Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Futbol contra l’exclusió al barri del Besòs

Les antigues instal·lacions del Club Esportiu Besonense de Barcelona acullen l’activitat esportiva extraescolar de 150 infants mancats de recursos, la qual esdevé el seu principal espai de socialització

Desenes de joves futbolistes aixequen polseguera al barri del Besòs / Victor Cervantes Belmonte

Pocs camps de terra es poden trobar que resisteixin avui en dia a l’àrea metropolitana de Barcelona. Remodelacions, construccions i projectes de foment de l’esport de tota mena han canviat també el mapa esportiu de la ciutat. On abans hi havia grava, ara s’hi ha plantat gespa sintètica per a l’alleugeriment de molts genolls joves i la tristesa dels més nostàlgics. La seva raresa ha convertit les superfícies de sorra en gairebé un objecte de fetitxisme futbolístic, però alguns rectangles polsosos encara segueixen sent escenari de gols, patxangues i històries que fan comunitat. Això succeeix al barri barceloní del Besòs. A molt poques passes del recinte del Fòrum, on jovent autòcton i estranger es fon el salari en festivals de música amb l’arribada del primer sol primaveral, hi ha un petit oasi de futbol obert a tothom. Allà, l’esport s’usa diàriament per combatre els problemes d’una barriada que lluita contra la precarietat i l’estigma de ser una de les zones amb més immigració i menys renda per càpita de la capital catalana.

A prop de la desembocadura del Besòs, el riu que delimita Barcelona pel nord, es van erigir durant dècades diversos barris de barraques com el Camp de la Bota o el barri de Pequín, poblats en bona part per famílies d’ètnia gitana. Les grans onades migratòries procedents d’altres llocs de la península i la voluntat del règim en època tardofranquista de posar fi al barraquisme van acabar erradicant aquests assentaments i es van urbanitzar en temps rècord zones properes com el barri del Besòs o el barri de la Mina. Desgraciadament, aquest últim –que ja pertany al municipi de Sant Adrià de Besòs– ocupa encara avui un espai singular en l’imaginari col·lectiu català, quelcom semblant a una espècie de forat negre, un territori inhòspit que qualsevol barcelonina tem, del qual tothom ha sentit històries però molt poca gent coneix.

Per sort, dècades de lluita veïnal i una lenta millora de les condicions de vida han anat canviant la cara a aquesta zona de l’àrea metropolitana de Barcelona. No obstant això, seria ingenu dibuixar un paisatge idíl·lic. Encara queden deures pendents: teixir un entorn segur i pròsper per a les més joves o llimar els conflictes que puguin sorgir després de la segona onada migratòria que va viure la zona en poques dècades, per exemple. I és que avui les nouvingudes no provenen d’Extremadura, Andalusia ni Múrcia, sinó de l’Equador, el Pakistan o l’Àfrica subsahariana. Heus aquí on el petit espai situat al número 20 del carrer Lluís Borrassà juga un simbòlic però emocionant paper en aquesta història.

 

Una dècada enrere, quan el Club Esportiu Besonense va cessar la seva activitat competitiva, l’Ajuntament de la ciutat comtal va decidir reciclar el seu estadi situat a la frontera entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs per convertir-lo en un espai polivalent al servei del veïnat. Llavors van aparèixer diversos col·lectius del barri amb ganes de jugar a futbol, com per exemple un grup de joves senegalesos, la majoria d’ells manters, que encara avui es reuneixen cada dimarts i diumenge a la tarda per fer-hi partits. La intenció era bona, però la instal·lació no va trigar a degradar-se. Lloguers abusius, barbacoes de cap de setmana o la constant visita de persones drogodependents –el camp està a la ruta entre la parada de metro més propera i un dels centres de distribució de droga més importants de la zona– van fer d’aquest un lloc poc recomanable per a la pràctica de l’esport.

147 menors omplen aquests camps de sorra de dilluns a diumenge sota la supervisió de nou monitors i una educadora social

El consistori barceloní va reaccionar per treure de l’abandonament aquesta instal·lació i a través d’una entitat vinculada –l’Associació Sant Martí Esport– va designar una persona exclusivament per a la cura del que succeïa en aquests camps. Ell és Juan Grande i fa cinc anys va posar la llavor d’un projecte meravellós: “Jo era fuster i m’acabava de quedar a l’atur. Havia fet d’entrenador amateur, però no tenia formació en temes d’educació social. Em vaig tirar a la piscina perquè no tenia res més. El primer mes van venir cinc nens, així que vaig imprimir uns fulletons i em vaig posar a repartir-los a la sortida de les escoles. Deia als nens que podien venir a jugar al sortir de classe, totalment gratis, amb dues condicions: el consentiment familiar i que no generessin cap problema dins d’aquestes parets”. Cinc anys més tard, 147 menors omplen aquests camps de sorra de dilluns a diumenge sota la supervisió de nou monitors i una educadora social.

“Cada tarda els oferim una hora per fer els deures i després una altra per practicar futbol, vòlei, handbol, softbol o criquet”, explica Dani Rosillo, un altre dels coordinadors del projecte. “Aquest és un espai de llibertat per a ells. Això fa que puguem arribar millor als seus problemes i que ens expliquin coses que no explicarien a classe al seu professor”.

No obstant això, tot i els beneficis que s’estan comprovant en els últims anys, la naturalesa esportiva d’aquesta iniciativa ha anat mutant fins a haver d’assumir més funcions de les que li pertoquen: “Ens involucrem moltíssim a nivell personal. Per exemple, en els equips de futbol sala que estan competint al Consell Escolar de Barcelona moltes vegades és l’entrenador el que ha de treure el bitllet de metro a tota l’expedició per anar a jugar o, un altre exemple, sovint hem de comprar berenar a algun infant perquè els seus pares no s’han preocupat que mengés alguna cosa. Però cal aprendre a posar límits; en teoria som aquí perquè facin esport. Portem gairebé 150 nens i hi ha situacions complicades, tenim certs protocols quan veiem coses que poden ser greus, però tampoc podem actuar com els seus padrins”. Mariam Trujillo, l’educadora social de la instal·lació, ha de lidiar amb aquest dilema pràcticament cada dia: “Molts nens viuen situacions bastant complexes a casa. A vegades veus que un nen de set anys ve sol i se’n va a casa sense que ningú l’acompanyi, un altre et plora perquè el pare s’ha posat agressiu a casa… Però què fas? En el dia a dia cal posar-hi més hores fora d’aquí per intentar caçar els pares i posar-se pesada perquè compleixin certes rutines bàsiques. En els casos més difícils, l’únic que podem fer és alertar els serveis socials”.

Per atreure la presència de noies s’ha fet un mural en un dels laterals del camp de futbol amb referents femenins del món de l’esport com Serena Williams, Alex Morgan i Mireia Belmonte |Victor Cervantes Belmonte

 

La realitat del barri és la que és, però sobre la grava del complex esportiu Francesc Abad molta gent troba un respir. Un dels entrenadors més novells, Pol Baterno, explica orgullós els progressos que ha fet en pocs mesos amb l’equip: “Competir els va de meravella, a ells i a nosaltres, perquè no hi ha res que els motivi més. No podem expulsar ningú de l’activitat, així que juguem amb l’assistència al partit del cap de setmana perquè compleixin amb les normes de l’entrenament i el respecte entre ells”. Sobre els partits, Dani Rosillo confessa una petita maldat: “Moltes vegades ens toca jugar contra equips de la zona alta de Barcelona. Arriben famílies de Sarrià o Sant Gervasi i s’espanten. Em pregunten: ‘Escolta, però això és segur?’. Jo faig broma: ‘Mentre no es pongui el sol, tu tranquil’”.

A l’equip de Baterno, per cert, descendents de les comunitats magribina, pakistanesa, gitana i sud-americana comparteixen samarreta sense cap fissura al vestidor. La barrera cultural sembla superada aquí, encara que adverteixen: “A mi, com a dona, hi ha molts pares que ni em saluden. Altres s’enfaden perquè els retraiem que portin el fill i en canvi deixin la filla ajudant a la botiga o a casa”. És cert, la proporció és aclaparadorament masculina: “Hi ha 130 nens apuntats per només 17 nenes. Aquí el tema cultural es nota i és quelcom que estem treballant. De moment ens conformem a guanyar petites batalles. Hem aconseguit crear un grup de criquet femení amb la condició que durant l’hora que duri l’activitat no hi hagi cap home major de dotze anys al recinte”. Captar l’interès de les noies del barri és ara una prioritat, potser per això fa uns mesos un dibuix amb els rostres de tres referents de l’esport femení com Mireia Belmonte, Serena Williams i Alex Morgan va ser traçat sobre els murs del camp per un grup d’artistes del barri.

 

Els adults també entren en joc

No només les criatures s’omplen les sabatilles de sorra. Grups d’adults tenen el seu espai reservat durant la setmana. Aquí sí que es divideixen i juguen partits segons el seu origen, tot i que un cop l’any es reuneixen per disputar el torneig antiracisme. Com hem dit, un dels col·lectius més veterans del lloc és el manter, que porta gairebé deu anys jugant-hi dues vegades per setmana. Parlem amb un noi que sembla organitzar-los a tots, o almenys així ho indica el braçalet de capità que llueix. Es diu Ousmane, és del Senegal (com la majoria dels que són al camp), té 26 anys i en porta tres venint: “La majoria vivim junts en pisos de la zona. Jo per exemple visc amb cinc companys del meu equip a l’altra banda del carrer. Sovint ens organitzem segons el barri d’origen de la nostra ciutat al Senegal. És com si te’n vas a un altre país i juguéssiu els de Sant Andreu contra els de la Barceloneta. Cada equip té el seu capità i els capitans som els que ens encarreguem de captar jugadors suficients per a cada partit. Jo, per exemple, he creat un grup de WhatsApp per saber més o menys quants vindran”. Estan organitzats, porten aquí des que es va obrir el camp al veïnat, se senten bé però admeten que això no és el que desitgen: “Hi ha força nivell. De tant en tant venen un parell de nois que van arribar a debutar a la primera divisió del Senegal, tot i que és complicat organitzar-se. Abans hi havia més equips, però hem hagut de reduir. Amb l’arribada de l’estiu tindrem encara més feina i serà més difícil per a molts poder venir. El que ens agradaria realment, almenys a mi, és que ens donessin l’oportunitat de competir de veritat. Però és impossible. Sense papers, no hi ha fitxa”.

Un dels col·lectius més veterans del lloc és el manter, que porta gairebé deu anys jugant-hi dues vegades per setmana

Mentre no arribi l’oportunitat, Ousmane seguirà jugant al camp del carrer Lluís Borrassà. O no. Malgrat guanyar-se la simpatia del veïnat i encara que alguns polítics locals com Ada Colau
o Jaume Collboni ja hagin passat per fer-s’hi la foto, el complex esportiu Francesc Abad afronta els que podrien ser els seus últims mesos de vida, tal com s’ha conegut fins ara.

El Patronat Municipal de l’Habitatge tenia projectat edificar una promoció d’habitatge assequible sobre aquests terrenys de titularitat pública. Malgrat que aquest projecte d’edificació de 53 pisos portava anys sobre la taula, va restar congelat durant un lustre. Ara l’obra sembla haver-se desbloquejat. Dani Rosillo comparteix: “Ens han dit que tenim fins al setembre o potser l’octubre per marxar. En teoria, l’edifici no ocuparà tota la parcel·la i ens deixaran un parell de campets per aquí darrere, però no sé si podrem ficar gairebé 200 persones a la meitat de terreny. Una altra opció és negociar amb les escoles de la zona perquè ens cedeixin les seves instal·lacions. Però qui deixarà un espai prou gran per a tota la gent que passa per aquí i que estigui disponible totes les tardes de la setmana? A més, un dels nostres èxits és que els xavals ens veuen com un lloc diferent, aquí troben una cosa que no tenen la resta del dia. Dubto molt que puguem fer la mateixa feina en un col·legi”.

Caldrà veure si les promeses fetes en període preelectoral es compliran o si finalment aquesta bonica iniciativa veïnal sucumbirà

El futur d’aquest petit espai està ara en mans d’una administració pública que s’ha mostrat vel·leïtosa sempre que ha hagut de mirar cap a aquesta part de la ciutat. Per part de la regidoria del districte s’assegura que la feina duta a terme durant aquests anys mereix tenir una continuïtat malgrat el presumible adéu d’aquesta instal·lació i el final de la licitació del projecte sota el paraigua del Pla de Barris. Caldrà veure si les promeses fetes fa unes setmanes en període preelectoral es compliran o si finalment aquesta bonica iniciativa veïnal sucumbirà per manca d’espais on poder seguir oferint a la gent una manera de teixir barri a través de l’esport.

Article publicat al número 479 publicación número 479 de la Directa