En comparació amb l’energia nuclear, el petroli, el plàstic i els pesticides, el formigó ha mantingut durant molt de temps un aire gairebé innocent. Es deia que no era culpable per la seva pròpia natura sinó per l’ús que se’n feia. A poc a poc, fins i tot els més progressistes van haver d’admetre que no hi pot haver un ús “comunista” de l’energia nuclear ni una revolució verda als països pobres amb pesticides sense matar, juntament amb els paràsits, també la resta de la vida. El formigó, en canvi, va continuar passant durant molt de temps per un material del qual era sobretot important fer-ne un ús moderat i adequat. No obstant això, durant les últimes dècades s’han acumulat moltes queixes contra aquest que ara semblen a punt per sortir a la llum. Algunes són troballes científiques i innegables: no és neutre des del punt de vista ecològic i sanitari. La seva producció consumeix molta energia i emet grans quantitats de CO2. L’extracció de pedra calcària fa malbé les muntanyes. La necessitat de masses gegantines de sorra porta a la devastació de rius, platges i llacs a molts llocs del món, amb les seves conseqüències sobre el medi ambient i la vida de les habitants de la zona: la seva pols pot causar malalties respiratòries i els sòls de formigó causen problemes posturals. Els residus que genera són teòricament reciclables, però a causa de l’alt cost, sovint s’aboquen a qualsevol lloc. A les ciutats de formigó es formen “illes de calor” que, combinades amb la contaminació de l’aire, deterioren la salut dels habitants i imposen l’ús d’una altra font de contaminació: l’aire condicionat. El formigonatge del sòl, que progressa arreu a un ritme impressionant, està ofegant el terreny i provoca al·luvions greus, fins i tot catastròfics, amb motiu de pluges intenses, com vam veure al nord d’Itàlia el mes de maig.
Si està armat, és a dir, combinat amb acer, té una esperança de vida d’uns cinquanta anys. Més enllà d’aquesta data, requereix un manteniment permanent i costós que també pot tenir efectes si manca, com en el cas del pont Morandi de Gènova el 2018. No obstant això, aquesta curta vida encara es pot veure com un avantatge, com qualsevol forma d’obsolescència programada: permet renovar constantment l’edifici i impulsar així l’economia, cosa que genera llocs de treball, ingressos i creixement. No sempre és bo per a l’ecologia, ni per a les finances públiques, però en la mesura que salva el déu fetitxe del creixement any rere any, aquesta forma de religió econòmica continua tenint els seus teòlegs i els seus practicants.
Però encara hi ha més. Se’l pot culpar del que, segons altres, és el seu mèrit màxim: haver fet possible l’arquitectura del segle XX. Sense el formigó no existirien les preses, les autopistes, les centrals nuclears ni els gratacels més grans, ni els barris marginals del món, ni les obres mestres dels arquitectes més famosos ni els polígons de banlieue. Dreta i esquerra, comunistes, feixistes i demòcrates l’han utilitzat. Es troba al cor d’un dels negocis bàsics del capitalisme global, la construcció, i sovint és venerat per les forces anticapitalistes com a material “popular” o “proletari”.
Qui va pagar, llavors, el preu d’aquesta unanimitat, d’aquest front progressista que, en el seu cas, va durar molt més que, per exemple, el de l’energia nuclear o els pesticides? Hi ha les víctimes en sentit estricte, enterrades sota la runa d’edificis, ponts i preses que s’han ensorrat i que no s’haurien pogut construir en les mateixes dimensions i quantitats sense formigó, i després hi ha tots els éssers humans que han estat entaforats en habitatges sense sentit, potser amb un sostre en el sentit físic, però sense un lloc que els vinculi al món, sense un punt d’unió.
La formigonització global també ha colpejat, aparentment, fins a la mort, les arquitectures tradicionals: les infinites variacions de l’art de construir inventades al llarg de mil·lennis. Adaptades al context local, utilitzant materials disponibles in situ, variables en els detalls a partir d’una unitat bàsica, enginyoses a escala tèrmica, sovint assolibles en autoconstrucció, altres vegades fent ús d’un saber fer molt sofisticat, però artesanal, carregat de significat simbòlic, durador, aquestes maneres de construir es troben entre el millor que ha fet la humanitat i on més ha desplegat la seva capacitat d’adaptació al seu entorn sense destruir-lo. Com les llengües, com les cuines, com la roba, els habitatges sorprenen sobretot per la seva diversitat, per l’abundant floriment de respostes als mateixos problemes bàsics.
El redescobriment de materials gairebé abandonats com ara la tova, els maons de fang, podria contribuir a la creació d’edificis més humans. Hi ha, però, una qüestió preliminar a discutir. Gairebé mai s’esmenta, pels mateixos arquitectes: Hem de continuar construint?
També és sorprenent constatar amb quina rapidesa –i amb l’aplaudiment general, o almenys la indiferència– aquest patrimoni de la humanitat ha estat llançat al femer, a favor de les construccions modernes. I si aquestes plantegen problemes, es proposen solucions que fan encara més definitives les noves condicions: despleguem barris nous massa allunyats dels centres de la ciutat i dels llocs de treball? Promovem l’adquisició d’un cotxe per a tothom, però denunciem que això obstrueix l’espai? Construïm autopistes al centre de la ciutat i aparcaments per tot arreu?
A les cases noves fa massa fred a l’hivern i massa calor a l’estiu? Instal·lem calefacció elèctrica i aire condicionat a tot arreu, però consumeixen molta energia? Les centrals nuclears ho proporcionaran. Els habitants dels barris nous es posen tristos, i els seus fills es tornen violents? Aleshores creem professions: treballadores socials, mediadores culturals, psicòlogues, sociòlogues… Als habitants els preocupa aquesta ajuda? L’Estat duplicarà la força policial i instal·larà càmeres de vigilància a tot arreu. Tot això genera llocs de treball, impulsa l’economia
i contribueix al creixement…
És culpa d’aquest material? Estaríem en un altre món si aquests edificis no fossin de formigó? Per descomptat, no és tan senzill. Però tampoc no és casualitat que siguin de formigó armat: és la carn d’aquest món, la seva substància, el material que ha escollit.
Aquesta acusació, sens dubte, despertarà un rebuig més o menys indignat. Això planteja immediatament la gran pregunta: quina és l’alternativa? Amb què substituir-lo? Com construir de manera diferent? La crítica a l’urbanisme capitalista, tal com s’ha desenvolupat des dels anys seixanta, i a França sobretot gràcies a l’obra d’Henri Lefebvre, ha prestat poca atenció durant molt de temps a la qüestió dels materials utilitzats, centrant l’atenció en l’ús social de l’espai. Avui dia, sembla major la sensibilitat per l’aspecte material de l’hàbitat. Són sobretot els materials ecològics els que estan de moda: la recuperació de l’ús de tova, l’ús de la fusta, el desenvolupament d’un ciment verd, que emet poc gas durant la seva producció…
Sens dubte, la investigació en aquesta línia té els seus mèrits. En particular, el redescobriment de materials gairebé abandonats com ara la tova, els maons de fang, podria contribuir a la creació d’edificis més humans. Hi ha, però, una qüestió preliminar a discutir. Gairebé mai s’esmenta, i molt menys, per raons comprensibles, pels mateixos arquitectes: Hem de continuar construint?
Hi ha raons per témer que les noves formes d’energia no substitueixin les velles, sinó que s’hi sumin: la set d’energia forma part de l’essència més profunda del capitalisme i només s’apagarà amb el seu final
Si ja no es fa servir, o sí, però menys que abans, cal tenir un substitut disponible immediatament? La qüestió és del tot paral·lela a la de l’energia: com que la perillositat de l’energia nuclear s’ha tornat innegable, mentre el petroli va pel camí de l’esgotament i, a més, mostra el seu poder contaminant, i el carbó també pateix una mala reputació, només parlem d’energies alternatives. Omplim el paisatge d’aerogeneradors, i les cobertes amb plaques solars (la gestió de les quals després del final del seu cicle de vida és un gran problema ecològic). Diuen que l’energia ha de venir d’algun lloc… Però, per què? Què passaria si, en canvi, admetéssim que una gran part de l’energia que es consumeix avui no implica cap benefici real per a la humanitat? De què serveix capturar crancs a Noruega, enviar-los al Marroc per pelar-los i després enviar-los de nou a Noruega per preparar-los per a la venda i enviar-los de nou a les destinacions finals? Per mantenir el prestigi militar? Per sobreescalfar els apartaments? Per fer 200 quilòmetres cada dia per anar de casa a la feina? Per crear quantitats absurdes de formigó?
És perfectament possible allunyar-se de les energies contaminants sense substituir-les a la mateixa escala per altres energies. El problema és el consum excessiu d’energia, no només en les seves fonts. Hi ha raons per témer que les noves formes d’energia no substitueixin les velles, sinó que s’hi sumin: la set d’energia forma part de l’essència més profunda del capitalisme i només s’apagarà amb el seu final.
De la mateixa manera que no necessàriament ens fan falta energies alternatives, potser podríem viure construint molt menys. A Europa, la població s’ha mantingut estable durant molt de temps. Per a qui construir? Segones residències per a tothom? I després, la tercera i la quarta? Hi ha molta gent mal allotjada? Sens dubte. Però quants apartaments estan buits, o són objecte d’especulació o inversió? Quant espai ocupen les oficines, la desaparició de les quals només augmentaria la felicitat social? Quants centres comercials, magatzems, barracons, parcs d’oci, fan malbé espai i materials? Quantes carreteres inútils fan malbé el paisatge i quants aparcaments roben terres agrícoles? Abans de continuar construint, hauríem de pensar a desconstruir i desmuntar. Alguns dels espais i materials recuperats, allà on valgui la pena, es poden utilitzar per oferir habitatges més dignes als nous “damnats de la terra” que actualment estan confinats en barraques. L’acer recuperat es pot emprar per reconstruir una xarxa ferroviària real. La llista és llarga.
Utòpic? Poc realista? No més que la idea que podem continuar abocant formigó a la terra sense causar desastres. Però, què serà del creixement, dels llocs de treball, de la propietat privada, de la mobilitat erigida en divinitat i de l’entreteniment dissenyat perquè els que perden la vida se la guanyin? Bona pregunta.
