Guatemala és un petit país centreamericà decisiu per a la geopolítica mundial –sobretot pels seus recursos energètics i hidràulics– que actualment està travessant una crisi democràtica sense precedents en la seva història moderna. Per entendre aquest present cal entendre el seu passat recent.
S’ha de tenir en compte el conflicte armat que es va viure al país durant 36 anys (1960-96), com a conseqüència directa de la intervenció que el govern dels EUA, per mitjà de la CIA, enderroqués l’any 1954 l’intent de sistema democràtic que els presidents Juan José Arévalo i Jacobo Árbenz van estar construint-hi des del 1944.
Aquesta guerra civil, després de la colombiana –que encara és vigent–, ha estat la segona més llarga del continent americà i una de les més cruentes a l’hemisferi occidental, unes hostilitats marcades per un genocidi dels anys vuitanta i diverses dictadures militars. Després de la signatura de la pau l’any 1996, es va intentar construir una bastida legal i des de l’Estat, per a l’edificació d’una “democràcia” que inclogués tots els pobles del territori.
Però aquest procés va ser truncat per l’elit guatemalenca, que compta amb una estesa representació en la classe política (diputats, governadors, alcaldes…) que va fer tots els possibles perquè el pacte social recollit als Acords de Pau (ADP) mai esdevingués vigent. Per mitjà d’una consulta popular, l’any 1999, es va intentar tirar endavant una modificació de la Constitució Política de la República per enfortir els ADP, però això no va ocórrer i la guerra va continuar, ja no declarada com a tal, sinó com a “conflicte de baixa intensitat” –com diria Noam Chomsky–, amb les maras (bandes) i el narcotràfic com a actors principals de la violència.
Des del 1996 fins al present, els càrtels que controlen el tràfic d’estupefaents, les elits oligàrquiques, el lobby de les esglésies protestants i altres sectors conservadors del país, han mantingut el seu statu quo, amb el resultat que la corrupció i la impunitat han estat la regla bàsica en la política guatemalenca.
Les comunitats indígenes, des d’organismes en algun cas més antics que el mateix Estat, han liderat l’aturada indefinida iniciada el 2 d’octubre
Tanmateix, el 25 de juny, arribava una sorpresa en forma de resultat electoral. Seguint el model d’elecció presidencialista vigent a molts estats del continent, dos candidats van obtenir el passi a la segona volta dels darrers comicis presidencials després de la primera convocatòria: Sandra Torres, de la conservadora Unitat Nacional de l’Esperança, amb el 17,7 % dels vots, intentaria per tercera ocasió arribar al poder executiu i que ja va cogovernar els anys 2008-2012, durant el mandat d’Álvaro Colom. D’altra banda, amb un 11,8 % dels vots, superava el tall Bernardo Arévalo, fill de Juan José Arévalo, primer president durant el període conegut com la Revolució Guatemalenca (1944-1954), amb un perfil de centreesquerra i que representa Movimiento Semilla, un partit relativament nou, que va sorgir durant les protestes massives de l’any 2015 en contra de la corrupció sistemàtica i la impunitat imperant al país.
Aquest balotatge del 25 de juny va quedar als llimbs diverses setmanes pel fet que la Cort Constitucional va ordenar al Tribunal Electoral que no oficialitzés les dades de la primera volta, perquè les màfies incrustades a l’Estat van desplegar una bateria d’argúcies legals que van endarrerir el procés electoral, la qual cosa va motivar que la teoria del “frau electoral” o “cop d’estat” –com alguns sectors ja ho anomenen– quallés al país centreamericà i la incertesa legal hagi esdevingut norma. I que la hipòtesi que el govern autoritari d’Alejandro Giammattei es volgués perpetuar en el poder fos cada cop més latent.
Urpada electoral
Finalment, el 20 d’agost, l’electorat guatemalenc va triar per àmplia majoria Bernardo Arévalo i Karin Herrera com a president i vicepresidenta del país, amb més del 58 % dels vots, enfront del 37 % que va obtenir la candidata conservadora Sandra Torres.De nou, va haver de passar més d’una setmana de la data de les votacions i, fins al 28 d’agost, el Tribunal Suprem Electoral no oficialitzava els resultats i declarava el ticket Arévalo-Herrera com a màxims mandataris per al període comprès entre 2024 i 2028.
Però unes hores abans, el Registre de Ciutadans –una oficina tècnica que regula les inscripcions per votar i el padró electoral– cancel·lava la personalitat jurídica de Movimiento Semilla. Això deixava en situació incerta totes les candidatures de la formació escollides en la jornada del 25 de juny, com ara alcaldies, congressistes i diputats al Parlament Centreamericà (Parlacen), un òrgan supranacional que estableix polítiques comunes a la regió.
Davant aquesta nova jugada il·legítima dels sectors conservadors del país, l’escenari incert continua, i la presa de possessió de diputats, corporacions municipals, i el fet que el president i la vicepresidenta no puguin prendre les regnes del país el 14 de gener de l’any 2024 és un dels escenaris possibles. El dia 30 d’agost, la junta directiva del Congrés guatemalenc, cooptada per la dreta i l’extrema dreta, decidia també declarar nul·la la llista de Movimento Semilla i deixava així la bancada de la formació en uns llimbs legals davant la pròxima legislatura.
“Pacte de corruptes”
Immediatament després de cada jugada i argúcia legal del que des d’alguns entorns s’anomena “pacte de corruptes”, amplis sectors de la ciutadania guatemalenca han sortit als carrers a manifestar el seu descontentament. Però aquesta vegada la denúncia i mobilitzacions ciutadanes han estat convocades i liderades sobretot pels pobles originaris i les autoritats indígenes ancestrals. En particular, pels 48 cantons de Totonicapán (que apleguen comunitats k’iche’) i l’alcaldia de la localitat de Sololá, que és en mans indígenes.
Organitzacions que en alguns casos fa centenars d’anys que existeixen, fins i tot abans de la creació de l’Estat guatemalenc modern, van convocar una aturada nacional indefinida des del 2 d’octubre, a la qual s’hi han anat sumant més sectors. Les reclamacions d’aquest moviment són que funcionaris corruptes i acusats d’orquestrar el “cop d’estat” contra Bernardo Arévalo renunciïn als càrrecs públics que ostenten. Entre el funcionariat assenyalat destaquen els noms de Consuelo Porras, fiscal general de la República; Rafael Curruchiche, fiscal Especial contra la Corrupció, i el jutge Fredy Orellana, tots ells assenyalats per la Unió Europea i l’administració dels Estats Units com a actors antidemocràtics. L’exigència de renúncia per la ciutadania guatemalenca també recau en l’encara president Alejandro Giammattei, acusat de múltiples actes de corrupció i impunitat.
Durant més de 500 anys, els pobles indígenes han lluitat contra el colonialisme, les elits peninsulars i locals, les autocràcies i la “democràcia”, que els ha marginat i utilitzat com a mà d’obra esclava. Ara són els pobles originaris els que lideren les protestes que exigeixen un canvi de paradigma en la molt feble democràcia guatemalenca.
Llum al final del túnel?
Guatemala es troba en una cruïlla històrica: el camí de la continuïtat de la corrupció i la tirania o el camí d’un govern democràtic. L’elecció dependrà de molts factors judicials i que la població guatemalenca, seguint la crida dels pobles originaris, surti als carrers a defensar la decisió popular, davant la greu crisi democràtica que està vivint al país i sobretot, perquè a Guatemala l’espera una llarga transició, fins al 14 de gener. Guatemala és un conte del realisme màgic llatinoamericà, sense la màgia i amb molt de terror, però la llum al final del túnel es comença a albirar.
