Si ens pregunten com estem, poques vegades responem efusivament. Sabem que alguna cosa no va bé i que no ens passa només a nosaltres. Incertesa davant el futur, precarietat laboral, expectatives frustrades… El llibre Malestamos (Capitán Swing, 2022) tracta el patiment psíquic ampliant el focus, deixant clar que moltes de les seues manifestacions són fruit de causes estructurals. La solució, per tant, ha d’anar més enllà de respostes individuals –sense descartar-les– i centrar-se en accions col·lectives. Parlem de totes aquestes qüestions amb Marta Carmona, psiquiatra i coautora del llibre, juntament amb Javier Padilla.
Quines necessitats vau detectar en el vostre entorn que vos van portar a escriure el llibre?
Abans de pensar a escriure’l ja havíem parlat que la salut mental és un tema que està present en el dia a dia, però des d’una visió molt individualista i clínica, la qual cosa no és negativa per ella mateixa, però ja és limitada. Ens feia la sensació que faltaven moltes mirades. Un dels forats més grans que percebíem és aquella perspectiva que, des de la salut pública i reconeixent el fenomen, intenta buscar les causes de les causes. Una anàlisi més àmplia. Això estava molt poc representat.
El títol evoca una sensació generalitzada, però que, a la vegada i paradoxalment, sembla que costa verbalitzar i anomenar.
Fora del marc professional, la gent utilitza termes associats a un context clínic per a parlar de la seua tristesa, depressió o ansietat, perquè són els que estan circulant. Crec que hi ha un empobriment de com entenem la subjectivitat. En el dia a dia, el llenguatge s’ha anat empobrint, llevat de camps molt teòrics. I precisament per això, encara que t’hages reconegut en eixa sensació de malestar, fa l’efecte que falten paraules per a explicar la dimensió més col·lectiva i per a mirar el que et passa que no siga només dient “estic fent malament alguna cosa”, “em falten estratègies” o “no sé gestionar les coses que em passen”.
Com es pot traslladar que molts patiments només es resolen anant a l’arrel, sense caure en cert paternalisme o menyspreu de qui opta per solucions individuals, com la teràpia o la medicació?
Cal intentar ser respectuós. Un exemple són els ansiolítics on, observant les dades macro i comparant-les amb països del nostre entorn, es comprova que existeix una forta sobreprescripció. No obstant això, una vegada s’individualitza cada cas, apareixen tants factors que no té sentit jutjar si algú està sobremedicat o no. Tot i això, la gent ha de tindre més solucions i recursos al seu abast per a decidir si es decanta per una via o una altra. Hi ha qui es beneficiarà d’una psicoteràpia o de psicofàrmacs, però deixem que la gent puga recórrer a més alternatives, que la solució no siga “o nosaltres o el caos”. Així, intervenint des de més nivells, com pot ser solucionant la precarietat laboral o de l’habitatge, disminuirà el consum de psicofàrmacs. No sabria dir-te qui en concret deixarà de prendre’ls, però estic segura que si ataquem des de més fronts, eixos números i problemes individuals variaran.
Fins i tot és comprensible que s’opte per eixides més ràpides, veient l’escassetat de serveis públics o de xarxes de solidaritat en alguns territoris.
El problema no és només aquesta debilitat, que tindria una solució relativament senzilla o ràpida, sinó que hi ha factors macro que tenen impacte sobre la salut mental i el benestar. En el moment en què s’intervé, per exemple, millorant la precarietat laboral, s’impacta no només en com es troba la gent en el seu dia a dia, sinó en el temps que té per a involucrar-se en col·lectius o participar en tasques. Hi ha molts impactes indirectes que beneficien a la comunitat i a tothom, però no solem fer la correlació directa. En moltes situacions en què s’espenta a la gent a una situació extrema, com plantejar-se el suïcidi o cometre’l, un dels elements més angoixosos
i que més malestar genera està relacionat amb el treball. En el moment en què influeixes en tots aquests aspectes, estàs impactant també tant pel que fa a la comunitat que estàs creant com en el benestar físic i psíquic.
La teràpia sembla que ha passat de ser un tabú a una obligació. Es corre el risc de trivialitzar o banalitzar la seua finalitat?
Es corre el risc de trivialitzar tant la seua finalitat com la seua capacitat. Els serveis de salut mental públics tenen un disseny adequat, pensat per a prioritzar l’atenció a persones que requerisquen més intervenció de manera interdisciplinària. El problema rau en el fet que estan infradotats i mal proporcionats. Crec que hem d’aprofitar la conjuntura per a reclamar la seua millora i que l’accés a un treball multidisciplinari amb una prioritat d’intervenció psicosocial siga accessible i equitatiu. Però la psicoteràpia, que és útil i pot resultar molt beneficiosa, no és necessària per a totes les persones ni val per a tot. És com si tens un martell, que està molt bé si tens claus, però, si vols llavar-te les dents, no és molt recomanable. En el marc psicoterapèutic treballem per a aconseguir millorar les capacitats d’adaptació de les persones, però hi ha coses a les quals no cal adaptar-se, com l’explotació laboral. Quan es tracta de dinàmiques com eixa, ens diuen “hem de desenvolupar estratègies per a adaptar-nos al que hi ha”. Home, doncs depén.
Des de fa un temps, la salut mental és més visible en l’esfera pública. Quins perills creus que pot comportar aquesta presència mediàtica?
Nosaltres som partidaris que se’n parle, en ser un tema que generava tant de tabú i vergonya per a qui no tenia relació amb la salut mental professional. No obstant això, crec que hi ha diversos riscos importants. Per una banda, tant els professionals com la ciutadania tenim la responsabilitat de reconduir la conversa. S’està parlant d’un tipus concret de patiment psíquic que no és disruptiu i mai havia rebut massa estigma. Només per això, ja és poc diversa la foto que tenim. D’una altra banda, sent molt rellevant el paper que històricament han jugat els col·lectius d’antipsiquiatria en el desenvolupament dels serveis de salut mental i la tasca que han fet respecte a com es tracten les persones amb un trastorn mental greu, crida molt l’atenció que ara se li pose el micròfon a qualsevol aspecte relacionat amb la salut mental menys a eixos actors.
En el llibre abordeu la famosa dicotomia “teràpia vs. sindicat”. Té sentit contraposar-los?
“Convertir els sindicats en terapeutes del camp laboral és senyal que ens costa eixir de la mirada individualista”
És un fals dilema. Per a nosaltres, la qüestió més rellevant és que no són comparables. La psicoteràpia té un horitzó individual i actua a posteriori, mentre que el sindicat, tot i poder protegir-te a tu en concret en un moment determinat, té una funció molt més rellevant: protegir i estar present en les negociacions de convenis o de les legislacions i espitjar perquè existisca una legislació garantista per a la classe treballadora. Aleshores, el paper del sindicat a escala col·lectiva és el d’evitar que es produïsquen mals. Això d’haver-lo convertit en el terapeuta del camp laboral és signe que cada volta ens costa més eixir de la mirada individualista, tot ho estem entenent en el marc individual.
De fet, esmenteu la concepció neoliberal que tenim dels sindicats.
Passa, també, en els espais d’activisme i la seua terapeutització. Justament on es fa front a tot el que ens danya del sistema, trobem tal necessitat d’autocura que aquests espais es converteixen en llocs on compartir el patiment que genera la crisi climàtica, el masclisme… I, en comptes de ser actors des d’on es proposen solucions, s’acaben transformant en un àmbit terapèutic per a les persones que els fan servir. Una ajuda mútua, que és molt bona, però no pot ser l’únic que tinguem. Necessitem un pas més, sobretot en l’activisme.
Fa poc, una enquesta de la Generalitat de Catalunya reflectia que el 8,8 % d’adolescents manifesta ganes de morir-se i el 5,9 % d’autolesionar-se. Què amaguen aquestes xifres?
El malestar en cada moment històric i franja poblacional s’expressa d’una forma, és un fenomen inherent al patiment psíquic en l’era moderna i contemporània. Hi ha gent que ho qualifica de moda o “efecte crida” i no és cert. En qualsevol moment de la història, el patiment psíquic es manifesta d’una forma congruent, en la qual les persones es veuen reflectides entre si i l’experiència de l’altre permet donar-li sentit al teu patiment i t’ajuda a canalitzar-lo. Jo crec que és la barreja de moltes coses: d’estar sent testimonis de com les generacions anteriors no estan fent cap acció respecte al sistema i estan fent-los pagar les conseqüències, un futur a mitjà termini prou incert i negatiu en una societat cada volta més desigual, el relat de la meritocràcia amb uns principis individualistes, etcètera. D’alguna manera, s’ha fet explícit que el seu rol en la societat és tremendament fràgil. No tenen cap capacitat d’influència ni de relat, perquè les generacions Z i millennial tenen una veu que es pot escoltar, però la dels adolescents no es té en compte. Per tant, al final expressen tot eixe malestar com poden.
Les xarxes socials generen malestar, sobretot en eixe segment d’edat?
Les xarxes socials són focus, no contingut. Per descomptat que per elles circulen missatges horrorosos, però també han salvat la vida a moltes persones perquè els han permés trobar iguals i ser enteses. Si pertanys a alguna minoria d’un poble perdut en una zona molt remota i coneixes poca gent, preferiries viure en una època on existeixen xarxes socials, on pugues aguaitar al món, o en una en què no pugues fer-ho i estigues condemnat a estar a soles? Les xarxes fan una fotografia transversal del món. En elles tenim missatges tòxics, dinàmiques d’assetjament, discursos buits al voltant de l’èxit o idees de masculinitat horroroses. Però, per contra, també hi ha moltes respostes a això.
En el llibre feu referència al concepte mandat de productivitat, que fa referència a la percepció de culpabilitat que tenim quan no estem fent res productiu.
És una cosa que se’ns ha introduït tan endins que és difícil imaginar-se fora d’ella. Hem arribat a un punt en què per a estar una estona al sofà hem de fer un esforç proactiu i polititzat. No et pots oblidar de la roba que tens a l’armari i que no et poses perquè has de vendre-la i estàs perdent diners. Has de ser sempre el primer a arribar. És extenuant i resulta difícil veure-ho. No existeix la possibilitat de pensar-te fora del circuit. Tenim colonitzat el pensament fins a tal punt en què ni ho podem imaginar i això sí que és un senyal alarmant.
De vegades anem de l’enuig a la resignació sense passar per la mobilització. Com introduir en l’equació que la solució passa per accions col·lectives?
“Si preguntes a la gent quina és la seua vida ideal, ningú et respondrà que treballar molt ni passar hores en el transport públic”
A banda de l’anàlisi de les causes del malestar i sofriment quotidià, en què n’hi ha moltes d’individuals, però molts altres motius són estructurals, s’ha de fer un esforç en detectar quantes coses del nostre entorn estan intentant disputar eixe llenguatge individualista: Cada vegada que veus una iniciativa genuïna de cura de l’entorn, de no produir sinó d’estar per estar i fer les coses per fer-les, associacions de veïns o espais de criança, gent deixant el seu temps lliure en un activisme a favor de la protecció del patrimoni… En definitiva, connectar amb el fet que hi ha moltes persones dedicant-li hores i esforç a què eixim d’eixe mandat solitari, el que proporciona un gran alleujament.
Pareix que hem assumit com a normal tot el que ens passa, sense imaginar més alternatives que futurs distòpics. Dibuixar horitzons clars i realitzables sembla ser l’assignatura pendent.
Que ens hagen bombardejat tant de temps amb distopies i que ara ens coste enunciar i imaginar utopies és significatiu, però també és un senyal de per on podem començar a fer les coses d’una manera distinta. El llibre es podria resumir en el dret a somiar amb coses millors, a dormir, descansar i no estar produint. Que puguem pensar futurs sense una lògica individualista en què la solidaritat siga una cosa no negociable, perquè ho diem ara i sona antic. Si preguntes a la gent quina és la seua vida ideal, ningú et respondrà que treballar molt ni passar hores en el transport públic, sinó estar una estona amb els seus fills, per exemple. Per tant, ens hem d’atrevir a desitjar coses tant a llarg termini com quotidianes: sobirania sobre el nostre temps, jornades laborals més curtes, regulació de lloguers o parc públic d’habitatge. Objectius que ara sonen exòtics i que en realitat són molt simples. Cal atrevir-se a somiar en tots els nivells.
