La premsa ha estat, des dels orígens del feminisme, una eina per a la difusió d’idees, la formació i la participació política. A grans trets, la societat dels temps passats establia l’espai públic com el destinat als homes i el privat a les dones. En aquest context, l’escriptura fou una de les primeres escletxes a través de la qual les dones van obrir-se pas per a participar en l’espai públic. Dones pioneres que escrivien sobre la igualtat intel·lectual de gèneres, el dret a una educació igualitària o el dret de totes a poder accedir a millors treballs.
Les primeres expressions escrites que reivindicaven una millora en la situació social de les dones van aparéixer, en el nostre entorn, cap a mitjan del segle XIX, de la mà dels socialismes utòpics. Publicacions com El Pensil Gaditano –que, després de diversos canvis de nom, va acabar denominant-se La Buena Nueva (1856-1866)– recollien les idees de pensadors com Charles Fourier o Étienne Cabet i apel·laven a la llibertat educativa, laboral o amorosa. Segons la historiadora Gloria Espigado, els socialismes utòpics van tindre pes sobretot en alguns territoris de la península Ibèrica com Cadis o Barcelona, on aquestes escriptores fourieristes i les seues idees utòpiques van conformar un precedent per a la posterior premsa republicana escrita per a dones i el seu llegat feminista.
Veus femenines, idees lliures
A partir del Sexenni Democràtic (1868-1874) es produeix una eclosió de la premsa liberal arreu de l’Estat espanyol amb alguna capçalera que encara perviu avui com La Vanguardia o Las Provincias. Així bé, les publicacions signades per veus femenines es trobaven acotades sobretot en la premsa més política lligada al republicanisme, el lliurepensament o els primers corrents socialistes i anarquistes.
La participació de les dones en la premsa política va créixer durant els anys del Sexenni i la posterior Restauració (1874-1931). La historiadora alacantina Maria Dolores Ramos assenyala la creació d’una xarxa de mitjans de comunicació lligats a la cultura política republicana de la qual les dones van formar part i van aprofitar per a fer demandes envers la seua situació. Entre altres qüestions, s’hi abordava l’assumpte de l’emancipació de la dona de la mà de noms com Matilde Cherner, Modesta Periú o Magdalena Bonet i Fàbregues. Aquesta darrera va participar en els cercles republicans a les Illes i va publicar en diversos diaris animant les dones a posicionar-se a favor d’assumptes com el matrimoni civil o els moviments per la pau; concretament, contra les guerres colonials d’aquell moment.
Així bé, a banda de participar en publicacions afins, també van aparèixer revistes i diaris escrits i coordinats només per dones. Un exemple va ser La conciencia libre, setmanari que va néixer a València l’any 1896 de la mà de Belén Sárraga i Amalia Carvia Bernal. La revista es presentava amb el subtítol de Justicia, libertad y fraternidad i comptava amb la participació d’escriptores d’arreu de la Península com Maria Trulls Algué, Ángeles López de Ayala o Concepción Arenal. Aquesta publicació de caràcter republicà i lliurepensador recollia escrits que apel·laven a la igualtat intel·lectual de les dones i a l’educació com a front per a l’alliberament. Es va fer ressò de les demandes del primer associacionisme femení i republicà de València, perquè mantenia una estreta connexió amb l’Associació General Femenina (AGF), una agrupació vinculada al blasquisme, corrent republicà propagat per l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez que va tindre molta força al País Valencià al tombant dels segles XIX i XX.
Tant Belén Sárraga com Amalia Carvia van ser dues figures molt actives del republicanisme de l’època. Sárraga (Valladolid, 1874 – Ciutat de Mèxic, 1951), s’establí a València amb la seua família i al cap de poc temps va impulsar la formació de La conciencia libre i de l’Associació General Femenina (AGF). Fou una veu present en els cercles lliurepensadors del moment, fins al punt d’actuar com a representant de l’Estat espanyol en les conferències per la pau de la Haia l’any 1902. A principis del segle XX es va traslladar a Catalunya, on va participar de la Societat Autònoma de Dones de Barcelona juntament amb noms com Ángeles López de Ayala o Teresa Claramunt.
A partir del Sexenni Democràtic (1868-74) sorgeixen mitjans de línia republicana en què ja es parla de l’emancipació de les dones
Pel que fa a Amalia Carvia (Cadis, 1861 – València, 1949) va continuar residint a la capital valenciana els anys posteriors a l’AGF i La conciencia libre, on va continuar participant en premsa republicana, escrivint en el diari blasquista El Pueblo. Va fundar una publicació de caràcter feminista l’any 1915, Redención. Juntament amb la seua germana Ana Carvia i altres activistes republicanes va dur a terme també diversos projectes educatius per a dones de classe treballadora, com una escola nocturna i la fundació d’una biblioteca.
Però parlar de pioneres del periodisme i de les idees feministes als Països Catalans no seria possible sense esmenar el nom de Dolors Monserdà (Barcelona, 1845 – 1919), escriptora catalana pionera a plantejar els problemes socials de les dones a la premsa del seu entorn. Va col·laborar en publicacions com La Renaixensa, La Llar, La Il·lustració Catalana o la revista Feminal (1907-1917). També és coneguda per novel·les i pels assajos com Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909) o Tasques socials (1919).
Al costat de Monserdà destaquen altres dones que van fer aportacions al periodisme català de la segona meitat del segle XIX, com Carme Karr, Agnès Armengol o Maria Josepa Massanés. Moltes van coincidir a la revista Feminal impulsada i coordinada per Karr, amb una mentalitat més professional. S’escrivien notícies, reportatges i cròniques, tant d’assumptes locals com internacionals, i s’informava dels moviments per l’emancipació de les dones en altres àmbits com l’Estat francés, les illes Britàniques o Amèrica.
Al marge d’aquest grup, cal esmentar Amalia Domingo Soler (Sevilla, 1835 – Barcelona, 1909). Lligada al corrent lliurepensador i a l’espiritisme, va començar a escriure en publicacions com La Luz del porvenir o la Revista de estudios psicológicos de Barcelona als anys setanta del segle XIX. Una dècada més tard trobem en la seua producció un gir evident cap al pensament més feminista. Escriurà en defensa de la dignificació del treball per a les dones i formarà part de l’associacionisme de finals de segle juntament amb Ángeles López de Ayala o Teresa Claramunt, entre d’altres. Va arribar a publicar més de 1.200 articles.
Al costat de la premsa obrera
Les dones republicanes també foren pioneres en les primeres mobilitzacions obreres del tombant de segle. La presa de consciència de moltes d’elles va estar lligada a la defensa del seu treball i la millora de les seues condicions materials.
Cinc anys després de la fundació de La conciencia libre a València, va néixer el periòdic Humanidad libre, primera publicació a declarar-se feminista i anarquista a la Península. Tenia com a objectiu educar en la “qüestió social” i difondre l’actualitat d’altres agrupacions de dones i de les societats obreres que es mobilitzaven, tant en l’àmbit ibèric com en l’internacional. Però no només plantejava les qüestions relacionades amb la desigualtat de gènere, sinó també de classe.
Poc després del seu naixement, Humanidad libre es va dissoldre per passar a dir-se El Corsario, per a desmarcar-se de la idea de ser només un mitjà feminista, i voler donar veu a “quants en aquesta societat siguin atropellats, explotats i escarnits, sense cap distinció de sexe”. Aquesta posició era comuna en diferents grups de dones, perquè per a elles el feminisme era una lluita més que s’unia a altres per a aconseguir l’alliberament humà.
Algunes historiadores han determinat que Elena Just (València, 1871 – mort en data desconeguda) fou la fundadora d’aquesta capçalera, que també fou l’òrgan de la Societat Femenina de València. La figura de Just no ha estat mai del tot definida políticament. Alguns estudis la situen com a predecessora del feminisme anarquista, d’altres l’han ubicat en els cercles del republicanisme i la maçoneria. Fou coneguda a València sobretot per la seua implicació en l’educació racionalista i pels cercles lliurepensdors, també fou impulsora de la Sociedad bien de obreras en 1899, juntament amb la mestra republicana Carmen Soler, des de la qual es va promoure la coneguda vaga de les filadores de València l’any 1902.
Els límits entre el republicanisme, el socialisme o l’anarquisme en el context del canvi de segle no estaven del tot clars. La confluència d’idees era comuna en diferents espais i mitjans. De la mateixa manera que van néixer publicacions de la mà de grups republicans de caràcter més intel·lectual, també ho van fer d’algunes societats obreres, com el cas de les espardenyeres d’Elx.
La Unió, Societat Feminista de Resistència i Socors Mutus d’Elx, integrada dins de l’Agrupació Socialista Femenina, va fundar l’any 1912 un diari que prenia el nom de La voz femenina, dirigit per Adelfa Blasco Mendiola, mestra sindicalista i republicana. Com altres publicacions del seu àmbit, tenia com a objectiu la defensa dels drets de les dones treballadores, la seua formació i il·lustració per assolir l’emancipació.
La premsa esdevenia un espai per a la difusió d’idees, però també una eina d’aprenentatge i difusió d’una nova manera d’entendre el món, més igualitària. Les publicacions escrites solament per dones van ser diverses, però moltes de les impulsores també escrivien en altres mitjans, obreristes, republicans, socialistes o anarquistes.
Un exemple d’aquesta proactivitat fou Teresa Claramunt i Creus (Sabadell, 1862 – Barcelona, 1931), referent del feminisme anarcosindicalista. Claramunt fou treballadora de la indústria tèxtil i membre d’organitzacions del primer sindicalisme anarquista com la Secció Vària de Treballadores Anarco-col·lectivistes de Sabadell i de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE).
A més de treballar a la fàbrica i de l’activitat societària, Claramunt fou publicista i propagandista en diferents mitjans del moment. Va fer seguiment del Procés Montjuïc des de les pàgines de El Progreso (el judici militar contra les persones acusades d’executar un atemptat durant la processó de Corpus de 1896 al carrer dels Canvis Nous), fou impulsora de les revistes El Productor (1901) i El Rebelde (1907-1908) i va col·laborar amb publicacions com La Tramontana o La revista blanca.
Amb una trajectòria lligada a la de Claramunt, destaca una altra Teresa, Mañé Miravet, coneguda amb el nom de ploma de Soledad Gustavo (Cubelles, 1865 – Perpinyà, 1939). Malgrat que el seu recorregut fou més de caràcter intel·lectual, va coincidir participant-ne tant en La Tramontana com en El Productor o La Ilustración de la mujer, entre altres.
Però Teresa Mañé és coneguda sobretot per la fundació de La Revista Blanca (1898-1936), juntament amb el seu company Joan Montseny. Va ser una publicació que abastava disciplines com la sociologia, la divulgació artística o científica i que tenia com a referència la publicació francesa La Revue Blanche. El seu leitmotiv era l’educació i la formació de les classes populars, així com estendre el pensament anarquista.
El naixement de La Revista Blanca es va veure motivat per la repressió que el moviment anarquista va viure a la Catalunya del canvi de segle, i va comptar amb la participació de moltes personalitats de la Generació del 98, malgrat que la seua orientació era obertament àcrata. La revista va tindre dues èpoques amb un parèntesi entre 1905 i 1923 i va ser dirigida, successivament, Joan Montseny, després per Mañé i, finalment, per la filla d’ambdós, Federica Montseny. Aquesta publicació va suposar una font de coneixement i idees innovadores per a la societat de l’època: el dret a l’avortament, l’amor lliure o la regularització d’espais per a exercir la prostitució.
Les primeres professionals
El XX va ser el segle de la cultura i la comunicació de masses, de les guerres mundials i de la caiguda de molts imperis. En tot això, el periodisme va tenir un paper fonamental i les dones van formar-hi part de manera molt activa. Durant el primer terç del segle, van emergir figures com Irene Polo (Barcelona, 1909 – Buenos Aires, 1942), periodista col·laboradora de la revista cultural Mirador i cronista de La Humanitat o L’Opinió, entre altres capçaleres vinculades a diverses faccions d’Esquerra Republicana de Catalunya. Polo va cobrir fites com les vagues de potassa a Sallent el 1933. Contemporània a ella fou María Luz Morales (la Corunya, 1899 – Barcelona, 1980), que va ser la primera dona a dirigir un diari a l’Estat espanyol. Va assumir el timó de La Vanguardia en ser col·lectivitzada durant els primers mesos de la Guerra Civil espanyola. Va col·laborar també amb moltes altres publicacions, com El hogar y la moda o el Diari de Barcelona.
A la premsa més militant, les publicacions dels anys vint i trenta del segle XX estaven molt més marcades políticament. Les cultures polítiques obreristes s’havien anat allunyant del republicanisme més liberal per plantejar idees més revolucionàries. En aquest context, també el feminisme avançava en les seues posicions i reflexions i els grups, associacions i sindicats femenins creixien en nombre i organització. Una de les publicacions més rellevants dins d’aquest context va ser Mujeres Libres (1936-38).
Mujeres Libres fou una organització de dones anarquistes que va néixer a Madrid juntament amb la seua revista homònima. Les principals impulsores en van ser Amparo Poch, Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Camposada. Aquestes van fusionar-se amb el Grup Cultural Femení de Barcelona i van expandir l’agrupació arreu del territori peninsular, fins a assolir les 28.000 associades
i 170 agrupacions durant els anys de la Guerra Civil.
La revista es presentava com una eina d’educació per a les dones i els grups socials menys polititzats. Va comptar amb el suport de conegudes militants anarquistes com Federica Montseny o Emma Goldman, però també de moltes dones menys conegudes. Fou una revista escrita i dirigida per dones que, segons la historiadora Mary Nash, va tindre un paper educatiu decisiu durant els anys que es va publicar.
