Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Glacerols

Los glacerols són la neu acumulada a la gola, que no acaba de fer-se llàgrima i està allà, gelada, sospesa i transparent. No sé sap ben bé qui els plora ni el perquè. Potser és pel dolor de la bellesa que la neu mos procura quan lo seu mantó amoroseix contorns aspres i arestes anguloses. Potser és l’enlluernament de tanta blancor que fa aclucar els ulls i prem lo llagrimal. Potser és aquest silenci quasi corpori que t’engalza i que convida a parlar cap dins, i que calma i neguiteja alhora. O potser és la barreja de totes aquestes raons i d’altres que se mos escapen. O que no volem reconèixer que també hi son, per no trencar l’encís que experimentem mentre la bellesa de l’espectacle ens té segrestada la mirada i mos deixem endur sense cap resistència…

La neu, a les terres que no la tenim sovint com a hoste, i diria que també arreu, té alguna cosa de fascinant que ens sedueix i la celebrem, espontàniament, quan fa acte de presència. Ne sabem la seua generositat feta saó fonda quan, a poc a poc, anirà amarant la terra mentre es fon pel davall, en aquells dies estranys en què el sol lluu i les canaleres ragen i canten, sense que ni un núvol ni una gota de pluja les faci sonar. I els carrers van regalimant aigua freda i cabellera. I per això la dita popular proclama que any de neu és any de Déu.

Aquests mínims no estan garantits, ni hi ha la diligència que hauria de ser de calaix per part de qui no tardarà, això sí, a venir a fer-se fotos en un paisatge bell i castigat alhora

Però al defora, quan la neu s’ha aposentat i caigut en aigua, los glacerols que als aubacs pengen dels angles recuperats, ja saben perquè ploren. Esteses d’olivers amb rames esberlades a terra, i les que no, girades com mitjons, esverades i despentinades, ofereixen una imatge que esparvera. I garrofers i pins i alzines i tot. I ja sabem qui plora. La mateixa neu veient què ha fet en el seu desfici de cobrir-ho tot i oferir-nos un espectacle de tan vistós letal.

Això passa i passava, les efemèrides meteorològiques pauten els calendaris dels nostres pobles. L’any de la pedregada, l’any de la gelada (que van ser consecutius i deixaren sense les dues collites de vi i oli a molta gent que emigrà cap a ciutat), l’aiguat de santa Tecla, la nevada del 44, amb set pams de neu, me deia ahir el pare… la del Nadal del 62 en què van haver d’obrir camí fins al cementiri per enterrar la… Cíclicament això que ara en diem fenòmens meteorològics feien acte de presència. Llavors i ara, la gent als nostres pobles fa mans i mànigues per esmorteir los efectes negatius que comporta. Uns i altres arromangats per mirar de recuperar uns mínims de mobilitat, de comunicació, que possibiliti l’accés d’uns i altres als mínims indispensables. I fer-ho perquè aquests mínims no estan garantits, ni hi ha la diligència que hauria de ser de calaix per part de qui no tardarà, això sí, a venir a fer-se fotos en un paisatge bell i castigat alhora. Fotos i promeses que alguna propera Filomena s’endurà, perquè los pins caiguts a munts, enguany, han anat a retrobar els que la Glòria va ajaure l’any passat, encara allà, abatuts i abandonats.

Allò que considerem de manera consensuada serveis bàsics per a una comunitat, ha deixat de ser en mans d’aquesta comunitat o de les respectives administracions públiques que se suposa que vetllen pels interessos col·lectius

Perquè ara, que representa que disposem de recursos i de mecanismes més eficients que haurien de preveure la manera de fer front a aquests efectes sabuts i experimentats. Ara, que representa que som capaços d’anunciar a tort i a dret, i de manera prou ajustada quan i com seran aquests fenòmens, que fins i tot hem batejat amb nom de persona. Ara, los efectes del desgavell atribuïbles als dèficits d’un sistema que més que res fa això, “representar” –és a dir aparentar, fer veure que— i poca cosa més, ara, aquests efectes traduïts en talls de lectra, telèfon, gas, infraestructures de tota mena, mos salten a la cara dia sí, dia també i s’afegeixen a la desolació inevitable.

De fet, però, aquests dèficits no són altra cosa que l’exageració del moment que ja és la “normalitat” quotidiana del sistema en què vivim. Un sistema que propicia uns negocis que estan al capdavant en el rànquing de generadors de beneficis i a la cua dels dispensadors de serveis, tot i que segueixen anomenant-se així per a més escarni. I això, potser no caldria ni dir-ho, però ho hem de dir encara, en segons quins llocs agafa proporcions escandaloses. I mos trobem, en aquests llocs, generant energia de totes les maneres possibles i a les fosques hores i hores i hores. Mentre els preus d’aquests serveis deficients pugen i pugen. I aquí no passa res.

Quan los glacerols hagin deixat de plorar, i la neu s’enretiri del tot, potser ens caldrà convocar la ràbia, com aquesta pedregada que ara, encara glaçats tots, ens cau damunt, literal i metafòrica

Perquè allò que considerem de manera consensuada serveis bàsics per a una comunitat, ha deixat de ser en mans d’aquesta comunitat o de les respectives administracions públiques que se suposa que vetllen pels interessos col·lectius, i ha estat venut a les corporacions que asseguren beneficis i llocs de treball, o més ben dit sous escandalosos, a polítics jubilats. I llavors, assistim a una relació inversament proporcional entre la inversió que se suposa que ens ofereix seguretat i comoditat i els efectes que provoca un temporal. I llavors, l’espectacle esdevé esperpent.

Però quan los glacerols hagin deixat de plorar, i la neu s’enretiri del tot, potser ens caldrà convocar la ràbia, com aquesta pedregada que ara, encara glaçats tots, ens cau damunt, literal i metafòrica.