Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Habitatge per justícia

Enfront l’onada repressiva que viu el moviment per l’habitatge, sindicats, PAH i grups d’habitatge s’han dotat d’eines i serveis legals que els permetin generar una estratègia jurídica unitària

Acció del moviment per l’habitatge a la fira immobiliària The District, el 5 d’octubre a Barcelona / Victor Serri

En els darrers anys, el moviment en defensa del dret a l’habitatge ha viscut una escalada de causes repressives, desnonaments i legislació a favor de grans tenidors que ha estat proporcional al seu creixement
i enfortiment. La manca d’una legislació efectiva que garanteixi el dret a l’habitatge provoca que el moviment hagi generat dues vies d’organització jurídica: la reactiva, basada en la defensa de les activistes en els procediments judicials oberts per l’acció directa al carrer, i l’ofensiva, relativa a la generació de marcs polítics i de formació que permetin visibilitzar l’abús policial i com grans propietaris especulen amb l’habitatge.

En aquest sentit, són molts els projectes i col·lectius arreu dels Països Catalans que ofereixen protecció jurídica i assessorament als nombrosos sindicats, grups d’habitatge i plataformes d’afectades per les hipoteques (PAH). A Catalunya, un exemple és l’organització antirepressiva de l’Esquerra Independentista Alerta Solidària, que ofereix suport jurídic a represaliades, a les seves familiars i l’entorn davant de l’embat judicial o la possibilitat d’un ingrés a la presó. Des del setembre de 2018 fins ara han participat en 48 procediments judicials amb 38 persones detingudes i unes 250 persones implicades. També han fet el recull de persones sancionades amb multes mentre defensaven el dret a una llar digna: 441 (437 d’elles, el 99,1 %, en aplicació de la llei mordassa), amb un import total que arriba als 260.429 euros.

Més de 440 persones han estat sancionades per defensar el dret a l’habitatge a Catalunya, amb un import total de 260.429 euros

“L’onada repressiva ha tingut un creixement quantitatiu i qualitatiu, tant des del punt de vista administratiu com penal”, apunta Carlos Hurtado, advocat de l’organització. Fa poc, hem pogut veure accions contraofensives del moviment per l’habitatge cap a grans tenidors, com la campanya #NoAtheDistrict. Diferents militants de sindicats, grups d’habitatge i PAH van ocupar el 5 d’octubre part del recinte de la Fira de Barcelona on se celebrava The District, una cimera immobiliària amb fons d’inversió d’arreu del món convidats com a participants. Poc després d’entrar-hi, agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra van expulsar-los en una acció que va acabar amb una persona detinguda i un periodista identificat i expulsat del recinte, a més d’una seixantena de manifestants identificades i sancionades en aplicació de la llei mordassa.

A aquest augment de la repressió cal afegir que el marc jurídic espanyol reconeix el dret a l’habitatge com un dret fonamental, però està catalogat com un “principi rector” de la política social i econòmica de l’Estat. És a dir, com una declaració d’intencions a seguir pels poders públics que en moltes ocasions no comporta una aplicació efectiva del dret.


Propietat privada vs. bé comú

“Malgrat els pronunciaments constitucionals de garantia i reconeixement de l’habitatge digne, la tensió amb altres drets també s’ha resolt, tant per jutgesses com per legisladores, quasi sempre en favor d’aquests últims”, apunta Max Carbonell, militant del Sindicat d’Habitatge del Raval i membre de la Comissió Jurídica del Congrés per l’Habitatge de Catalunya.

“La falta de voluntat política i legislativa, l’embolic administratiu i la resistència dels tribunals s’han congriat per convertir el dret a l’habitatge digne en una gran ficció. És evident que es tracta d’un sistema sociojurídic fet a mida perquè uns quants es consolidin en un llinatge econòmic de dimensions astronòmiques, recolzat sobre el patiment de les treballadores. Per a uns, la llei és l’extensió de la cobdícia, mentre que per a d’altres és l’extensió de la precarietat”. Així comença el II Quadern de formació popular, sobre eines jurídiques per a la defensa de l’habitatge, que es va presentar el 15 d’octubre a Can Sanpere, a Premià de Mar (el Maresme) amb la finalitat d’esdevenir una oportunitat per a la reflexió col·lectiva i una eina jurídica que impulsi, fomenti i doni suport a l’acció sindical dels col·lectius d’habitatge.

En el marc del 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya, celebrat el novembre de 2019 a Barcelona, es va crear una comissió jurídica. No es tracta d’un grup d’advocades que ofereixen assistència lletrada, sinó de militants dels diferents col·lectius d’habitatge, algunes de les quals amb pràctica legal o trajectòria en moviments antirepressius, que s’ha articulat sota tres grans objectius: contribuir a la definició d’estratègies jurídiques en defensa del dret a una llar, desenvolupar i coordinar estratègies antirepressives i aportar eines jurídiques i legals per mitjà de la socialització del coneixement.

“Ens vam adonar que les problemàtiques a les quals fan front els sindicats segueixen un patró, per això vam creure important identificar quins eren els conflictes i els reptes recurrents, analitzar-los i crear materials jurídics per articular una estratègia antirepressiva unitària”, assenyala Judit Moya, militant del Grup d’Habitatge de les Corts (Barcelona).

A l’augment de la repressió cal afegir que el marc jurídic espanyol no reconeix l’habitatge com un dret fonamental

Ha estat la pressió popular i la iniciativa dels col·lectius del moviment per l’habitatge de Catalunya les que han aconseguit avenços significatius en aquest sentit. N’és un exemple la Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, impulsada mitjançant una iniciativa popular legislativa (ILP) de la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC. Sobre el paper, la llei obliga la propietat a oferir lloguer social en llars considerades vulnerables abans del desnonament. Tot i que va ser impugnada davant el Tribunal Constitucional, avui en dia és una llei vigent. La seva validesa, però, queda delimitada a l’àmbit administratiu segons decisió de l’Audiència Provincial de Barcelona, una decisió que posava fi a l’exigència dels tribunals de signar lloguers socials. La llei va ser ampliada mitjançant el decret llei 17/2019, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, conegut per afrontar la problemàtica dels immobles buits plantejant expropiacions forçoses. Aquest cop sí, la norma va ser anul·lada parcialment pel Tribunal Constitucional.


Un marc legislatiu punitiu

El decret llei 17/2019 va implicar que els principals representants del sector immobiliari del país acusessin el govern de desdibuixar el dret a la propietat privada. Josep Donés, secretari general tècnic de l’Associació de Promotors de Catalunya, va declarar al diari ABC que la llei podia generar un efecte crida, perquè “mentre uns esperen que els serveis socials els assignin un habitatge social d’acord amb els seus recursos, d’altres tomben la porta i hi poden viure sense problema i de forma més ràpida”. Des dels diferents col·lectius, despatxos i cooperatives d’advocades alerten que malgrat que la crisi de l’habitatge sigui un fet demostrable, les diferents campanyes mediàtiques i l’enfortiment de les dretes al conjunt europeu han marcat un abans i un després en la jurisprudència relativa a l’okupació.

“El conflicte és més polític que jurídic en tant que els jutges interpreten les lleis travessats per la seva ideologia, influenciada per una agenda mediàtica que ha dissenyat un discurs entorn de l’okupació com una problemàtica que afecta la seguretat de les persones i no com una alternativa vàlida per accedir a un habitatge”. Ho assegura Laura Fernández, sòcia de Iacta Cooperativa d’Advocades.

En la mateixa línia, David Aranda, advocat de la cooperativa Arrels, destaca que “la legalitat relativa a l’okupació sempre ha estat dirigida a protegir els fonaments del sistema establert, i un d’aquests és la propietat privada, perquè quan es qüestiona que la propietat estigui per sobre de la vida es qüestiona el sistema neoliberal”.

El mes de setembre hem pogut veure com, al Congrés dels Diputats espanyol, el PSOE proposava una modificació legislativa perquè les jutges puguin desnonar persones en situació d’okupació en 48 hores, una proposta que ja havia estat presentada a la cambra amb anterioritat. L’octubre de 2020 es va votar al ple del Congrés una iniciativa pactada per PP, Ciutadans i Vox que instava l’executiu a “dissenyar mecanismes legislatius” per accelerar els desallotjaments en casos “d’ocupació il·legítima o usurpació”. En aquell moment, la majoria de la cambra va tombar la proposició, inclòs el PSOE. Un any després, el setembre de 2021, el grup socialista també va votar en contra de la “llei antiokupes” promoguda pel llavors líder del PP Pablo Casado, que plantejava el mateix que actualment el PSOE.

“El dret penal és el dret més punitiu per excel·lència, és l’última ràtio en tot el que és la jerarquia normativa que s’hauria d’activar”, apunta Aranda. “Desnonar per la via penal nega la possibilitat, per exemple, que els serveis socials puguin fer un informe de vulnerabilitat, que es busqui un habitatge alternatiu o l’opció a un judici previ al desnonament. No podem oblidar que els grans tenidors també estan organitzats i que compten amb eines molt més poderoses i efectives que les nostres”, afegeix Fernández.

Article publicat al número 556 publicación número 556 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU