per decidir sobre diferents candidatures olímpiques. El veïnat de Davos, Saint-Moritz i Munic va descartar la candidatura de les seves ciutats per acollir els Jocs d’hivern del 2022. Hamburg també va dir “no” als Jocs d’estiu del 2024 i Calgary i Sion van rebutjar els Jocs d’hivern de l’any 2026. Lausana, Oslo, Budapest, Cracòvia, Viena, Berna, Estocolm, Roma i Innsbruck també formen part de la llista recent de ciutats que han refusat els Jocs Olímpics.
Els motius principals acostumen a respondre a qüestions econòmiques i mediambientals. Els plantejaments del COI i els diferents comitès organitzadors, així com les experiències d’altres seus, resulten fonamentals. Sotxi, a Rússia, va acollir els Jocs d’hivern el 2014, un esdeveniment que va acabar col·leccionant un escàndol rere un altre. Tal com es recull en Circus maximus, d’Andrew Zimbalist (Ediciones Akal, 2016), els Jocs de Sotxi van costar uns 44.000 milions d’euros, quan estaven pressupostats en menys de 9.000 milions. La corrupció al voltant de les diferents oligarquies i la inversió privada van ser els principals problemes, però també la contaminació, la violació de drets civils, així com les reubicacions forçoses denunciades per Human Rights Watch. Sotxi forma part de la història fosca de l’olimpisme.
Per frenar la desil·lusió creixent entre les futures candidatures olímpiques, el COI va aprovar una “Agenda Olímpica 2020” amb quaranta recomanacions, que promou projectes de menor pressupost i més respectuosos amb el medi ambient. Milà-Cortina d’Ampezzo (Itàlia), que acollirà els Jocs d’hivern del 2026, ha reduït el pressupost en més de 25 milions d’euros respecte de Pequín 2022, segons dades del COI. La candidatura italiana es va imposar a Estocolm-Are (Suècia) en la votació per ser seu olímpica. La falta de compromís econòmic per part del govern i el poc entusiasme popular van penalitzar la candidatura sueca.
Abans, ja havien caigut de la cursa olímpica del 2026 Calgary, al Canadà, i Sion, a Suïssa, en les quals el “no” va imposar-se en un referèndum, mentre que Graz, a Àustria, va retirar la seva candidatura quan es va anunciar que se celebraria, justament, un referèndum. A Milà-Cortina d’Ampezzo, el secretari d’Esports d’Itàlia, Giancarlo Giorgetti, va refermar la candidatura amb el convenciment que “no cal un referèndum. Hi ha una gran majoria de la gent que dona suport a la candidatura i estic convençut que les futures administracions locals també ho faran”.
